Això s'acaba

Això s'acaba. Hem estat bé, així de bé. Three days left. Diumenge tornem. Petons a tots.

One month, one pint

Per als incrèduls. Per als que van riure quan em vaig demanar un Frigo Pie en comptes d'un cubata. Per als que ens han volgut veure beure. Per als que mai no ho han aconseguit. Per als que sí. Per als que ens han demanat que ens en fotéssim una a la seva salut. Per als que ens vulguin bé. Per als que ens vulguin millor. Per a tots.

Per a tothom.

Sláinte!

Plou

Que anem a menjar peix per sopar amb una colla d'italians al port. Plou una mica.

Que anem al Phoenix park a fer un walk and talk. Plou força més aviat molt.

Que anem a veure el far de la badia de Dublín. Allò del diluvi va ser una broma.

Plou. És un fet. Ens mullem, i no de mullar de dir mira, una gota al nas! No. Mullar de sentir l'aigua als ossos. Nice wet, que diuen aquí. De nice, res de res. Que fa fred, collon!

Plou, i la Nàdia ha pogut estrenar el paraigües com a tal. És a dir, no com a arma de defensa nocturna per als roncs invasius del tio gordo de la llitera del costat, sinó com a estri útil (ehem...) per a què hom es resguardi de la pluja.

Plou, i la Irene (que ja no té paraigües perquè s'ha desmanegat completament -vegeu fotografia adjunta) ha sigut valenta i s'ha demanat un Baileys coffee en un pub. I resulta que va i no en tenen. O no en feien, que no ho vaig entendre, tu.

Com que plourà més, i molt, tindrem temps de desmanegar tants paraigües com facin falta i de demanar (a veure si amb més èxit) algun lloc on em vulguin fer el que el cos em demana. Cafè i crema de whiskey. Marededéusinyor, m'ho diuen i no m'ho crec.

Una abraçada des de les humitats dublineses cap a les seques catalunyes.

Enjoy in green

Phoenix Park, Kilkenny Castle, St Stephen's Green... Talk, think, live, laught in green.

17 "notas de aviso"

Anònima - Èlia: ja t'ha arribat l'hora bona, la de les vacances! Ratolina, que passis un molt bon estiu per la vila de Roses, a veure si el mar suavitza aquest humor corrossiu que se t'encomana.


Ari: la niña del abrigo rojo que vi desde el autobús. Quan torni aquesta vegada també hi seràs?


Àurea: constant, fidel, eficient. Sempre hi ets. T'espero. Veurem moltes coses. Viurem moltes coses.


Carles: 11, 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1...!


Cice: com va la bufanda nova? Quan vegis el teu nebodet, sisplau i pel bé de tots, grava'l!


Dufis: em va fer molta il·lusió trobar paraules vostres. Wiw, han anat bé els campaments? Segur que sí!


Ernest: no t'he de dir res.


Joan Carles: no m'has dit de quina línia vols el souvenir que em vas encomanar: Guinness o Irish style? De gaèlic, per aquí, en sentim ben poc. El que més: espanyol i italià.


Josep: ens llegeixes? Ens penses? Com estàs? On ets? Fins quan?


Mama (de la Nàdia): per què tinc mamitis?


Mames: sou vosaltres, no, les que heu votat si mengem bé, a l'última enquesta? No patiu, dones! Que altra cosa no, però menjar...


Norma: cuando llegue septiembre veremos las fotos. Viva el viaje a Polonia!!!


Pau: motoritzat i desvagat, esperem que passis unes vacances astupendoses.


Sara: mil enhorabones per la decisió. Anirà molt bé, segur. Seguríssim. Estic molt contenta per vosaltres. Això vol dir que ens espera un soparet a la tornada, oi?


Sergi: quina gràcia que ens llegeixis, no m'ho pensava pas. Gràcies per comentar-nos coses.


Tatot: mecagondena nosé comconyufots queaquí noisurt re teu.


Xavi: aquí tens més "chicha". Estàs a punt per la tornada a can Periódico? Visca Beijing!


A tots els que ens llegiu i que no ens ho feu notar, un petó ben fort.

A tots els que ens llegiu i escriviu, una abraçada ben forta, amb olor de chocolate muffin.


Ernest, mira la foto va...

Céad míle fáilte (benvinguts mil vegades)

Després d'una setmana d'inactivitat bloggera, tornem "a les andades" per presentar-vos casa nostra (almenys durant un mes). Si hi volguéssiu venir, no us costaria reconèixer-la un cop haguéssiu aconseguit arribar al barri (que això, si no se sap, sí que costa una mica), perquè la porta és... de color groc! Vivim amb tres personetes més: una parella de polonesos (de la Polònia de veritat, s'entén) que ens ofereixen unes meravelloses vetllades vespertines gràcies al canal TVP, on no paren d'emetre pel·lícules de xinos que parlen en anglès i doblades al polonès. És una cosa terrible de veure, s'ujuru. A banda d'això, s'ha de dir que són la gent més polida, neta, i discreta del món. L'altre inquilí no es queda curt, tampoc. Difereix bastant, pel que fa al tema de la neteja, dels dos companys anteriors. És irlandès, i dels de veritat, a més. Va tornar dimarts del que ell en va anomenar un "crazy weekend", i va exposar públicament que diumenge s'havia despertat (no acabava de recordar on) amb 24 tiquets de whisky a la butxaca de la farra de la nit anterior. Però és bona persona, ves... I altcomunsantpau.

En fi, ho deixem aquí, per ara. I ja ho sabeu, si hi voleu venir...

... Oh benvinguts, passeu passeu,
casa nostra és casa vostra,
si és que hi ha cases d'algú...

Aquest és el carrer: Reuben Avenue, 49, Dublin 8.

The yellow door house!

The bathroom.

The kitchen.

Nàdia in our bedroom.


The living room.


(Mentre acabo d'escriure i l'arròs va bullint a la cuina, la Nàdia ha engegat la tele i ara mateix, amics, mirem Friends en polonès.)

First week in Dublin

Esclats de primavera entre el gris del cel i de la ciutat.

Els geranis i les flors són pertot.

No hi ha bancs per seure enlloc.

Perquè plou bona part de l'any i no hi podrien seure?

Els semàfors s'estan més estona en àmbar que en verd.

Absència absoluta de cartells que indiquen els noms dels carrers.

(Sense explicació.)

Discreta presència de pluja estival.

(Només un xim-xim els dos primers dies.)

Cultura gratuïta: galeries i jardins.

(I el transport, si tens galtes, també.)

Ho hem preguntat per qui ens ho demanava: una Guinness, 5 €.

No. Encara no l'hem tastat. Tot arribarà, no patiu.

No hi ha cap rellotge que vagi a l'hora. Mai.

La gent camina tranquil·la. Sempre.

Les gavines ens fan molta por.

Ja n'hi ha prou d'hostel.

Demà estrenem casa.

Primera setmana.

Una abraçada.

I un petó.

Muà!

Preguntant s'arriba a Roma

Gran frase. Una gran veritat.

És obligat dir que els conductors d'autobus, la gent del carrer i tots els individus que ens han ajudat a trobar el camí cap a les cases que hem vist han estat molt amables, molt.

Una altra frase, gran, molt gran: qui no corre vola, i qui no espigola. Useasé, espavilar-se, perquè si no fas tard. També molt certa.

Des que existeix aquest blog, des que hi escric, penso que els que més ens coneixeu sabeu qui escriu què.

Una de les millors coses de quan et pixes de riure és quan no recordes de què rius.

Sunday evening

La Nàdia em rossega: que vol olives, diu. Que se'n va a buscar-les, exclama (les tenim a la nevera). Però no. No se n'hi va, perquè la tinc distreta, aquí a la voreta, amb sabatilles/espardenyes d'estar per casa (grises i de topos de colorets) a la recepció de l'hostal. I que té ganes de posar-se els pantalons d'estar per casa, també, que els texans que porta li apreten. Total, que avui és diumenge i que ens hem passat el vespre putinejant amb el Picasa, i hem fet aquestes cosetes (diguem que la Nàdia ha anat opinant mentres jo he anat putinejant) i ara les pengem per compartir-les. Estem bé. Ja ho veieu. I riem. Molt, a més. Petons!

Miracles

Quan la Irene em va ensenyar el nom d'aquest blog em va fer molta gràcia, però vaig haver de preguntar el motiu. Em va dir que ens passarien miracles, i jo no m'ho vaig creure del tot. També va dir que jo ho dic, això de vida i milagros. I bé, la Irene tenia raó, i el segon dia ja en vam tenir dos, de miracles.

El primer: el conductor d'autobús (normalment són bordes) es va aixecar expressament per venir-nos a dir si li havíem dit que havíem de baixar en aquella parada. Va parar l'autobús per nosaltres i ens va venir a avisar, per salvar-nos, perquè no arribéssim fins no se sap on, perquè poguéssim trobar la que potser serà la nostra casa a Dublin.

El segon (potser és petit, però ahir també ho vam considerar miracle): als autobusos només es pot pagar amb monedes. Cada viatge són 1,5 €. La Irene no en portava. I jo portava exactament 6 € (per als 4 viatges que vam haver de fer).

Avui també n'han passat, que és que la Irene ha trobat uns pantalons perfectes que buscava de fa molt de temps (tenen una història al darrere, evidentment), i que jo he trobat una jaqueta perfecta.

Photos coming soon.

Segon dia

Els ganivets no tallen. El sol està amagat. Les nenes riuen.

Avui hem continuat veient la city, i encara ens queda. La Irene vol trobar casa. A la Nàdia li sembla com si no s'hagués d'estar aquí gaires dies.

He tornat a tenir a la boca galetes d'aquí. Que bé. En portaré. I quan em compri la primera muffin ja no podré parar.

Hi ha un hoste nou a l'habitació. A veure si li dic alguna cosa, perquè és molt mono.

Una dona ens ha preguntat què parlàvem. Ha dit Catalunya, Barcelona, Galícia, A Coruña, País Basc i Bilbao, cosa que vol dir que coneix tot el que això representa. No li hem dit res, i just després la Irene ha dit que li hauríem d'haver dit alguna cosa, que hauríem d'haver aprofitat i parlar amb ella. Ho hem deixat passar. Vergonya, inexperiència... A veure si a la propera ho aprofitem.

La Irene fa la siesta. La Nàdia pensa.

Petons a tots els que ens llegiu. Fins ara.

Uau!!!

Heu vist el dibuixet que ha fet l'Irene (no feu neutres, plis) d'ella i jo? Però com ho pot fer tan bé? No pot estar millor, a que no? Som nosaltres "a saco".

Aix...

Fantàstic, meravellós, genial. Em supera, clar, com tot. Aquestes coses modernes, per una iaia com jo, són massa modernes.

La proximitat de l'avió s'acosta, i el meu interior ho nota des de diumenge. Ja és inevitable, ja no hi ha marxa enrere. Sembla que me'n penedeixi, i és tot el contrari. Però és que l'avió em caga molt!!!

Encara em queden coses per fer, però les faré totes, com sempre, i encara em sobrarà temps. Estic nerviosa, histèrica i de tot.

Ja és demà, per fi. Que bé.

Família, amics, forasters que passeu per aquí...

Decidit.

Ens n'anem a passar l'estiu a l'estranger. Per allò d'aprendre l'anglès. Per allò de canviar d'aires (de pluges, potser). Per allò de fer-ho ara, ara que és un bon moment per a fer-ho. Que si sí, que si no, que si ai, que si ui, que si ja en parlarem.

Que ja hi som, ves. Que qui ho havia de dir, tu. Que quina il·lusió. Que quin respecte, també.


Darrer cap de setmana abans de marxar. A casa. Pluja, molta pluja. Llampecs. I verd, molt, també. Panís, alfals (aufals, in fact), deu pometes té el pomer, caragols a la llauna i nectarines dolces.

Pluja i verd. Al Pla.

Aigua a la green Erin. Ben aviat.

Vulgueu-nos sort, amics.