Dit i fet

Ahir l'edició catalana del Periódico va publicar aquesta notícia: "Acaronar" aconsegueix el títol de paraula favorita en català. 

Aquest diari va proposar fa unes quantes setmanes un concurs per decidir quines eren les paraules que més agradaven a la gent, i d'entre moltes propostes, les que van passar a la final, a més de la guanyadora (massa melindrosa fins i tot per a mi!), van ser aquestes vint: independència, xiuxiuejar, pau, llibertat, papallona, estimar, mare, garoina, aixopluc, atzucac, enraonar, pessigolles, pampallugues, somiatruites, xerinola, moixaina, tarannà, seny i rauxa.

"Abraçada" també m'agrada

D'ençà que vaig començar a treballar fent correccions, traduccions i inacabables llistes de lèxic he tingut ocasió de descobrir moltes paraules que no sabia, algunes de ben curioses, altres vibrants i també d'ensopides. Com que els límits de la memòria no són infinits, n'acabo oblidant moltes (tot i que m'encantaria rentenir-les per ser una crack de l'Scrabble). La cosa és que, fa uns dies, una de les tasques que em van encomanar era la de classificar en transitius o intransitius uns quants centenars de verbs. I em vaig trobar llegint les definicions d'un parell de verbs ben quotidians: atipar-se i cagar. Sí, sí. Cagar. El que més em va agradar van ser els exemples que l'Enciclopèdia Catalana proposa per a cada verb:

ATIPAR

 v 1 tr Donar menjar (a algú) fins a satisfer-li plenament la gana. El restaurant no és cap cosa, però t'atipen.

CAGAR

v 1 1 intr Evacuar el ventre, fer de cos. No suporta cagar fora de casa.

Em van semblar tan representatius, tan il·lustratius! El restaurant no és cap cosa, però t'atipen, diu el primer exemple. En quantes ocasions ho hem pogut dir? I quina veritat més gran: ens encanta endrapar, amb quantitat, força fato per satisfer-nos, per saciar-ho tot. I el de cagar, podria ser més encertat? No! És clar que no ens agrada gens cagar fora de casa! És més, a casa meva hi ha algun cas documentat de persones que poden passar tota una setmana sense anar de ventre quan són fora de casa (com que aquest és un bloc respectuós  no es revelarà la identitat de les afectades, no patiu!).

Reprenent el que recollia al principi, trobo que amb el resultat de la tria de les paraules semifinalistes passa una mica el mateix: és una revelació nítida del caràcter d'aquí. Fixeu-vos-hi: la segona parauala és independència. Una voluntat, un dret, un reclam històric, fundat i pertinent. I la segona, xiuxiuejar. Parlar fluixet, sense fer gaire soroll, que no se senti, no fos cas que ens enxampin...

Després de tot això, m'agradaria molt saber si esteu d'acord amb l'elecció de la paraula guanyadora, segons aquest diari. Si us agraden o no les altres propostes i, sobretot, i per pura curiositat i ganes de fer-vos participar, quina és per a cadascú la paraula que més us agrada. Si no us sabeu decidir per una de sola (com em passa a mi) podeu posar-ne més, això rai! Afortunadament tenim paraules per donar i per vendre, i són totes gratis! Podeu escollir-la pel significat, per la musicalitat, per les lletres, pel que us inspira o per la ràbia que us fa. 

Començo, va: maduixa, abraonar, cel, safareig, talúries. 

                            Us hi engresqueu? 

                          Muà!

Shhh... SOR-PRE-SA!

L'1 de febrer la mama en va fer 50. El dissabte d'aquella mateixa setmana, amb molts nervis i organització, vam fer-li una festa sorpresa d'aniversari. Avui, una setmana més tard, amb la satisfacció que donen les coses que surten rodones, em ve de gust posar un mosaic de fotos nostres d'aquell vespre. Ho he disfrutat tot: la preparació, l'emoció, la cara d'espant de la mama quan va arribar l'hora, les rialles dels amics i parents convidats, el menjar, els regals, la gresca de després, totes les fotos que queden d'aquelles hores d'alegria. Per això en vull deixar unes quantes aquí, com si fos un suro, com una medalla per totes les coses bones que van passar. 

Per molts anys, mama!

Per si us ve de gust, la Núria va explicar molt bé com va ser la preparació, la festa i la postfesta al seu bloc. 

Espatinaga enrampada

Entre avui i dimarts que ve m'he d'acomiadar d'unes 30 persones. Tinc moltes ganes de tenir uns dies de desconnexió, de pausa. Tinc ganes de fer alguna cosa diferent que repetir la lliçó una i una altra vegada. Tot i que la gent és sorprenent, de vegades carrega haver-hi de tractar, relacionar-t'hi. Aconseguir un equilibri prou agradable per tothom no és senzill: n'hi ha que no ho entenen, que s'excedeixen, que es confonen. D'altres, en canvi, ajuden a fer més fàcil la docència. N'hi ha que s'hi esforcen molt i n'hi ha que passen de tot.

Hi ha els alumnes atrafegats, que sempre arriben tard o que marxen abans d'hora; els complidors, que cada dia fan els deures; els pesats, que no poden callar ni adonar-se per si mateixos que ho han de fer pel bé dels nervis de tothom; els motivats, que volen organitzar sopars i fer coses amb els companys a partir del segon minut; els discrets, que hi són però que no es nota; els que diuen que sí amb el cap i sembla que escolten força; els simpàtics, que fan bromes gracioses; els insuportables, que volen fer gràcia i no en tenen; els enyorats, que sempre diuen "en mi país..."; els que vénen de l'hort i que no en cacen ni una; els espaviladíssims, a qui envejo per ser capaços d'entendre les coses a la primera i de tenir tanta facilitat de llengua; els guapos, que són pocs però que de tant en tant apareixen; els fredolics, que no es treuen la jaqueta mai; els calurosos, que es queden gairebé despullats; els imbècils, que porten gorra dins a classe; les agraïdes, que a final de curs sempre tenen un detallet amb la profe.

De fet, no volia escriure tot això, avui. El que jo volia compartir aquí és el resultat d'una prova que els vaig passar ahir per avaluar què han après aquests darrers mesos (allò de lèxic i gramàtica, expressió escrita, comprensió oral, etc.). Ho comparteixo, em penso que us agradarà.

Escriu el nom de cada dibuix, deia l'enunciat de l'exercici de vocabulari.  

I després d'una bufada general, d'aquelles que volen dir, "Merda, això m'ho sabia però no me'n recordo!", els meus estimats i atrevits estudiants es van aventurar a contestar a la brava, seguint aquella recomanació tan funcional del "si sale, vale". I diguem que no va acabar de sortir, no...

Varietats de pastanaga, segons els meus hortolans: pasta negre, pastenague, pastanega, pastegana, espanaga, pestanga, passanaga, espatinaga.

Tipus d'endoll, segons els prometedors lampistes de classe: escarribet, conell, escafalat, chafeur.

Què hi farem! Suposo que no cada dia han de comprar pastanagues ni connectar aparells a l'endoll. I si ho han de fer, veig que tenen prou recursos per inventar-se aquestes paraules i totes les que els facin falta. Per allò devien inventar-se aquell eslògan de "Parla sense vergonya, parla en català!".

Bon cap de setmana, formoses i eixerits!

Galloferos!*

L'últim anunci d'Estrella Damm és emotiu, inspirador i, alhora, indignant i decebedor. La primera vegada de veure'l, penses: "Guaita el Quim Gutiérrez, que guapot està. I Els Amics de les Arts, que ho fan prou bé per ser cantants". I vas mirant i escoltant què diuen i coi, la veritat és que encèn l'orgull de pàtria singular. Ara bé,  només que te'l tornis a mirar una altra vegada (com que el passen tants cops et pots arribar a empatxar), vas fixant-te més en què diuen i mires d'ubicar totes les coses que apareixen com a significatives, com a pilars del país. I aquí arriba l'astorament primer, la indignació després i, a l'últim, la decepció.

Es veu que un noi ha tingut la paciència de fer un mapa de Catalunya amb totes les coses bones que l'anunci diu que tenim, i guaiteu quin desgavell, quin insult:

El mapa de les coses que tenim, segons Estrella Damm

Les preguntes que em faig, són: 1. A qui l'han encomanat, aquest anunci? 2. Com s'han documentat els creatius per decidir què és el més significatiu del nostre país i el que és prescindible? 

Au va, no fotem, home! On són els caragols a la llauna, i l'oli d'oliva arbequina, considerat dels més saludables i gustosos del món? I les orelletes, la coca de recapte, els carquinyolis o els torrons d'Agramunt? I la festa dels Moros i Cristians de Lleida, els raiers, els minairons, les pomes i les peres de la plana, el vi del Priorat, o el de Raïmat?  Els caliquenyos, Màrius Torres, la Ruta del Císter, Maria-Mercè Marçal, Indíbil i Mandoni, els dinosaures de Guissona, el poblat íber d'Arbeca i jo què sé quantíssimes coses més!

Quina pena més grossa, senyor. I venga a empassar centralisme, som-hi tots a gastar 9 milions d'euros per plantar un aeroport a Alguaire, que si de cas ja anirem perdent temps i quartos amb la catastròfica línia ferroviària o la imprevisible puntualitat de les línies de bus. 

N'hi ha que diuen que els de l'anunci han deixat aquest forat a la part esquerra del mapa perquè és la zona on la gent es fot San Miguel, que és la que sempre s'ha gastat per alllà, en comptes de beure les omnipresents Estrelles xaves. Jo això no ho sé (perquè no bec cervesa), però la qüestió és que ja n'hi comença a haver prou d'aquest color: la capital queda lluny de la Plana, però ja comença a ser hora d'entendre que Lleida és molt més que Baqueira-Beret. Encara em rebenta ara pensar que a l'estació de l'AVE la van batejar amb el nom de "Lleida-Pirineus". I resulta que per arribar-hi, als Pirineus dic, hi ha ben bé un parell d'hores de cotxe. Quina enganyifa, mare meva.

Re, que si voleu seguir com va el tema, s'ha obert un grup al Facebook per anar afegint les coses que l'anunci s'ha oblidat. I la veritat és que la gent té molt sentit de l'humor (em penso que si això es comptés com una altra cosa de les que tenim, hauríem de pintar tot el mapa). És clar que és un anunci i que qui paga mana, però si realment l'empresa dels trons té un cert sentit de catalanitat, que miri d'ampliar el concepte, perquè tal com ara el planteja, fa pudor. I molta!

*Una altra de les coses que tenim (i que no es diu): riquesa lingüística. Una persona gallofera és qui diu mentides, enganyifes.