Aquests dies tocaria una foto d'un odiós gatet amb un gorro de pare Noel (per als de més d'aquí podria posar un caganer mediàtic), una llista (com seria de llarga?) de coses bones de l'any que s'acaba, una reflexió dels fets més rellevants del 2010, una foto bastant repugnant d'algú empatxat de menjar i beure, una típica estampa nadalenca amb cases de muntanya nevades i les xemeneies traient fum, un tradicional pessebre o una entrada amb idees d'originals -i prescindibles- regals d'amics invisibles...
Res d'això, avui. Una pintada reveladora a la paret, en blanc i negre i a -3º.**
Molt bon any nou a tots.
*Per si no llegiu bé les lletres de la foto: Go to work/ send your kids to school/ follow fashion/ act normal/ walk on the pavement/ watch T.V./ save for your old age/ obey the law./ Repeat after me: I'm free.
**Em sap greu el costat "yin" d'aquesta entrada, no voldria trencar l'esperit "yang" de ningú, sobretot aquests dies.
Era una destrucció total. Tota la muntanya s'esquerdava, com si fossin tions al foc, com quan al final encara en queda la forma original però que si els toques una mica es desintegren en un microsegon, es fan pols, desapareixen davant teu. I no s'hi podia fer res perquè no era un foc del que s'apaga amb aigua, era una mena de capa blavosa, com de butà encès, i ningú no s'hi podia atansar: Montserrat era embolcallada d'una fina capa que la consumia, se la carregava, sinistrament. No he somiat amb cap monjo, només amb turistes que s'hi passejaven i quedaven sepultats i es clavaven estelles d'uns cactus estranys a les mans.
He patit molt.
La foto: l'he tret del Google imatges, no sé qui n'és l'autor, però és molt xula.
A primer de carrera vaig fer una assignatura sobre història de les grans religions. Hi havia la part de les religions occidentals i la de les orientals. El professor de les occidentals era un gran teòleg, un senyor gran que havia dedicat la vida a l'estudi de la Bíblia i que manifestava una empatia més aviat escassa amb la clientela que tenia davant.
El que més vívidament recordo d'aquella assignatura és una anècdota que va atrevir-se a explicar un dia. Ens va dir que com que avui tots som uns ignorants pel que fa a religió (ell es referia sobretot a la cristiana, però vaja, ho podríem ben dir de tota la resta) comentava que en moltes ocasions, quan s'utilitza alguna expressió o refrany en què hi apareix algun element religiós, ja no sabem a què fa referència. Ens va dir que un matí, mentre esmorzava a la cafeteria, havia estat escoltant una conversa entre dos noies que tenia a la vora: l'una devia haver tingut algun disgust molt gros i l'altra mirava de consolar-la. L'amiga que oferia consol a la disgustada es veu que, amb tota la bona fe del món, va dir: "No et servirà de res plorar com una magdalena!". Diguem que per context i situació, la frase era perfectament vàlida. Llàstima del gest que la noia va fer per emfasistzar la sentència: amb la mà va fer com si suqués una magdalena a la llet.
Em sembla que aquell any aquell bon home va decidir jubilar-se.
A petició popular, deixo aquí una recepta fàcil i encertadíssima per preparar unes esponjoses, tendres i boníssimes magdalenes. Encara que no n'hàgiu fet mai, no patiu. Si seguiu totes les passes no podeu fallar de cap manera: jo que no sóc gaire de cuinar, a la primera em van quedar impecables. Ja veureu que no tardareu a repetir!
Ingredients - Ous (2 de mitjans o 3 de petits) - 175 grams de sucre - 1/2 got de llet (sencera o semidesnatada) - Un got i 1/2 d'oli (d'oliva suau o de girasol) - 210 grams de farina - Un sobre de llevat (o una miqueta menys) - Un pessic de sal
Ingredients opcionals - Ratlladura de llimona o taronja - Bocinets de xocolata - Bocinets de poma - Canyella
Preparació
1. Batem els ous fins que estiguin escumosos i hi afegim el sucre. Jo ho faig a mà, però també es pot fer amb la batedora elèctrica.
2. Hi afegim la llet i l'oli (que anirem incorporant a poc a poc amb forma de rajolí).
3. A part, en un bol fondo, barregem la farina amb el llevat i la sal.
4. Incorporem la farina a la barreja de l'ou i el sucre. Anem removent, no ha de quedar cap grumoll. La pasta ha de ser molt cremosa, més aviat espessa que clara, però que regalima de la forquilla. Podeu tastar-la, ja comença a ser molt bona!
5. Si ens agrada, podem aromatitzar la pasta amb canyella, vainilla, ratlladura de taronja o llimona, bocinets de xocolata o poma. Hi ha moltes combinacions!
6. Aquest és el punt clau perquè quedin súperesponjoses: la pasta ha de reposar, com a mínim, una hora a la nevera. Les vegades que les he fet he deixat la pasta preparada el dia abans i les he deixat reposar tota la nit. L'espera val la pena!
Cocció 7. Escalfem el forn a 190º (després, quan hi poseu les magdalenes, abaixarem una mica la temperatura). 8. Repartim la pasta a les paperines, les omplirem unes tres quartes parts. 9. Ho posem al forn durant uns 12-15 minuts a 180º (o fins que veieu que ja tenen un color dauradet per sobre).
Presentació No us hi mateu: volaran!
Recomanació Podeu utilitzar les clàssiques paperines de magdalena, però atenció: si no hi poseu un mur de contenció us quedarà una magdalena gegant, perquè sobreeixiran i la pasta s'esbarriarà per tota la safata! El truc és posar-les a dins de flameres o bé fer-ho en motllos de silicona reutilitzables, que són més consistents i, a més, els podrem aprofitar moltes més vegades.
Bon profit!
Imatge: He posat aquesta perquè no tinc cap foto de les magdalenes que vaig ferjo : no vaig tenir temps!
Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita.
Agost de 2009: Comença una nova manera de viure. Lloguem casa nostra en una bonica avinguda de Barcelona. Estem molt contents i il·lusionats.
Novembre de 2009: Sol·licitem l'ajut per a la Renda Bàsica d’Emancipament a l’Oficina d’Habitatge de l’Eixample de Barcelona. Tenim eperança.
Gener de 2010: Rebem una carta d’Adigsa notificant que la sol·licitud ha estat acceptada. Pensem: "caram, va prou bé tot això!" (Ai, santa innocència...)
INFERNO
Abril de 2010: No hem rebut cap nova notificació des de la comunicació del gener. Ens adrecem a l’Oficina d’Habitatge de l’Eixample de Barcelona i allà comproven el nostre expedient. Ens diuen que tenim una incidència amb l’Agència Tributària i que hem d’anar a alguna de les seves oficines per resoldre-ho. Ens preocupem.
Maig de 2010: Consultem en una oficina de l’Agència Tributària estatal quina és la incidència. Després de revisar-ho, constaten que no n’hi ha cap i que no saben què pot ser. Ens diuen que potser es tracta de l’Agència Tributària catalana, i que hi anem a veure si allà ens poden dir què és. D'acord. Allà ens diuen que cal que sol·licitem un Certificat positiu d’estar al corrent de deutes tributaris, és a dir, un certificat que garanteixi que no som morosos i que tot està al corrent. Comencem a tenir la mosca al nas.
Finals de maig de 2010: Uns dies després l'anem a recollir i enviem el coi de paper directament al Ministerio de Vivienda de Madrid, per correu certificat. Ens anem emprenyant i desanimant a parts iguals.
Juny de 2010: Rebem una carta del Ministerio de Vivienda que informa, una altra vegada, de la incidència amb l’Agència Tributària. De què van? Diu que cal resoldre-la per poder percebre l’ajuda. Explícitament demana que ens adrecem a l’Agència Tributària per resoldre-ho. Com? La cançó que ens acompanya aquests dies és "Què (cony) volen aquesta gent?".
1 de juliol de 2010: Ens presentem per segon cop a l’Agència Tributària i allí constaten, un cop més, que no hi ha cap deute pendent. Ens diuen que aquest ajut és del Ministerio de Vivienda i que l’Agència Tributària no hi té res a veure. Com a darrera solució, ens demanen que omplim el formulari 010 per obtenir un certificat d’estar al corrent de deutes una altra vegada, aquest cop de l'estatal).
2 de juliol de 2010: Sol·licitem aquest darrer certificat per enviar-lo al Ministerio de Vivienda sense saber, de cap de les maneres, què més podem fer per demostrar que no hi ha cap incidència per solucionar amb l’Agència Tributària o, si és que existís (cosa que no ens ha sabut dir ningú fins ara) quina és per poder-la solucionar. L'enfadament dóna pas a la desesperació total.
PURGATORIO
Mitjans de juliol de 2010: Recorrem a un amic gestor, no sabem cap on anar sense ajuda professional. Després de fer tot d'indagacions, descobreix que hi ha un pagament pendent de la declaració de renda del 2008! De veritat que era tan difícil, veure això? Si volem rebre l'ajuda, hem de pagar la quantitat de 300€. Ens sentim completament enganyats i decebuts. Però paguem.
Setembre de 2010: Revisem per internet l'estat de la nostra sol·licitud i... Oh! ACCEPTADA i sense cap incidència! Truquem per saber quan començarem a rebre els imports endarrerits. Compten que cap a l'octubre, després del pont del Pilar. Recuperem l'esperança i pensem que, finalment, potser serà possible obtenir l'ajut.
Octubre de 2001: De les mensualitats endarrerides no n'hem sentit a dir ni gall ni gallina. A què esperen, què passa ara? Torna la desconfiaça i l'avorriment total.
PARADISO
20 d'octubre de 2010 (Santa Irene): Finalment el Ministerio de Vivienda ordena el pagament dels imports pendents.
8 de novembre de 2010 (el meu aniversari!): Fan l'ingrés de les mensualitats endarrerides.
24 de novembre de 2010 (l'aniversari del Carles!): Finalment, ens n'assabentem. Ens sentim guanyadors, victoriosos, triomfals! La primera cosa que hem dit és que aquest divendres anirem a sopar a un bon restaurant!
* Les il·lustracions que acompanyen el text són de l'edició de La Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló (Ed. Cercle de Lectors, 2002).
Degotall de textos per corregir. Arxiu d'entrades per revisar que no s'acaben mai. Preparar una activitat fastigosa per fer quedar bé l'Ajuntament. Investigar mons indòmits per saber quina és la millor manera de facturar les correccions perquè els homes del sac no s'ho emportin tot.
Gris al cel.
M'he comprat un bollycao per empassar-m'ho tot més bé.
Matí Em llevo més d'hora per posar al forn les magdalentes que he pensat que portaré als profes a la tarda per berenar i celebrar l'aniversari. He trobat una recepta fantàstica i ben fàcil que les deixa esponjoses, tendres i molt bones. No en tinc cap foto, però quan en torni a fer en posaré alguna, amb la recepta i tot per si algú s'anima a fer-ne.
Quan arriba l'hora de fitxar, activo el botonet de "pilot automàtic" que m'ha sortit després de més de dos mesos de treballar com una robot fent fitxes de lèxic. Sembla que avui la feina passa més bé, rebo les primeres felicitacions i el matí va lliscant. M'apunto algunes paraules que m'apareixen, m'agraden i que no coneixia: bigalot, badomeria, cruany, dordulla i cruixidell (és català, sí sí...). A veure si me'n recordo a la propera partida d'Scrabble...
Migdia Em poso bonica i em pentino bé per fer un dinar especial (a casa, que és on s'hi està més bé). La sorpresa arriba a l'hora de les postres: tinc el regal que volia! Un tiramisú deliciós, preparat especialment per a l'ocasió i (atenció perquè això no passarà més) beneït pel Papa! El cuiner de referència el va preparar mentre se sentia la missa de diumenge per tot el barri. A cop d'àngelus anava muntant les clares a punt de neu, i unes llatinades més tard ja posava la xocolata ratllada. Com deia aquell, en dos paraules: in-creïble!
A més, aquest tiramisú no anava sol, tenia una molt bona companyia: una orquídea blanca, imponent i delicada. És preciosa!
Tarda Carrego la bossa amb el llibre, l'estoig i les magdalenetes i em planto, puntual, a la feina. Dic que és el meu aniversari i em feliciten (hi ha poca gent, ja m'està bé). Tothom diu que el berenar és tan bo i que on les he comprat. Que les he fet jo, dic! (I estic contenta perquè sé que m'han quedat molt bé.) Vaig fent les meves coses: preparant la classe, endreçant papers, corregint redaccions, i no fer res durant una estona, també...
Vespre Arriba l'hora de classe. Els faig entrar a l'aula, els noto una mica inquiets, alguna cosa passa. Van entrant, comentem com ha anat el cap de setmana, intento començar el discurs d'avui. I... mooooltes felicitaaats! (Això ho heu de llegir amb totes les pronúncies possibles: muites, multas, montes, etc.) Se'm presenten amb un pastís que té una espelma clavada al mig i tot de càmeres surten precipitadament de butxaques, bosses i motxilles. S'han posat d'acord per fer una sorpresa (que no ho era del tot, perquè dies abans m'havien demanat permís!) i m'ha fet il·lusió. Em regalen, també, un parell de jerseis (que segurament i per no variar el costum, canviaré). Hem berenat i quan hem acabat, apa som-hi que no ha estat res.
Nit Després de tot, després d'avui, després de fets i gents, torno a caseta. Estic acostipada (i n'estaré tota la setmana sencera). Obro l'ordinador i em trobo un últim regalet del dia, una ratolina bonica m'envia el vídeo d'una cançó preciosa que no coneixia i que m'ha agradat molt i molt. La compartiré aquí (feu clic per escoltar-la).
Contesto les felicitacions del Facebook, que són unes quantes, i també les de la bústia de correu. D'amics d'aquí i d'allà, de coneguts i saludats. I poc més: una micona de sofà, de manta i cap a dormir.
I això, tu. Que ja en són 25 i que per molts anys.
Aquesta visita papal a Barcelona ja fa dies que ens va deixant fets ben insòlits. En un país en què el calendari laboral té marcats com a intocables els festius oficials, va ser sorprenent veure (i sentir!) com un esquadró d'operaris, maquinària i grues començaven a preparar en diumenge i també per Tots Sants la zona per on haurà de passar demà sa santedat.
Durant tota la setmana han estat ben visibles les ganes de quedar bé d'aquesta ciutat (però no patiu, sobretot, que això no ens ha de costar ni un cèntim, eh!): s'han repintat tots els bancs de l'avinguda, s'han instal·lat desenes de pantalles gegants per oferir les imatges de la missa al carrer i fa feredat veure totes les cadires que hi arriben a haver parades a baix. Això sí, de banderetes, ben poques. N'hi ha alguna de catalana que encara penja del dia de la manifestació de l'estiu, algunes del Vaticà --poques-- i no gaires més de les que tenen el lema "Jo no t'espero". La qüestió sonora també ha estat protagonista durant tots aquests dies: hem sentit, pel cap baix, unes quinze vegades una versió sacra d'Imagine. Pi-pi-pi-pi-piiiiiiiiiiiii! I una escala que anava d'un to ben greu a un agut que feia molta nosa a l'oïda (allò que es clava al cap), per anar preparant tota la megafonia.
Aquest matí ha arribat l'hora de l'assaig: una veu organitzativa anava dient, pas a pas, com aniria la cosa: la disposició dels convidats, l'ordre dels parlaments, la cadència de l'acte, vaja. Fins i tot hem sentit llegir el primer paràgraf del discurs del cardenal Sistach.
Tota la santa setmana hem menjat Papa amb patates. Però no pas demà: ara que és a punt d'arribar, jo foto el camp, que aquí potser no em deixarien entrar a casa i la mama m'ha dit que demà farà fricandó. Jo sí que tindré un diumenge rodó!
Ahir, dia internacional del corrector, se'n va anar un gran lingüista, filòleg, articulista i senyor de lletres.
Per ser sincera, em cal reconèixer que vaig descobrir tard la importància d'en Solà. La dedicació a la llengua en general i a la correcció en particular va començar fa tot just tres anys. Al cap de pocs dies de començar el postgrau ja es va fer evident que era una figura imprescindible i, més tard, quan vaig passar d'estar asseguda a la fila del fons a ser davant de tot i de tothom, a la sala de professors hi havia una gran admiració per aquest acadèmic. De fet, a l'equip de professors n'hi havia un que invariablement fotocopiava per a tots l'article dels dijous de l'Avui. El deixava allà, sobre la taula comuna, per qui se'l volgués mirar. La proposta tenia èxit: l'endemà no quedava cap fotocòpia disponible (em consta que n'hi ha que les col·leccionaven). A tots ens agradava fer-ne una lectura i, si s'esqueia, comentar la jugada. Llegir aquells articles sempre era engrescador, instructiu, entretingut i enriquidor.
Per una lògica empresarial força difícil d'interpretar, aquell equip de professors s'ha desintegrat totalment: trasllats i migracions a principis de curs van posar punt i final a aquell ambientet (en el qual m'hi vaig afegir tardanament). Això sí, diria que tot sovint uns i altres hem anat seguint el costum de mirar-nos els articles del professor. Almenys fins la setmana passada, quan l'Avui publicava el seu últim article en què repassava com havien estat aquests anys d'articulista i s'acomiadava dels lectors. Deia "Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil". Bé, ja sabem que país nostre és un país malalt de llengua: ens delim per analitzar-la, remenar-la, girar-la del dret i del revés, maleir els barbarismes, defendre els esbalaïts pronoms, denunciar tot assalt polític (d'aquí o d'allà) que representi una presa de pèl que acaba malferint allò que sentim tan propi. I d'aquí deu venir aquest afany, del sentir. I sort n'hi ha que aquest sentir, per poc que agradi de vegades, és compartit per una comunitat, és viscut cada dia, que és així com van creixent les coses.
Ara trobo commovedor (i alleugeridor) comprovar com aquesta vegada polítics, acadèmics i persones de tota classe comparteixen un sentiment unànime: la pèrdua de Joan Solà és la pèrdua d'un home entregat amb dedicació i convicció completa a la nostra llengua i al país.
Salut al català, l'enhorabona endarrerida als correctors i un record afectuós per a Joan Solà, al cel sia.
*Títol de l'últim article de Joan Solà publicat el 21 d'octubre de 2010 al diari Avui.
Es nota que és principis de mes. Ahir, a l'òptica on em vaig anar a fer una revisió de la vista estava ple que no hi cabia ningú més. Avui, un dimarts d'octubre sense pena ni glòria, a les botigues de Glòries hi havia ambientet (sortosament, no com el dels caps de setmana).
Fa poc vaig llegir que la majoria de les adolescents d'avui s'estima més gastar-se la paga en una peça de roba assequible que no pas en dolços i llaminadures. Qui en parlava recordava amb la nostàlgia pròpia de qui ja és molt lluny de la jovenesa que els seus millors records anaven acompanyats de regalèssia, crispetes, algun tall de gelat o una mirinda. Aquesta mateixa persona apuntava, molt encertadament, que tot allò en què ell s'havia gastat la paga avui s'havia tornat un caprici gairebé de luxe (penso, sobretot, en el desorbitat preu de les crispetes al cinema, o dels refrescos en qualsevol bar) i que, per això mateix, a les noies del segle XXI els és més atractiu comprar-se una samarreta barata que no pas unes llaminadures cares. Parlava de les "llaminadures tèxtils" i de com els joves, però també els adults, ens cansem cada vegada més aviat de les coses que, d'altra banda, de seguida es gasten, es trenquen o, senzillament, passen de moda.
Em va semblar una molt bona reflexió, feta per algú que està atent a les últimes tendències socials i per això m'agradaria recordar (sense haver de recórrer al SantGoogle, em fa mandra, és fa tard...) qui ho va escriure o dir.
És que avui he anat a la cerca i captura d'uns pantalons per engegar el curs amb una peça de roba nova, que sempre fa il·lusió. La idea la tenia ben clara: negres (però no texans ni d'estil cambrer), rectes (ni amplots, ni de pitillo, ni dels que arriben als genolls), senzills (sense lluentons, ni estrips, ni aplicacions de res) i, si podia ser, econòmics. Res de més fàcil, aparentment. Ja... Me n'he emprovat ben bé una quinzena, i cap no s'ajustava a la idea (i de vegades a la talla) que jo tenia. Com pot ser que cada vegada sigui més difícil trobar coses tan senzilles? Qui ens volen fer ser?
M'he dit: aquí, un últim intent i prou (ja tenia mal de cap i tot i havia decidit desisitir, almenys per avui, després de tants fracassos). I... txatxan! L'última era la bona, per fi! I bé, ara que he tornat a casa amb la satisfacció del caçador que finalment ha atrapat la presa, deixo un poema que sempre m'ha semblat un gran retrat del gènere femení en plena cacera. Es titula "Grans magatzems" (suposo que avui en diríem centre comercial) i el deixo aquí perquè el disfruteu i el recordeu quan, inevitablement, hagueu d'anar a comprar.
Grans magatzems
Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen. Vols que anem a mirar? És només un moment. Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent, entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen.
T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges. Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors? L'enfolleix remenar munts de sostenidors. S'ha pintat a la mà colors, com els salvatges.
I et crido des de lluny vencent la timidesa i altre cop te me'n vas. Adust, jo em faig l'ofès. I segueixo tossut en la meva escomesa.
Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica... T'enlluernen estands i llums i no veus res. I escales automàtiques se t'enduen estàtica.
Un ós amb careta de camioner puja a l'entresòl tercera.
Agafo l'ascensor i un senyor carregat amb la bugada neta puja amb mi fins al terrat. Fa mesos el vent li va robar unes estovalles negres. Assumeix el risc que alguna cosa semblant li torni a passar, perquè encara hi va.
Baixant, una senyora amb cap de lloro no para de xerrar. Ella, quan té son, diu que "passa figues" (potser les va comptant com si fossin corderets). Explica (vomita) que té una germana no sé on, i que li ha passat això, i que la vida allò altre. No pot parar, el breu trajecte és un xàfec de xerrameca.
De l'entresòl tercera en baixa una princesa morena amb els talons de les sabates fets malbé. Em saluda i no somriu.
M’agraden les galeries que veig pels carrers, els colors dels vidres i la sentor del sol dins d'una capseta suspesa quan a fora no n’hi ha per tothom. Avui em fa plorar, i no entenc per què, la cançó «Roma», dels Manel.
Mai ningú no agafa l'ascensor per pujar a l'entresòl tercera. El timbre d'aquest pis és com una berruga lluenta que es va esborrant i algú sempre s'encarrega de refer amb pintaungles vermell.
L’entresòl tercera és un niu de dones desfetes que acullen a estones animals de carrer.
És que aquest setembre ha anat passant com l'aigua fresca: lliscant, suau i reconfortant. Que bé.
Aquest últim cap de setmana, mirant de satisfer curiositats, he estat alumna del Taller d'iniciació al doblatge en català de l'ECAD (Escola Catalana de Doblatge). Ja em va semblar ben sorprenent (en positiu, eh) que un àmbit tan desconegut (i invisibilitzat) com aquest tingués fins i tot una escola que regula la formació dels professionals que s'hi volen dedicar. Em vaig animar i així, una mica sense pensar, m'hi vaig apuntar.
M'ho vaig passar molt i molt bé. Les classes van ser totalment pràctiques: ja ens teniu a sis persones tancades durant 8 hores (que van semblar una estoneta de tan de pressa com van passar!) en una sala de gravació, amb un tècnic de so, una pantalla professional i un faristol amb dos antenetes: un senyor micròfon i un llumet que il·luminava els textos que havíem de dir.
Va ser tan divertit com complicat, però. Ritme, sincronia, interpretació... tot això i força més fa falta per fer un bon doblatge. Vam fer un tastet de narració documental, veus d'ambient en una escena d'un restaurant, la veu de dibuixos animats (em va tocar un personatge setciències, repel·lentet i estudiós que vaig clavar, haha!) i, finalment, doblatge cinematogràfic. Us imagineu la Michelle Pfeiffer parlant com jo? Mare meva, era tan estrany! Però sí, senyores i senyors, la Pfeiffer va parlar, durant una estoneta, en català nord-occidental. Quina pressió, quins nervis, quines emocions més estranyes!
I aquí arriba el tema, és clar. Això que ve a continuació és l'opinió que he fet arribar a l'ECAD després d'haver fet aquest taller i després d'haver assistit, ahir, a la presentació del curs a l'IEC.
---
En la introducció del primer dia al món del doblatge, el professor Cesar Andreu ens va presentar les regles d’or per arribar a ser un bon doblador en català, això és, capacitat interpretativa, ritme, sincronia i bona dicció del català.
Com a parlant de la varietat nord-occidental (i correctora professional), vaig voler preguntar si el fet de parlar una varietat geogràfica no oriental (potser hauria de dir, fins i tot, no central) podia arribar a ser un inconvenient a l’hora d’emprendre una carrera professional en el món del doblatge. Dit d’una altra manera, vaig voler saber si parlar qualsevol altre dialecte que no sigui el central tanca les portes d’un àmbit laboral que, a priori, ja em semblava prou restringit.
La resposta va ser que cadascú pot parlar com vulgui però que davant del micròfon tothom ha de parlar estàndard. Bé, sí, és clar. No és això el que preguntava, però. Vaig mirar d’ampliar una mica l’exemple, sense reduir-ho als parlars occidentals. Vaig exposar que jo puc parlar un català estàndard ben correcte, i sóc parlant nord-occidental (noteu que utilitzo una i i no pas un però –o pr’o?). De la mateixa manera que pot arribar a fer-ho una persona valenciana, una rossellonesa o una menorquina. I estirant una mica més d’aquest fil vaig plantejar, molt superficialment, la qüestió de l’estàndard oral com a «supradialecte» entesa tal com apareix a la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’IEC.
En aquest punt vaig entendre que les nostres idees d’estàndard oral de la llengua catalana eren molt divergents. Vaig saber que ja era hora de posar punt i final a aquest tema perquè els companys ja començaven a inquietar-se i, de fet, no hauríem arribat a cap acord. Per deixar-me més tranquil·la, el professor va voler posar un exemple d’una persona que ha assolit l’èxit professional a TV3 i que no és parlant d’una varietat oriental. I aquí va aparèixer la Mari Pau Huguet.
No puc estar gens d’acord amb aquest exemple i tampoc no puc entendre com un professor de doblatge creu que aquesta presentadora compleix correctament els paràmetres de l’estàndard oral. Recullo, literalment, un dels punts de la introducció de la Proposta: “El locutor ha de ser conseqüent i actuar d’acord amb la seva pròpia competència lingüística; això vol dir que no ha de barrejar, per exemple, trets fonètics i morfològics propis dels parlars occidentals amb d’altres propis dels orientals”. Recordo perfectament quan la Mari Pau Huguet presentava els programes de sobretaula saludava dient «bóna tarde». Hi ha algun ús més promiscu que aquest? Em sap greu, l’exemple no em serveix. I menys encara quan actualment hi ha professionals de la informació parlants de dialectes no orientals perfectament capaços d’utilitzar un molt bon estàndard oral en les seves intervencions.
Vaig deixar passar aquesta qüestió perquè vaig entendre que no era la parcel·la d’ensenyament a què es dedicava el professor de qui parlo i que, si m’animava a fer el curs anual, ja tindria temps de parlar-ne més detalladament amb els professors de lingüística.
Ahir vaig voler anar a treure el cap a la presentació del curs a l’IEC. Tot la mar de bé, fins que una afirmació del professor David Arnau va deixar-me estabornida: «Quan parlem estàndard no s’hi pot notar cap tret de cap dialecte; no podem utilitzar el lleidatà per al doblatge». Ara sí que ja estava ben perduda.
Entenc perfectament que TV3 (la principal font de demanda de professionals del doblatge en català) i altres empreses satèl·lits vulguin que els doblatges es facin en un català estàndard central. Els motius que intueixo (però que no sé del cert) segur que són múltiples. Els que se m’han acudit més ràpidament són aquests: perquè des dels inicis del doblatge el català central és el que més s’ha utilitzat, perquè utilitzar parlars d’altres dialectes implicaria un allunyament o rebuig dels espectadors (ara ja tothom s’hi ha acostumat), perquè els parlars no centrals tenen càrregues que depassen les qüestions lingüístiques o perquè, senzillament, TV3 peca de centralista.
El que em sap molt greu és que ahir un filòleg, traductor i lingüista tingués tan poc en compte un dels aspectes fonamentals de la proposta de l’estàndard oral: «Els catalanoparlants hem d’acostumar-nos a admetre que no tots els locutors professionals emprin una llengua idèntica en tots els trets fònics. De fet, sempre hem considerat admissibles un gran nombre de variants». I més encara: «la varietat funcional de l’estàndard que necessitem no pot entrar en conflicte amb cap de les manifestacions que la variació geolingüística enriquidora ha produït».
Avanço una mica més, que ja m’allargo. Un dels exemples proposats per la professora Iolanda Ledesma, quan comentava que un bon corrector i ajustador ha d’estar ben atent a l’oralitat, evidenciava una contradicció espatarrant respecte el que abans havia comentat l’altre professor. La directora de l’escola deia: tothom sap que cal escriure safareig, però a ningú se li escapa que diem saf’reig. Jo diria que això és un tret dialectal com una casa. I ben bé que s’utilitza quan es parla estàndard en registres informals (tot i que la proposta ho classifiqui com un tret no recomanable)!
I ja acabo. Sóc completament conscient que si mai em vull dedicar professionalment a la narració documental o al doblatge en català hauré de fer com qui es posa una camisa i una corbata per anar a l’oficina, és a dir, m’hauré de posar el vestit del català estàndard central per satisfer la demanda de les entitats i empreses que ofereixen feina en aquest àmbit. Què hi farem, ara com ara això és així, m’agradi més o menys. Ara bé, el que voldria és que des dels centres d’ensenyament d’aquesta professió (agents compromesos amb la llengua catalana) es procurés tenir una visió una mica més encertada d’allò que s’entén per estàndard oral del català. D’aquesta manera es contribuiria a evitar la terrible confusió català estàndard oral = dialecte central normatiu que, d’altra banda i com puc comprovar tot sovint, s’està instal·lant irremissiblement entre la comunitat de catalanoparlants.
---
Ara com ara no em plantejo una formació més llarga en aquest àmbit (les mancances interpretatives es fan més que evidents) però no tanco la porta de la narració documental o la locució publicitària, que també pot ser xulo.
M'agraden les coses que fan bonic, suaus, lluentes, agradables de veure, de tenir a la vora, o posades a damunt, o per casa, o en algun calaixet amagades, o ben visibles per encantar-m'hi amb els colors, o el que sigui que m'hagi cridat l'atenció i agradat. Com que fa tanta calor, com que no se m'acut res millor i com que no vull tenir aquest raconet de qualsevol manera, posaré tres cosetes que he trobat en alguna ocasió durant aquest últim any (aquí, allà, més enllà) i que m'han agradat perquè m'han fet sentir que contemplava alguna cosa bonica. Bonica i prou.
Vestidets amb dibuixets
Els estampats, colors i dissenys dels vestits i samarretes d'Anatopik són una bella meravella. En vaig veure un parell en un aparador de Tarragona. Estaven tan ben col·locats, aquells vestits, tan ben combinats amb altres peces, feien tan bonic. Tot i que no és roba infantil, els dissenys són il·lustracions que de vegades recorden els contes d'infantesa i que d'altres vegades són un estampat, senzillament, ben trobat.
Sovint, quan miro l'aparador d'alguna botiga encantadora, penso en la pobra Colometa, quieta i serena, davant de l'aparador dels hules i les nines ben a prop de la Plaça del Diamant. És llàstima que aquesta casa de roba sigui francesa i que, de moment, només hi hagi un únic punt de venda a prop: el de la botiga de Tarragona!
Colònies retro per col·leccionar
La planta baixa del Corte Inglés és altament perjudicial per qui té el sentit de l'olfacte una mica (no cal gaire, tampoc) agut. És insoportable: perfums, colònies, cosmètics i cremes que et deixen estabornit. Pot ser que, d'una en una, les fragàncies i olors que s'hi venen siguin agradables, però barrejades de qualsevol manera en un embafador poti-poti fan més aviat nosa i ho empudeguen tot. Tot i així, la lluentor dels potets, els colors, la presentació, les cartolines de les capses, l'encant de tot el que és nou em crida de tant en tant. I així va venir el descobriment: les colònies de Crescent Row i els cosmètics (que es diuen Benefit) que hi van de conjunt són peces ben bé per col·leccionar. Cada ampolleta té el nom de noia diferent (Lee-Lee, Rita, Sofia, Eva...) a qui, és clar, la marca ha volgut atribuir unes característiques que defineixen la manera de ser i l'estil de qui se la posa (es pot fer un test, molt cutre però entretingut, per saber quina és la que fa més per cadascú). Van fer una primera edició i com que ha tingut èxit es veu que ara ja hi ha una segona edició enllestida. La web és ben divertida, amb un estil una mica retro i alhora molt juvenil. Em sembla que em quedo amb la Sofia, tot i que la Carmella també em fa el pes. I la Rita. Bueno i l'Eva garden també. Totes, m'agraden gairebé totes!
Sabates de la terra del vi
I ben mudades i perfumades, ara només cal posar-nos unes bones sabates per sortir al carrer i fer una bona passejada, o la volta al món si convé! No ho hauria dit mai que a La Rioja els colors del vi es poguessin portar als peus: granats, violats, terres... La marca Neosens fa unes col·leccions de sabates que fan goig de veure, encara que no siguin de les que es poden posar cada dia. N'hi ha que, parlant clar, no les veig del tot pràctiques per estar-se plantat o caminant gaires hores, però d'altres es veuen ben còmodes i amb un estil que no es troba tan fàcilment.
Està bé, fins aquí. Potser ja n'hi ha prou de cosetes i diria que aquest és un bon moment per prometre que entrades com aquesta quedaran reservades per situacions com la dels darrers dies: massa calor i molt poques ganes de fer/pensar/dir res. Però jo ja he avisat al títol...
No he tingut mai gaire tracte directe amb el regne animal, sobretot amb el no domesticat, però sí que m'agrada molt encantar-me amb els reportatges que fan sobre bestioles llunyanes, estranyes, curioses, exòtiques.
L'ocell lira és el cosí segon (i lleig) del paó real. Té una cua molt menys vistosa (cromàticament parlant) però també curiosa: té forma de lira, i d'aquí ve el nom de la bestiola. Utilitza les plomes de la cua per festejar la femella, les belluga i fa que balla. Ara bé, la seva arma de seducció més imponent no és pas aquesta cua, sinó una increïble i perfeccionada tècnica d'imitació de sons: l'ocell lira és capaç d'imitar el cant de 20 ocells diferents (que, pobres bèsties, se senten confoses pels sons que l'ocell lira emet i no entenen com un exemplar de la seva espècie ha pogut mutar en un animalot gros que manté el seu mateix cant). Però el més rellevant i curiós del cas és que, a més d'imitar sons d'animals, l'ocell lira es dedica també a reproduir tot de sons del seu entorn, tant si són produïts per persones com per màquines!
No us dic res més perquè us sorprengui tant com a mi. Us deixo el vídeo (és de la BBC, un reportatge del senyor David Attenborough, que fa anys que s'hi dedica).
Idò? Quants sons no animals heu pogut distingir? Increïble, eh?
I encara un altre vídeo (estic provant les possibilitats del bloc, ja ho veieu...).
Sempre s'ha dit que els gats van a la seva, que són ferèstecs i no només amb les persones, sinó també entre ells mateixos. Depèn de quins, és clar, però podríem dir que els de carrer (que és el cas que ens ocupa) s'han guanyat a pols aquesta fama. El vídeo que poso ara és per fer caure aquesta idea, per veure com n'és de sàvia la naturalesa i de com els instints animals es manten intactes després de tants anys d'evolució.
Avís: aquest vídeo pot ferir la sensibilitat de segons qui. Però val la pena.
D'ençà que va començar l'estiu que se'ns han instal·lat unes hostes totes fosques i menudes a la cuina.
Formiguez
Quan vaig veure la primera que corria sobre el marbre em vaig esverar: no pot ser, aquí no! Com arriben les formigues a un setè pis? S'alien amb les aranyes per enfilar-se per les parets? I... com funciona, el seu sistema? La primera que arriba es converteix en la reina i comença a escopir larves que li faran de serventes mentre ella, pionera i amb tots els drets, farà i disposarà com una bona mestressa?
Bé, vaig respirar fondo i em vaig dir: us trobaré el cau i crearé una estratègia d'aniquilament que us arrasarà sense possibilitat de supervivència.
Ha!
Ara, ben bé a mig estiu, més acostumada a la fauna que pobla aquesta estació i amb un sentit menys agressiu cap a la vida dels insectes, puc afirmar que les temptatives de destrucció massiva (poques i maldestres, tot s'ha de dir) han estat més aviat poc exitoses. Total, que més d'un dia m'he quedat encantada observant els moviments de les meves petites formigues (sí, a la tele no fan res de bo i al carrer, massa calor). Miro com recullen les llavors de meló que ens han quedat de dinar, com una, més espavilada, s'avança per obrir pas, com les altres s'organitzen per transportar la càrrega, com superen els obstacles que van trobant pel camí cap a l'entrada del cau: abruptes muntanyes amb forma d'escorredor de plats, profundíssimes valls d'acer de l'aigüera, grans travesses des dels fogons a casa seva.
L'última gesta va ser furtar un breu encenall de pernil salat (company invariable del meló d'abans), ja una mica sec, però igualment gustós, paladejable. Les vaig deixar fent, i fins força més tard no vaig tornar a veure com anava la seva empresa. No hi va haver manera, pobres. Es veu que devia ser massa la càrrega per tan poca fermesa de potetes i, suposo que amb un acusat sentit de frustració i petitesa, aquell bocinet de salaó va quedar abandonat.
[ Plat amb formigues, S. Dalí]
No he arribat al punt d'ajudar-les, sobretot perquè veig que totes soles se saben espavilar: les formigues de la meva cuina passaran l'hivern servint-se de carabassó, albergínia, pebrot, meló, tomates o pomes amb denominació d'origen dels horts de Fondarella i Garrigàs. Segur que així se sentiran, elles també, més a prop de l'hàbitat natural de tota forma de vida: terra, aire i aigua.
"L'èxit és aquell vell trio: habilitat, oportunitat i valentia", va dir un senyor que devia tenir de tot.
Avui, oportunitats
Apareixen, maregen, enlluernen, paralitzen, no arriben a l'hora, (o poden arribar alhora), passen de llarg, tarden, s'escapen, creen expectativa, transtornen, fan por, també fan gràcia, són grans, potser petites, es baden a les mans, se les emporten els dies, engullen, hidraten, es busquen, de vegades es deixen trobar, escalfen i esclafen, belluguen actituds, remouen quotidianitats, fan olor de nou, de verd, pesen, expandeixen, es fan velles, rasquen, esgoten, criden fort, s'amaguen, boten, muten, desapareixen...
I amb tot, com sempre, anar fent (que qui dia passa, any empeny).
(la foto: Ventilador, treball del curs d'artteràpia)
Trobo que sóc ben afortunada de poder viure on visc. Quan en tinc prou de pis i poques ganes de complicar-me la vida se'm plantegen dos opcions: pujar al terrat (que ofereix una panoràmica genial de la ciutat) o baixar a l'avinguda a passejar, a comprar-me un gelat o a seure en algun dels molts bancs que poblen aquest bocí de ciutat des del Sant Pau fins a la Sagrada Família. Estic contenta de viure on visc, sí: en un retall d'Eixample ben cuidat, més tranquil, amb aparadors que em reclamen molt sovint, amb bones pastisseries, força supermercats, i un bon passeig per caminar amb tranquilitat. Tot això m'agrada. El però ve ara: el que no m'agrada tant és veure com tota aquesta zona s'aprofita (i molt excessivament) del nom que tants turistes atreu: el del mestre Antoni Gaudí.
Sense bellugar-me gaire d'aquest entorn compto a grapats els comerços i establiments que n'han pres el nom per batejar-se. I n'hi ha per triar i remenar: gelateries (és clar), bars, un locutori, una clínica dental i una òptica, un magatzem de lampisteria, una xarcuteria (cal dir que és dels més originals amb el rètol:"Per Gaudir"), un sabater, un saló de jocs, una botiga especialitzada en filatèlia i moneda, una empresa de reforma de cuines i banys i tantes altres. Em pregunto si no val més la pena posar un nom que indiqui més el servei que ofereixen aquests establiments, fins i tot per no crear confusió. Si em plantés al mig de l'avinguda demanant per la botiga Gaudí (sense especificar-ne el servei) me'n podrien assenyalar ben bé quinze. Ara com ara, el nom de Gaudí està sobreexplotat i em pregunto si l' Ajuntament regula d'alguna manera aquest fenomen.
I ja que hi som, aprofito aquesta entrada per donar notícia d'un esdeveniment que ja té data i hora confirmada: el Papa Benet XVI consagrarà el Temple Expiatori de la Sagrada Família com a basílica (amb la presència de tot el sèquit eclesiàstic pertinent i els reis d'España) el diumenge 7 de novembre a les 10.00 del matí. De seguida he pensat que potser ens haurem de plantejar allò que fa la gent de llogar els balcons (encara que el terrat sigui comunitari); però de seguida me n'he desdit perquè el primer que cal fer és esperar que al novembre encara tinguem el temple dempeus.
Heu tingut ocasió de veure la immensitat del forat obert a l'encreuament dels carrers Padilla i Mallorca?
Fa alguns estius vaig treballar en una escola d'estiu fent passar el matí a canalla d'entre 3 i 12 anys. Cada dia havíem d'aguantar-nos com podíem la calor, la mandra i l'estiu roent. Ens entreteníem amb ceres, activitats al pati, exercicis per repassar les coses que havien après durant el curs i una mica de piscina de tant en tant. Eren criatures i algunes de les seves actituds i comentaris eren del tot comprensibles, de fet, n'hi havia que em feien petar de riure. Com un dia que vam repassar amb els més grans els tipus de reproducció dels animals. La meva intenció era clarament didàctica, però no vaig tenir prou en compte que a classe tenia canalla de moltes edats barrejades i que els no tan grans també ho podien sentir. Total, que vam anar posant exemples d'animals: gallines, lleons, balenes.... I se'm va acudir preguntar si sabien quina característica distingia els caragols d'altres animals. Abans que cap dels grans pogués recuperar de la memòria la paraula "hermafrodita", una de les petites va saltar i va dir: són "travestis"!
Em vaig quedar de pedra, primer. I després, és clar, tot va ser feina a aguantar-me el riure: mentalment vaig imaginar-me un caragol amb un boà de plomes roses embolicada per aquell coll de mol·lusc i que tota una estela de purpurina brillant era el seu rastre bavós. Quan em vaig poder controlar, vaig decidir que tots, grans i petits, faríem un dibuix del nostre animal preferit, fos quin fos el seu mètode de reproducció.
Des de llavors, les coses han anat canviant i ara, en comptes d'entretenir la canalla, em dedico a orquestrar una classe de català bàsic per un grup d'adults que, presumiblement, han decidit apuntar-s'hi per aprendre alguna cosa. Per mi que l'estiu ens aboca a un estat d'estovament permanent que, a voltes, s'incendia amb els més primaris instints animals.
Per fer-vos-en una idea, escric (amb una mica d'amaniment) algunes de les situacions que he viscut fent de "profe substituta" durant un parell de dies. Ja em van avisar que era un grup difícil, però jo no sabia que exactament què era el que entenia per "difícil" la persona que el portava. Només algunes mostres:
Situació 1:
En un exercici de presentació personal en petits grups, dos persones fan veure que ja es coneixen d'abans i es presenten a la resta. Mentre aquest grup "interpreta" la seva situació, un altre alumne, des de la seva cadira, exclama:
- Uuuuhhh... Són "nòvios"... sssmmmmmuuuuu (volia reproduir el so d'un petó matusser, d'aquella manera com ho fan els petits).
Situació 2:
Una alumna entra i surt de classe de manera repetida (i tota la punyetera estona està pendent del mòbil, obrint-lo i tancant-loc, com un tic). Em diu que va al lavabo, i una de les vegades que surt, amb la corrent, la porta es tanca de cop. Un, en sentir el soroll, diu:
-Ui, se estaba cagando encima!
Situació 3:
Mirem de treballar les parts del cos en català. Quan arribem a la paraula "cul" tot són hi-his i hu-hus. Els plantejo una activitat més dinàmica: ens posem tots en cercle, una persona té una pilota que ha de passar a algú del cercle i dir una part del cos en català. La persona que rep la pilota se l'ha de tocar, si l'encerta, pot continuar amb el joc i passar la pilota a algú altre i, si no, queda eliminada. Bé, no diríeu pas quines van ser les primeres paraules que van sortir, no? Evidentment: coll (que confonien amb cul), pit, cuixa, etc. I la piloteta sempre anava a petar a les parts més sensibles tant de nois com de noies.
Davant d'aquest panorama se'm plantegen algunes qüestions: què considerem que és, un adult? Com pot ser que no ens poguem comportar durant unes poques estones quan compartim temps i espai amb altres persones?
I la més gran de totes: Per què l'evolució natural, tan sàvia ella, no suprimeix d'una vegada per totes aquests exemplars impertinents de l'espècie?
