dimarts, 21 de setembre de 2010

Tastaolletes, perepunyetes, cagadubtes...


... i una mica somiatruites.

És que aquest setembre ha anat passant com l'aigua fresca: lliscant, suau i reconfortant. Que bé.

Aquest últim cap de setmana, mirant de satisfer curiositats, he estat alumna del Taller d'iniciació al doblatge en català de l'ECAD (Escola Catalana de Doblatge). Ja em va semblar ben sorprenent (en positiu, eh) que un àmbit tan desconegut (i invisibilitzat) com aquest tingués fins i tot una escola que regula la formació dels professionals que s'hi volen dedicar. Em vaig animar i així, una mica sense pensar, m'hi vaig apuntar.

M'ho vaig passar molt i molt bé. Les classes van ser totalment pràctiques: ja ens teniu a sis persones tancades durant 8 hores (que van semblar una estoneta de tan de pressa com van passar!) en una sala de gravació, amb un tècnic de so, una pantalla professional i un faristol amb dos antenetes: un senyor micròfon i un llumet que il·luminava els textos que havíem de dir.

Va ser tan divertit com complicat, però. Ritme, sincronia, interpretació... tot això i força més fa falta per fer un bon doblatge. Vam fer un tastet de narració documental, veus d'ambient en una escena d'un restaurant, la veu de dibuixos animats (em va tocar un personatge setciències, repel·lentet i estudiós que vaig clavar, haha!) i, finalment, doblatge cinematogràfic. Us imagineu la Michelle Pfeiffer parlant com jo? Mare meva, era tan estrany! Però sí, senyores i senyors, la Pfeiffer va parlar, durant una estoneta, en català nord-occidental. Quina pressió, quins nervis, quines emocions més estranyes!

I aquí arriba el tema, és clar. Això que ve a continuació és l'opinió que he fet arribar a l'ECAD després d'haver fet aquest taller i després d'haver assistit, ahir, a la presentació del curs a l'IEC.

---

En la introducció del primer dia al món del doblatge, el professor Cesar Andreu ens va presentar les regles d’or per arribar a ser un bon doblador en català, això és, capacitat interpretativa, ritme, sincronia i bona dicció del català.


Com a parlant de la varietat nord-occidental (i correctora professional), vaig voler preguntar si el fet de parlar una varietat geogràfica no oriental (potser hauria de dir, fins i tot, no central) podia arribar a ser un inconvenient a l’hora d’emprendre una carrera professional en el món del doblatge. Dit d’una altra manera, vaig voler saber si parlar qualsevol altre dialecte que no sigui el central tanca les portes d’un àmbit laboral que, a priori, ja em semblava prou restringit.


La resposta va ser que cadascú pot parlar com vulgui però que davant del micròfon tothom ha de parlar estàndard. Bé, sí, és clar. No és això el que preguntava, però. Vaig mirar d’ampliar una mica l’exemple, sense reduir-ho als parlars occidentals. Vaig exposar que jo puc parlar un català estàndard ben correcte, i sóc parlant nord-occidental (noteu que utilitzo una i i no pas un però –o pr’o?). De la mateixa manera que pot arribar a fer-ho una persona valenciana, una rossellonesa o una menorquina. I estirant una mica més d’aquest fil vaig plantejar, molt superficialment, la qüestió de l’estàndard oral com a «supradialecte» entesa tal com apareix a la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’IEC.


En aquest punt vaig entendre que les nostres idees d’estàndard oral de la llengua catalana eren molt divergents. Vaig saber que ja era hora de posar punt i final a aquest tema perquè els companys ja començaven a inquietar-se i, de fet, no hauríem arribat a cap acord. Per deixar-me més tranquil·la, el professor va voler posar un exemple d’una persona que ha assolit l’èxit professional a TV3 i que no és parlant d’una varietat oriental. I aquí va aparèixer la Mari Pau Huguet.


No puc estar gens d’acord amb aquest exemple i tampoc no puc entendre com un professor de doblatge creu que aquesta presentadora compleix correctament els paràmetres de l’estàndard oral. Recullo, literalment, un dels punts de la introducció de la Proposta: “El locutor ha de ser conseqüent i actuar d’acord amb la seva pròpia competència lingüística; això vol dir que no ha de barrejar, per exemple, trets fonètics i morfològics propis dels parlars occidentals amb d’altres propis dels orientals”. Recordo perfectament quan la Mari Pau Huguet presentava els programes de sobretaula saludava dient «bóna tarde». Hi ha algun ús més promiscu que aquest? Em sap greu, l’exemple no em serveix. I menys encara quan actualment hi ha professionals de la informació parlants de dialectes no orientals perfectament capaços d’utilitzar un molt bon estàndard oral en les seves intervencions.


Vaig deixar passar aquesta qüestió perquè vaig entendre que no era la parcel·la d’ensenyament a què es dedicava el professor de qui parlo i que, si m’animava a fer el curs anual, ja tindria temps de parlar-ne més detalladament amb els professors de lingüística.


Ahir vaig voler anar a treure el cap a la presentació del curs a l’IEC. Tot la mar de bé, fins que una afirmació del professor David Arnau va deixar-me estabornida: «Quan parlem estàndard no s’hi pot notar cap tret de cap dialecte; no podem utilitzar el lleidatà per al doblatge». Ara sí que ja estava ben perduda.


Entenc perfectament que TV3 (la principal font de demanda de professionals del doblatge en català) i altres empreses satèl·lits vulguin que els doblatges es facin en un català estàndard central. Els motius que intueixo (però que no sé del cert) segur que són múltiples. Els que se m’han acudit més ràpidament són aquests: perquè des dels inicis del doblatge el català central és el que més s’ha utilitzat, perquè utilitzar parlars d’altres dialectes implicaria un allunyament o rebuig dels espectadors (ara ja tothom s’hi ha acostumat), perquè els parlars no centrals tenen càrregues que depassen les qüestions lingüístiques o perquè, senzillament, TV3 peca de centralista.


El que em sap molt greu és que ahir un filòleg, traductor i lingüista tingués tan poc en compte un dels aspectes fonamentals de la proposta de l’estàndard oral: «Els catalanoparlants hem d’acostumar-nos a admetre que no tots els locutors professionals emprin una llengua idèntica en tots els trets fònics. De fet, sempre hem considerat admissibles un gran nombre de variants». I més encara: «la varietat funcional de l’estàndard que necessitem no pot entrar en conflicte amb cap de les manifestacions que la variació geolingüística enriquidora ha produït».


Avanço una mica més, que ja m’allargo. Un dels exemples proposats per la professora Iolanda Ledesma, quan comentava que un bon corrector i ajustador ha d’estar ben atent a l’oralitat, evidenciava una contradicció espatarrant respecte el que abans havia comentat l’altre professor. La directora de l’escola deia: tothom sap que cal escriure safareig, però a ningú se li escapa que diem saf’reig. Jo diria que això és un tret dialectal com una casa. I ben bé que s’utilitza quan es parla estàndard en registres informals (tot i que la proposta ho classifiqui com un tret no recomanable)!


I ja acabo. Sóc completament conscient que si mai em vull dedicar professionalment a la narració documental o al doblatge en català hauré de fer com qui es posa una camisa i una corbata per anar a l’oficina, és a dir, m’hauré de posar el vestit del català estàndard central per satisfer la demanda de les entitats i empreses que ofereixen feina en aquest àmbit. Què hi farem, ara com ara això és així, m’agradi més o menys. Ara bé, el que voldria és que des dels centres d’ensenyament d’aquesta professió (agents compromesos amb la llengua catalana) es procurés tenir una visió una mica més encertada d’allò que s’entén per estàndard oral del català. D’aquesta manera es contribuiria a evitar la terrible confusió català estàndard oral = dialecte central normatiu que, d’altra banda i com puc comprovar tot sovint, s’està instal·lant irremissiblement entre la comunitat de catalanoparlants.


---

Ara com ara no em plantejo una formació més llarga en aquest àmbit (les mancances interpretatives es fan més que evidents) però no tanco la porta de la narració documental o la locució publicitària, que també pot ser xulo.




2 comentaris:

dolors ha dit...

Deu ser que el parlar de LLeida no queda prou elegant posat en boca de segons qui ...
Pensa que sempre et quedarà l'esperança de poder doblar "pelis" o el que sigui que posin en els canals locals de Lleida...,o no...

Irene ha dit...

Ja ho veus, tieta, n'hi ha que encara es pensen que som uns rústics pagesots... Tot i que al principi costaria d'acostumar-nos-hi, a poc a poc s'hauria d'anar fent alguna cosa per trencar l'hegemonia (aquesta paraula va per la Golgueta) del català "santral" a cal TV3. Penso que si és una tele pública hauria de tenir més en compte tots els parlars de tot el territori, però ja està vist que no és el cas. De moment no m'hi dedico, perquè entre altres coses, per fer aquests cursos has de tenir una butxaca ben plena (són caríssims!).

Un petonet i fins aviat!