dimarts, 2 de novembre de 2010

Habemus papam


Aquesta visita papal a Barcelona ja fa dies que ens va deixant fets ben insòlits. En un país en què el calendari laboral té marcats com a intocables els festius oficials, va ser sorprenent veure (i sentir!) com un esquadró d'operaris, maquinària i grues començaven a preparar en diumenge i també per Tots Sants la zona per on haurà de passar demà sa santedat.

Durant tota la setmana han estat ben visibles les ganes de quedar bé d'aquesta ciutat (però no patiu, sobretot, que això no ens ha de costar ni un cèntim, eh!): s'han repintat tots els bancs de l'avinguda, s'han instal·lat desenes de pantalles gegants per oferir les imatges de la missa al carrer i fa feredat veure totes les cadires que hi arriben a haver parades a baix. Això sí, de banderetes, ben poques. N'hi ha alguna de catalana que encara penja del dia de la manifestació de l'estiu, algunes del Vaticà --poques-- i no gaires més de les que tenen el lema "Jo no t'espero". La qüestió sonora també ha estat protagonista durant tots aquests dies: hem sentit, pel cap baix, unes quinze vegades una versió sacra d'Imagine. Pi-pi-pi-pi-piiiiiiiiiiiii! I una escala que anava d'un to ben greu a un agut que feia molta nosa a l'oïda (allò que es clava al cap), per anar preparant tota la megafonia.

Aquest matí ha arribat l'hora de l'assaig: una veu organitzativa anava dient, pas a pas, com aniria la cosa: la disposició dels convidats, l'ordre dels parlaments, la cadència de l'acte, vaja. Fins i tot hem sentit llegir el primer paràgraf del discurs del cardenal Sistach.

Tota la santa setmana hem menjat Papa amb patates. Però no pas demà: ara que és a punt d'arribar, jo foto el camp, que aquí potser no em deixarien entrar a casa i la mama m'ha dit que demà farà fricandó. Jo sí que tindré un diumenge rodó!


4 comentaris:

dolors ha dit...

M'imagino com deuen estar d'embolicats tots aquests carrers.
Ja fas bé ja, de desfilar cap al poble, i segurament que ho veuràs millor des del sofà dels papes (els teus papes),que no pas del terrat o la finestra del teu pis.
De tota manera, segur que sempre recordaràs la data de la visita de Benet XVI a Barcelona eh?
Feliços vint-i-cinc preciosa!!!

núria ha dit...

Jo també m'estimo més els nostres de papes, no fotem. Aquell dels cabells blancs ni fricandó ni un rosegó de pa no et donaria, com a molt potser una òstia... en fi!

Benvinguda a les Fondarelles.

The New Yorkers ha dit...

Hola!
He pensat molt en vosaltres aquest dies! Cada 2 per 3 sentia a la radio el nom del vostre carrer i el "pollastre" que s'hi estava preparant!
Així què, va servir d'alguna cosa l'exili? O quan vas tornar encara quedaven els estralls de la visita?
Nosaltres vam viure un moment "impagable" quan ens vam trobar al carrer Pelai amb un grup de noies molt jovenetes embolicades i pintades amb la bandera vaticana cridant com poseides: "Se nota, se siente, el papa está presente" i "Este papa mola se merece una ola"...

pd. Happy Birthday!!!!!!!!!

Irene ha dit...

Gràcies a totes pels comentaris i els ànims! Sort n'hi ha de comptar amb Fondarella! Quan vam tornar ja estava gairebé tot desparat i quedaven molt pocs rastres de la visita.

Èlia, quina gràcia això d'aquestes noies! Jo vaig preguntar a classe (per curiositat)si algú hi havia anat. Una paraguaiana catequista em va dir que havia estat a la missa a dins al temple! I que havia "quasi" tocat al Papa (ho explicava com una autèntica fan i ens ensenyava les fotos emocionada...).