dilluns, 27 de desembre de 2010

Any nou...

... vida nova?*





Aquests dies tocaria una foto d'un odiós gatet amb un gorro de pare Noel (per als de més d'aquí podria posar un caganer mediàtic), una llista (com seria de llarga?) de coses bones de l'any que s'acaba, una reflexió dels fets més rellevants del 2010, una foto bastant repugnant d'algú empatxat de menjar i beure, una típica estampa nadalenca amb cases de muntanya nevades i les xemeneies traient fum, un tradicional pessebre o una entrada amb idees d'originals -i prescindibles- regals d'amics invisibles...

Res d'això, avui. Una pintada reveladora a la paret, en blanc i negre i a -3º.**


Molt bon any nou a tots.







*Per si no llegiu bé les lletres de la foto: Go to work/ send your kids to school/ follow fashion/ act normal/ walk on the pavement/ watch T.V./ save for your old age/ obey the law./ Repeat after me: I'm free.

**Em sap greu el costat "yin" d'aquesta entrada, no voldria trencar l'esperit "yang" de ningú, sobretot aquests dies.

dijous, 16 de desembre de 2010

Avui he somiat que es cremava Montserrat


I he patit molt, però no em despertava.




Era una destrucció total. Tota la muntanya s'esquerdava, com si fossin tions al foc, com quan al final encara en queda la forma original però que si els toques una mica es desintegren en un microsegon, es fan pols, desapareixen davant teu. I no s'hi podia fer res perquè no era un foc del que s'apaga amb aigua, era una mena de capa blavosa, com de butà encès, i ningú no s'hi podia atansar: Montserrat era embolcallada d'una fina capa que la consumia, se la carregava, sinistrament. No he somiat amb cap monjo, només amb turistes que s'hi passejaven i quedaven sepultats i es clavaven estelles d'uns cactus estranys a les mans.


He patit molt.


La foto: l'he tret del Google imatges, no sé qui n'és l'autor, però és molt xula.

diumenge, 12 de desembre de 2010

No tanquis la porta del tot

que puguin entrar les fades
i fugir els malsons.

Aquest vespre, ració de "Somiatruites", el concert-espectacle d'Albert Pla i Pascal Comelade.



el dolç ressò del dring
la màgia del cantar tou

GENIAL

naturalment

O........N........Í.......R..........I.......C

per riure
veure, sentir, viure

(i la mà al pit, que el cor a r r e n c a el voOOOOOOl)



tot alhora:
brutalitat, descarament i preciositat


un
S O M N I

amb asteriscs de confeti
amb titelles i disfresses
amb una pistola que enlluerna
amb soroll que rossega
amb pluja de regadora
i un pipí abans d'anar a domir
també català i castellà i anglès
i lúcida bogeria

viiiii-braaaaa-ciiiiii-oooons
de les que fan néixer
memorables
_____E M O C I O N S____

Però a dins no hi cap res més: pulmons i sang i artèries i penes i alegries i problemes....
Calla, potser sí!
Un somriure encara hi cabria

i un batec molt fort
que es queda a dins
i-no-se'n-va

"no sé com dir-ho"
i la guitarra ajuda a escupir-ho tot
veritat i mentida i somni i realitat i ficció
un cactus impertinent
i un clau amb l'Antònia Font
a dalt d'un avió

monosíl·labs encadenats
que ja no recordaré
demà
...
...
va
demà ho faré,
sí,
demà
...
..
.


unes antenes de formiga que fan llum
un nadó a platea que somiqueja
(i perquè és patufet no ho sap, però també fa acords)
l'epicentre de la felicitat a les fosques
i una sentor d'univers
(que gran que és, i tu tan petit)
a la pell i al melic


preciosa, volcànica, transparent


_______b o n a ______ n i t_______




dijous, 2 de desembre de 2010

Plorar per una magdalena

A primer de carrera vaig fer una assignatura sobre història de les grans religions. Hi havia la part de les religions occidentals i la de les orientals. El professor de les occidentals era un gran teòleg, un senyor gran que havia dedicat la vida a l'estudi de la Bíblia i que manifestava una empatia més aviat escassa amb la clientela que tenia davant.

El que més vívidament recordo d'aquella assignatura és una anècdota que va atrevir-se a explicar un dia. Ens va dir que com que avui tots som uns ignorants pel que fa a religió (ell es referia sobretot a la cristiana, però vaja, ho podríem ben dir de tota la resta) comentava que en moltes ocasions, quan s'utilitza alguna expressió o refrany en què hi apareix algun element religiós, ja no sabem a què fa referència. Ens va dir que un matí, mentre esmorzava a la cafeteria, havia estat escoltant una conversa entre dos noies que tenia a la vora: l'una devia haver tingut algun disgust molt gros i l'altra mirava de consolar-la. L'amiga que oferia consol a la disgustada es veu que, amb tota la bona fe del món, va dir: "No et servirà de res plorar com una magdalena!". Diguem que per context i situació, la frase era perfectament vàlida. Llàstima del gest que la noia va fer per emfasistzar la sentència: amb la mà va fer com si suqués una magdalena a la llet.

Em sembla que aquell any aquell bon home va decidir jubilar-se.

A petició popular, deixo aquí una recepta fàcil i encertadíssima per preparar unes esponjoses, tendres i boníssimes magdalenes. Encara que no n'hàgiu fet mai, no patiu. Si seguiu totes les passes no podeu fallar de cap manera: jo que no sóc gaire de cuinar, a la primera em van quedar impecables. Ja veureu que no tardareu a repetir!

Ingredients

- Ous (2 de mitjans o 3 de petits)
- 175 grams de sucre
- 1/2 got de llet (sencera o semidesnatada)
- Un got i 1/2 d'oli (d'oliva suau o de girasol)
- 210 grams de farina
- Un sobre de llevat (o una miqueta menys)
- Un pessic de sal

Ingredients opcionals
- Ratlladura de llimona o taronja
- Bocinets de xocolata
- Bocinets de poma
- Canyella

Preparació

1. Batem els ous fins que estiguin escumosos i hi afegim el sucre. Jo ho faig a mà, però també es pot fer amb la batedora elèctrica.

2. Hi afegim la llet i l'oli (que anirem incorporant a poc a poc amb forma de rajolí).

3. A part, en un bol fondo, barregem la farina amb el llevat i la sal.

4. Incorporem la farina a la barreja de l'ou i el sucre. Anem removent, no ha de quedar cap grumoll. La pasta ha de ser molt cremosa, més aviat espessa que clara, però que regalima de la forquilla. Podeu tastar-la, ja comença a ser molt bona!

5. Si ens agrada, podem aromatitzar la pasta amb canyella, vainilla, ratlladura de taronja o llimona, bocinets de xocolata o poma. Hi ha moltes combinacions!

6. Aquest és el punt clau perquè quedin súperesponjoses: la pasta ha de reposar, com a mínim, una hora a la nevera. Les vegades que les he fet he deixat la pasta preparada el dia abans i les he deixat reposar tota la nit. L'espera val la pena!

Cocció
7. Escalfem el forn a 190º (després, quan hi poseu les magdalenes, abaixarem una mica la temperatura).
8. Repartim la pasta a les paperines, les omplirem unes tres quartes parts.
9. Ho posem al forn durant uns 12-15 minuts a 180º (o fins que veieu que ja tenen un color dauradet per sobre).

Presentació
No us hi mateu: volaran!

Recomanació
Podeu utilitzar les clàssiques paperines de magdalena, però atenció: si no hi poseu un mur de contenció us quedarà una magdalena gegant, perquè sobreeixiran i la pasta s'esbarriarà per tota la safata! El truc és posar-les a dins de flameres o bé fer-ho en motllos de silicona reutilitzables, que són més consistents i, a més, els podrem aprofitar moltes més vegades.


Bon profit!


Imatge: He posat aquesta perquè no tinc cap foto de les magdalenes que vaig ferjo : no vaig tenir temps!