dijous, 28 d’octubre de 2010

Adéu-siau i gràcies!*

No ho voldria haver d'escriure, però cal.

Ahir, dia internacional del corrector, se'n va anar un gran lingüista, filòleg, articulista i senyor de lletres.

Per ser sincera, em cal reconèixer que vaig descobrir tard la importància d'en Solà. La dedicació a la llengua en general i a la correcció en particular va començar fa tot just tres anys. Al cap de pocs dies de començar el postgrau ja es va fer evident que era una figura imprescindible i, més tard, quan vaig passar d'estar asseguda a la fila del fons a ser davant de tot i de tothom, a la sala de professors hi havia una gran admiració per aquest acadèmic. De fet, a l'equip de professors n'hi havia un que invariablement fotocopiava per a tots l'article dels dijous de l'Avui. El deixava allà, sobre la taula comuna, per qui se'l volgués mirar. La proposta tenia èxit: l'endemà no quedava cap fotocòpia disponible (em consta que n'hi ha que les col·leccionaven). A tots ens agradava fer-ne una lectura i, si s'esqueia, comentar la jugada. Llegir aquells articles sempre era engrescador, instructiu, entretingut i enriquidor.

Per una lògica empresarial força difícil d'interpretar, aquell equip de professors s'ha desintegrat totalment: trasllats i migracions a principis de curs van posar punt i final a aquell ambientet (en el qual m'hi vaig afegir tardanament). Això sí, diria que tot sovint uns i altres hem anat seguint el costum de mirar-nos els articles del professor. Almenys fins la setmana passada, quan l'Avui publicava el seu últim article en què repassava com havien estat aquests anys d'articulista i s'acomiadava dels lectors. Deia "Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil".

Bé, ja sabem que país nostre és un país malalt de llengua: ens delim per analitzar-la, remenar-la, girar-la del dret i del revés, maleir els barbarismes, defendre els esbalaïts pronoms, denunciar tot assalt polític (d'aquí o d'allà) que representi una presa de pèl que acaba malferint allò que sentim tan propi. I d'aquí deu venir aquest afany, del sentir. I sort n'hi ha que aquest sentir, per poc que agradi de vegades, és compartit per una comunitat, és viscut cada dia, que és així com van creixent les coses.

Ara trobo commovedor (i alleugeridor) comprovar com aquesta vegada polítics, acadèmics i persones de tota classe comparteixen un sentiment unànime: la pèrdua de Joan Solà és la pèrdua d'un home entregat amb dedicació i convicció completa a la nostra llengua i al país.

Salut al català, l'enhorabona endarrerida als correctors i un record afectuós per a Joan Solà, al cel sia.



*Títol de l'últim article de Joan Solà publicat el 21 d'octubre de 2010 al diari Avui.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

10/10/2010

Xip-xap, xip-xap!
Quines botes d'aigua més boniques he estrenat!

Tolls irresistibles pels racons,
voreres guarnides d'ocres i marrons.
Arracades arbòries esbarriades
a munts, a muntanyes i pomets,
que si es mullen no fan crec-crec.

Avui es desperten els paraigües
i les sabates s'empastifen de fang.
Ja són aquí els dies de xim-xim i de fresquet,
i sí, n'hi ha que estem contents!

Farem passejades sense pressa,
a veure si pleguem algun caragolet.
Llàstima que de bolets no en sé,
ni dels bons ni dels dolents.
Això sí, aviat tindrem castanyes,
i també dolços panellets!

Avui sí, definitivament.
Els minuts madurs
encatifen de tardor el camí
cap als mesos de refugi casolà
de son solar
de vespres de color de vi.

Tardor dormilega i refrescant,
m'omples els diumenges d'octubre d'encant.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

índies i texans

Es nota que és principis de mes. Ahir, a l'òptica on em vaig anar a fer una revisió de la vista estava ple que no hi cabia ningú més. Avui, un dimarts d'octubre sense pena ni glòria, a les botigues de Glòries hi havia ambientet (sortosament, no com el dels caps de setmana).

Fa poc vaig llegir que la majoria de les adolescents d'avui s'estima més gastar-se la paga en una peça de roba assequible que no pas en dolços i llaminadures. Qui en parlava recordava amb la nostàlgia pròpia de qui ja és molt lluny de la jovenesa que els seus millors records anaven acompanyats de regalèssia, crispetes, algun tall de gelat o una mirinda. Aquesta mateixa persona apuntava, molt encertadament, que tot allò en què ell s'havia gastat la paga avui s'havia tornat un caprici gairebé de luxe (penso, sobretot, en el desorbitat preu de les crispetes al cinema, o dels refrescos en qualsevol bar) i que, per això mateix, a les noies del segle XXI els és més atractiu comprar-se una samarreta barata que no pas unes llaminadures cares. Parlava de les "llaminadures tèxtils" i de com els joves, però també els adults, ens cansem cada vegada més aviat de les coses que, d'altra banda, de seguida es gasten, es trenquen o, senzillament, passen de moda.

Em va semblar una molt bona reflexió, feta per algú que està atent a les últimes tendències socials i per això m'agradaria recordar (sense haver de recórrer al SantGoogle, em fa mandra, és fa tard...) qui ho va escriure o dir.

És que avui he anat a la cerca i captura d'uns pantalons per engegar el curs amb una peça de roba nova, que sempre fa il·lusió. La idea la tenia ben clara: negres (però no texans ni d'estil cambrer), rectes (ni amplots, ni de pitillo, ni dels que arriben als genolls), senzills (sense lluentons, ni estrips, ni aplicacions de res) i, si podia ser, econòmics. Res de més fàcil, aparentment. Ja... Me n'he emprovat ben bé una quinzena, i cap no s'ajustava a la idea (i de vegades a la talla) que jo tenia. Com pot ser que cada vegada sigui més difícil trobar coses tan senzilles? Qui ens volen fer ser?

M'he dit: aquí, un últim intent i prou (ja tenia mal de cap i tot i havia decidit desisitir, almenys per avui, després de tants fracassos). I... txatxan! L'última era la bona, per fi! I bé, ara que he tornat a casa amb la satisfacció del caçador que finalment ha atrapat la presa, deixo un poema que sempre m'ha semblat un gran retrat del gènere femení en plena cacera. Es titula "Grans magatzems" (suposo que avui en diríem centre comercial) i el deixo aquí perquè el disfruteu i el recordeu quan, inevitablement, hagueu d'anar a comprar.


Grans magatzems

Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen.

T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L'enfolleix remenar munts de sostenidors.
S'ha pintat a la mà colors, com els salvatges.

I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me'n vas. Adust, jo em faig l'ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.

Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica...
T'enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t'enduen estàtica.

Narcís Comadira, Les ciutats, 1976.