dimarts, 5 d’octubre de 2010

índies i texans

Es nota que és principis de mes. Ahir, a l'òptica on em vaig anar a fer una revisió de la vista estava ple que no hi cabia ningú més. Avui, un dimarts d'octubre sense pena ni glòria, a les botigues de Glòries hi havia ambientet (sortosament, no com el dels caps de setmana).

Fa poc vaig llegir que la majoria de les adolescents d'avui s'estima més gastar-se la paga en una peça de roba assequible que no pas en dolços i llaminadures. Qui en parlava recordava amb la nostàlgia pròpia de qui ja és molt lluny de la jovenesa que els seus millors records anaven acompanyats de regalèssia, crispetes, algun tall de gelat o una mirinda. Aquesta mateixa persona apuntava, molt encertadament, que tot allò en què ell s'havia gastat la paga avui s'havia tornat un caprici gairebé de luxe (penso, sobretot, en el desorbitat preu de les crispetes al cinema, o dels refrescos en qualsevol bar) i que, per això mateix, a les noies del segle XXI els és més atractiu comprar-se una samarreta barata que no pas unes llaminadures cares. Parlava de les "llaminadures tèxtils" i de com els joves, però també els adults, ens cansem cada vegada més aviat de les coses que, d'altra banda, de seguida es gasten, es trenquen o, senzillament, passen de moda.

Em va semblar una molt bona reflexió, feta per algú que està atent a les últimes tendències socials i per això m'agradaria recordar (sense haver de recórrer al SantGoogle, em fa mandra, és fa tard...) qui ho va escriure o dir.

És que avui he anat a la cerca i captura d'uns pantalons per engegar el curs amb una peça de roba nova, que sempre fa il·lusió. La idea la tenia ben clara: negres (però no texans ni d'estil cambrer), rectes (ni amplots, ni de pitillo, ni dels que arriben als genolls), senzills (sense lluentons, ni estrips, ni aplicacions de res) i, si podia ser, econòmics. Res de més fàcil, aparentment. Ja... Me n'he emprovat ben bé una quinzena, i cap no s'ajustava a la idea (i de vegades a la talla) que jo tenia. Com pot ser que cada vegada sigui més difícil trobar coses tan senzilles? Qui ens volen fer ser?

M'he dit: aquí, un últim intent i prou (ja tenia mal de cap i tot i havia decidit desisitir, almenys per avui, després de tants fracassos). I... txatxan! L'última era la bona, per fi! I bé, ara que he tornat a casa amb la satisfacció del caçador que finalment ha atrapat la presa, deixo un poema que sempre m'ha semblat un gran retrat del gènere femení en plena cacera. Es titula "Grans magatzems" (suposo que avui en diríem centre comercial) i el deixo aquí perquè el disfruteu i el recordeu quan, inevitablement, hagueu d'anar a comprar.


Grans magatzems

Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen.

T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L'enfolleix remenar munts de sostenidors.
S'ha pintat a la mà colors, com els salvatges.

I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me'n vas. Adust, jo em faig l'ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.

Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica...
T'enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t'enduen estàtica.

Narcís Comadira, Les ciutats, 1976.