divendres, 27 d’agost de 2010

Com les garses (ladies only)

M'agraden les coses que fan bonic, suaus, lluentes, agradables de veure, de tenir a la vora, o posades a damunt, o per casa, o en algun calaixet amagades, o ben visibles per encantar-m'hi amb els colors, o el que sigui que m'hagi cridat l'atenció i agradat. Com que fa tanta calor, com que no se m'acut res millor i com que no vull tenir aquest raconet de qualsevol manera, posaré tres cosetes que he trobat en alguna ocasió durant aquest últim any (aquí, allà, més enllà) i que m'han agradat perquè m'han fet sentir que contemplava alguna cosa bonica. Bonica i prou.


Vestidets amb dibuixets

Els estampats, colors i dissenys dels vestits i samarretes d'Anatopik són una bella meravella. En vaig veure un parell en un aparador de Tarragona. Estaven tan ben col·locats, aquells vestits, tan ben combinats amb altres peces, feien tan bonic. Tot i que no és roba infantil, els dissenys són il·lustracions que de vegades recorden els contes d'infantesa i que d'altres vegades són un estampat, senzillament, ben trobat.

Sovint, quan miro l'aparador d'alguna botiga encantadora, penso en la pobra Colometa, quieta i serena, davant de l'aparador dels hules i les nines ben a prop de la Plaça del Diamant. És llàstima que aquesta casa de roba sigui francesa i que, de moment, només hi hagi un únic punt de venda a prop: el de la botiga de Tarragona!



Colònies retro per col·leccionar

La planta baixa del Corte Inglés és altament perjudicial per qui té el sentit de l'olfacte una mica (no cal gaire, tampoc) agut. És insoportable: perfums, colònies, cosmètics i cremes que et deixen estabornit. Pot ser que, d'una en una, les fragàncies i olors que s'hi venen siguin agradables, però barrejades de qualsevol manera en un embafador poti-poti fan més aviat nosa i ho empudeguen tot. Tot i així, la lluentor dels potets, els colors, la presentació, les cartolines de les capses, l'encant de tot el que és nou em crida de tant en tant. I així va venir el descobriment: les colònies de Crescent Row i els cosmètics (que es diuen Benefit) que hi van de conjunt són peces ben bé per col·leccionar. Cada ampolleta té el nom de noia diferent (Lee-Lee, Rita, Sofia, Eva...) a qui, és clar, la marca ha volgut atribuir unes característiques que defineixen la manera de ser i l'estil de qui se la posa (es pot fer un test, molt cutre però entretingut, per saber quina és la que fa més per cadascú). Van fer una primera edició i com que ha tingut èxit es veu que ara ja hi ha una segona edició enllestida. La web és ben divertida, amb un estil una mica retro i alhora molt juvenil. Em sembla que em quedo amb la Sofia, tot i que la Carmella també em fa el pes. I la Rita. Bueno i l'Eva garden també. Totes, m'agraden gairebé totes!


Sabates de la terra del vi

I ben mudades i perfumades, ara només cal posar-nos unes bones sabates per sortir al carrer i fer una bona passejada, o la volta al món si convé! No ho hauria dit mai que a La Rioja els colors del vi es poguessin portar als peus: granats, violats, terres... La marca Neosens fa unes col·leccions de sabates que fan goig de veure, encara que no siguin de les que es poden posar cada dia. N'hi ha que, parlant clar, no les veig del tot pràctiques per estar-se plantat o caminant gaires hores, però d'altres es veuen ben còmodes i amb un estil que no es troba tan fàcilment.

Està bé, fins aquí. Potser ja n'hi ha prou de cosetes i diria que aquest és un bon moment per prometre que entrades com aquesta quedaran reservades per situacions com la dels darrers dies: massa calor i molt poques ganes de fer/pensar/dir res. Però jo ja he avisat al títol...

Bon cap de setmana!


dimecres, 18 d’agost de 2010

Tanco els ulls/ Obro els ulls

[amb permís de Roger Mas]


Tanco els ulls

i tot de sols orbiten al meu voltant

se'm sumen voluntats

i una bala de vida

m'estova, violenta, l'edat.

Cuques de llum

m'enrampen els dies

i crido, nova i valenta,

cap a la immensitat.


Obro els ulls

i llampega el mareig de la indecisió

el temps es rovella

i una closca va creixent

inevitable, dura i transparent.


D'on ha de bufar el vent fèrtil que m'ensopegarà la pell?


[Foto: guarnit de la plaça Rovira i Trias de la Vila de Gràcia, agost de 2010]

dissabte, 7 d’agost de 2010

Bestiari il·lustrat

Avui una mica d'entreteniment animal.

No he tingut mai gaire tracte directe amb el regne animal, sobretot amb el no domesticat, però sí que m'agrada molt encantar-me amb els reportatges que fan sobre bestioles llunyanes, estranyes, curioses, exòtiques.

L'ocell lira és el cosí segon (i lleig) del paó real. Té una cua molt menys vistosa (cromàticament parlant) però també curiosa: té forma de lira, i d'aquí ve el nom de la bestiola. Utilitza les plomes de la cua per festejar la femella, les belluga i fa que balla. Ara bé, la seva arma de seducció més imponent no és pas aquesta cua, sinó una increïble i perfeccionada tècnica d'imitació de sons: l'ocell lira és capaç d'imitar el cant de 20 ocells diferents (que, pobres bèsties, se senten confoses pels sons que l'ocell lira emet i no entenen com un exemplar de la seva espècie ha pogut mutar en un animalot gros que manté el seu mateix cant). Però el més rellevant i curiós del cas és que, a més d'imitar sons d'animals, l'ocell lira es dedica també a reproduir tot de sons del seu entorn, tant si són produïts per persones com per màquines!

No us dic res més perquè us sorprengui tant com a mi. Us deixo el vídeo (és de la BBC, un reportatge del senyor David Attenborough, que fa anys que s'hi dedica).



Idò?
Quants sons no animals heu pogut distingir?
Increïble, eh?

I encara un altre vídeo (estic provant les possibilitats del bloc, ja ho veieu...).

Sempre s'ha dit que els gats van a la seva, que són ferèstecs i no només amb les persones, sinó també entre ells mateixos. Depèn de quins, és clar, però podríem dir que els de carrer (que és el cas que ens ocupa) s'han guanyat a pols aquesta fama. El vídeo que poso ara és per fer caure aquesta idea, per veure com n'és de sàvia la naturalesa i de com els instints animals es manten intactes després de tants anys d'evolució.

Avís: aquest vídeo pot ferir la sensibilitat de segons qui. Però val la pena.




Bon acabament de setmana!

Per les rutes amigues

D'ençà que va començar l'estiu que se'ns han instal·lat unes hostes totes fosques i menudes a la cuina.

Formiguez

Quan vaig veure la primera que corria sobre el marbre em vaig esverar: no pot ser, aquí no! Com arriben les formigues a un setè pis? S'alien amb les aranyes per enfilar-se per les parets? I... com funciona, el seu sistema? La primera que arriba es converteix en la reina i comença a escopir larves que li faran de serventes mentre ella, pionera i amb tots els drets, farà i disposarà com una bona mestressa?

Bé, vaig respirar fondo i em vaig dir: us trobaré el cau i crearé una estratègia d'aniquilament que us arrasarà sense possibilitat de supervivència.

Ha!

Ara, ben bé a mig estiu, més acostumada a la fauna que pobla aquesta estació i amb un sentit menys agressiu cap a la vida dels insectes, puc afirmar que les temptatives de destrucció massiva (poques i maldestres, tot s'ha de dir) han estat més aviat poc exitoses. Total, que més d'un dia m'he quedat encantada observant els moviments de les meves petites formigues (sí, a la tele no fan res de bo i al carrer, massa calor). Miro com recullen les llavors de meló que ens han quedat de dinar, com una, més espavilada, s'avança per obrir pas, com les altres s'organitzen per transportar la càrrega, com superen els obstacles que van trobant pel camí cap a l'entrada del cau: abruptes muntanyes amb forma d'escorredor de plats, profundíssimes valls d'acer de l'aigüera, grans travesses des dels fogons a casa seva.


L'última gesta va ser furtar un breu encenall de pernil salat (company invariable del meló d'abans), ja una mica sec, però igualment gustós, paladejable. Les vaig deixar fent, i fins força més tard no vaig tornar a veure com anava la seva empresa. No hi va haver manera, pobres. Es veu que devia ser massa la càrrega per tan poca fermesa de potetes i, suposo que amb un acusat sentit de frustració i petitesa, aquell bocinet de salaó va quedar abandonat.


[ Plat amb formigues, S. Dalí]

No he arribat al punt d'ajudar-les, sobretot perquè veig que totes soles se saben espavilar: les formigues de la meva cuina passaran l'hivern servint-se de carabassó, albergínia, pebrot, meló, tomates o pomes amb denominació d'origen dels horts de Fondarella i Garrigàs. Segur que així se sentiran, elles també, més a prop de l'hàbitat natural de tota forma de vida: terra, aire i aigua.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Oportunitats

"L'èxit és aquell vell trio: habilitat, oportunitat i valentia", va dir un senyor que devia tenir de tot.

Avui, oportunitats


Apareixen, maregen, enlluernen, paralitzen, no arriben a l'hora, (o poden arribar alhora), passen de llarg, tarden, s'escapen, creen expectativa, transtornen, fan por, també fan gràcia, són grans, potser petites, es baden a les mans, se les emporten els dies, engullen, hidraten, es busquen, de vegades es deixen trobar, escalfen i esclafen, belluguen actituds, remouen quotidianitats, fan olor de nou, de verd, pesen, expandeixen, es fan velles, rasquen, esgoten, criden fort, s'amaguen, boten, muten, desapareixen...

I amb tot, com sempre, anar fent (que qui dia passa, any empeny).

(la foto: Ventilador, treball del curs d'artteràpia)