Ahir, dia internacional del corrector, se'n va anar un gran lingüista, filòleg, articulista i senyor de lletres.
Per ser sincera, em cal reconèixer que vaig descobrir tard la importància d'en Solà. La dedicació a la llengua en general i a la correcció en particular va començar fa tot just tres anys. Al cap de pocs dies de començar el postgrau ja es va fer evident que era una figura imprescindible i, més tard, quan vaig passar d'estar asseguda a la fila del fons a ser davant de tot i de tothom, a la sala de professors hi havia una gran admiració per aquest acadèmic. De fet, a l'equip de professors n'hi havia un que invariablement fotocopiava per a tots l'article dels dijous de l'Avui. El deixava allà, sobre la taula comuna, per qui se'l volgués mirar. La proposta tenia èxit: l'endemà no quedava cap fotocòpia disponible (em consta que n'hi ha que les col·leccionaven). A tots ens agradava fer-ne una lectura i, si s'esqueia, comentar la jugada. Llegir aquells articles sempre era engrescador, instructiu, entretingut i enriquidor.
Per una lògica empresarial força difícil d'interpretar, aquell equip de professors s'ha desintegrat totalment: trasllats i migracions a principis de curs van posar punt i final a aquell ambientet (en el qual m'hi vaig afegir tardanament). Això sí, diria que tot sovint uns i altres hem anat seguint el costum de mirar-nos els articles del professor. Almenys fins la setmana passada, quan l'Avui publicava el seu últim article en què repassava com havien estat aquests anys d'articulista i s'acomiadava dels lectors. Deia "Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil".
Bé, ja sabem que país nostre és un país malalt de llengua: ens delim per analitzar-la, remenar-la, girar-la del dret i del revés, maleir els barbarismes, defendre els esbalaïts pronoms, denunciar tot assalt polític (d'aquí o d'allà) que representi una presa de pèl que acaba malferint allò que sentim tan propi. I d'aquí deu venir aquest afany, del sentir. I sort n'hi ha que aquest sentir, per poc que agradi de vegades, és compartit per una comunitat, és viscut cada dia, que és així com van creixent les coses.
Ara trobo commovedor (i alleugeridor) comprovar com aquesta vegada polítics, acadèmics i persones de tota classe comparteixen un sentiment unànime: la pèrdua de Joan Solà és la pèrdua d'un home entregat amb dedicació i convicció completa a la nostra llengua i al país.
Salut al català, l'enhorabona endarrerida als correctors i un record afectuós per a Joan Solà, al cel sia.
*Títol de l'últim article de Joan Solà publicat el 21 d'octubre de 2010 al diari Avui.
