divendres, 28 de gener de 2011

Volia fer un sonet...


 ...però costava molt! La veritat: no he sabut fer cabre el padrí, tot el que és, tot el que ens dóna, tant com me l’estimo, en 14 versos ben comptats. Aquí, menys ben presentat que en un sonet afilerat, deixo el cor obert de bat a bat com a regal de néta per al padrí, ara que acaba de fer 79 anys.


Jo tinc un padrí que no porta bastó
li regalem camises i mitjons d’estrena
però no podem fer-lo baixar del tractor
perquè ell és, de lluny, el més gran treballador.

El padrí sovint explica històries
de l’any de la Maria Castanya
de quan anava amb el carro,
i llaurava amb els bous de sol a sol.

Ens recorda un temps sense teles,
de quan el més divertit de l’any era la festa major,
o quan jugava a futbol amb el Borges
i el dia d’aquella terrible inundació.

Ara té un mòbil (ai, senyor!)
que remena com pot,
per insistència nostra,
perquè volem que tingui de tot.

Però al padrí no el veureu jugar a cartes
ni a la petanca, ni al dominó,
“això és per als jubilats!”, us dirà.
A ell, deixeu-lo campar per trossos i contrades
amb la furgoneta bruta, faci fred o calor,
perquè no tem monstres ni fantasmes
només les pedregades i el gebre traïdor.

Per fer-lo content,
deixeu-vos de menges sofisticades,
que com a bon estalviador
no troba res millor
que les llesques de pa sobre la taula
i un setrill generós carregat d’oli
per sucar-hi el dia 
i estovar el vi de la cooperativa.

Me l’estimo tant, el meu padrí!
I aquesta seva plena noblesa d’esperit,
tota la bondat que li cap als ulls,
del color de la terra i dels arbres,
verdosos, lluents, amables i serens.

Quan toco la seva pell colrada d’anys,
les mans tan clivellades, tan plenes de vida viscuda,
un tremolí de grandesa m’aclapara
perquè sé que sang seva corre dins meu.


Per molts anys, padrí!

dijous, 20 de gener de 2011

Príncipes do Nada

N'estic tipa dels galifardeus que m'aturen (m'aturaven, ara els esquivo, la veritat) per fer-me "només una pregunteta". Equipats amb les seves carpetes corporatives assalten el personal a les sortides del metro, a les zones comercials i fins i tot porta a porta (encara funciona, això, al segle XXI?). Penso: els deuen donar algun informe amb un perfil tipus de les persones a qui han d'adreçar la seva impertinència. Per mi que es deuen moure en aquests paràmetres:

- Abordeu persones d'entre 20 i 40 anys.
- Atureu més dones que no pas homes (per allò de la sensibilitat femenina cap a la tragèdia aliena).
- Fixeu l'objectiu en la gent que porti roba còmoda, texans i, sobretot, algun penjoll o complement de tendència indie, hippie o ètnica.
- Descarteu els forasters (sudamericans, orientals o africans; però no els europeus).
- Abans de començar a parlar, establiu contacte visual i feu un cop de cap volent dir "ara et tocaré la pera, però amb aquella alegria".

Després de tants assalts, tinc tres teories: 1. Compleixo totes les categories d'aquest perfil; 2. Dec tenir cara de molt bona persona; 3. O tenir molts quartos. Més aviat em decanto per la primera... A veure, ja sé que la gent bé s'ha de guanyar la vida d'una manera o altra, però... si volen contribuir a fer un món més just, solidari i equilibrat potser caldria replantejar-se la seva manera de treballar.

Guaiteu què fa la Rita: coordina un projecte de Médicos do Mundo a una illa remota, amb totes les dificultats i mancances del món, lluitant contra tabús i misèries, vivint de qualsevol manera, pencant per aconseguir una mica de dignitat en aquell racó deixat de la mà de Déu. I sense emprenyar ningú.




Veure què fan, els mitjans que no tenen i tot el que queda per fer emociona i indigna a parts iguals.

diumenge, 16 de gener de 2011

"Colorín colorado"


Aquest matí de diumenge, fent una bona passejada per aprofitar el sol d'aquest hivern que no ho sembla, ens hem arribat a veure l'exposició "Mariscal a la Pedrera" (s'acaba el dia 30 de gener, l'entrada és lliure).




Que vistós, cridaner i abrumador! L'exposició, que té sis espais, és com una cova de sorpreses, un cau de colors després d'un altre que va animant i encenent des de l'entrada fins a la sortida, sense cap badall pel mig. Tot vibra. Per començar hi ha una cova d'esbossos que fa d'entrada, en blanc i negre, amb dibuixos que diries que estan fets de qualsevol manera (però no, és clar) i que en conjunt ensenyen sense cap vergonya la visió personal que aquest senyor té de la gent,la vida i el món. I tot el que ve a continuació és una festa de confeti.


"Lletres i tipus" és justament això: una exhuberant mostra de lletres i tipografies, totes fetes a mà i que han anat apareixent en cartells, portades de revistes, logotips i, oh gran passió i debilitat meva: bosses de paper de conegudes i no conegudes de marques comercials! Quin bé de Déu allà penjat: com una pluja de cromatismes i pulsions feien un goig que enamoraven. N'hi havia de Camper Kids, H&M o Vinçon, per dir-ne algunes de les més grosses. Sabíeu que el logo del Zoo de Barcelona és d'aquest bon senyor? I també el de Bancaja, Onda Zero i fins i tot el d'un partit polític suec!

Un dels textos que de tant en tant hi havia a la paret (de gent --poseu-hi escriptors, crítics, col·legues o el que sigui) que parlen de l'artista o de l'obra deia que en tota aquella producció tan alegre i vital no hi havia cabuda per a dolents ni monstres ni fantasmes, però que sempre hi ha humor o crítica o impertinència. Ho he vist clar en un cartell dissenyat per a la unitat d'amputats d'un hospital: era el dibuix d'un flamenc. I a la de cures intensives, un niu amb dos pardalets que obrien el bec mentre sa mare els atenia amb molt amor. No era gens ofensiu, al contrari, superada la mirada compassiva de la tragèdia, un esclat tou de vida anima a refer-se. També he vist, enmig de tota aquella olla barrejada, una sensibilitat especial cap al col·lectiu de cecs. De fet, una mica més endavant hem trobat un dibuix en relleu a la paret que es pot tocar i al costat, escrit exclusivament en Braille, un text. Els que no en sabem no podem saber què diu.

Després, passades unes cortines amb retalls de roba estampada, hi ha un recorregut per l'obra més variada, curiosa, estranya, enginyosa del dissenyador: cadires, taburets, butaques, il·lustracions per a un llibre de cuina immens, mòduls per construir columnes... de tot. I allà, l'únic que hi ha dins d'una vitrina en tota l'exposició (i que espanta i empatxa una mica), és una col·lecció de toooooota mena d'objectes on es va estampar el Cobi, la mítica mascota de les Olimpíades de Barcelona'92. "De tot" és, absolutament, "de tot" (i nostàlgia al poder): samarretes, pins, clauers, gelats de Frigo (quan encara tenia aquell logo de toldo de platja), el Cola-Cao en llauna amb el Cobi a la capsa, els cromos i jo què sé quantes coses més. Un excès total que mareja i tot.


Abans de l'última sorpresa, hi ha un espai de ficció molt bonic: una mena de teatrets amb pantalles il·luminades que recullen escenes de la vida tranquil·la, mediterrània i contemplativa d'uns personatges anomenats garriris. S'estan allà, vivint les coses senzilles i bones de la vida: fent un beure en una terrasseta davant del mar, mirant els que miren el cine a la fresca a l'estiu o anant en moto resseguint la costa de pins i de blau. Quan te'ls mires, penses: què s'ha de fer per viure així? I vols ser un dibuix animat i viure tranquil com ells.


I per acabar, un altre túnel, amb un nom mil vegades dit i evocador encara: Nit de lluna plena.
Es podria acabar més bé? Crec que no. Unes teles transparents penjades del sostre fins a terra, un projector que fa llum de lluna artificial, unes casetes de cartró que tot de nens han okupat, un so de nit d'estiu, una vespa, una sensació d'estar bé en aquella mena de conte que s'acaba molt aviat (i que pots immortalitzar amb un clic d'un fotomatón gratuït). Un final divertit, emmascarat i rodó! Aneu-hi si podeu, em penso que us pot ben agradar.



Ja estava d'escriure tot això, però m'he recordat que volia posar un altre tros d'un dels textos perquè m'ha agradat molt, és del Pàmies: "Mentre el disseny elabora una retòrica que imita l’intel·lectualisme tabarra-leninista, Mariscal es desmarca de nou. En comptes de mastegar els adverbis amb mandíbula d’erudit, es limita al seu repertori d’adjectius. Preneu-ne nota: bonic, divertit, chulo i guai. A aquestes altures, el públic ja sap que Mariscal fa el que li rota". Ara sí, ja està :) Aneu-hi, va.

divendres, 14 de gener de 2011

Ser-hi

Que difícil és ajudar els amics torbats per amors que se'n van. Que bonic és poder-hi ser, sentir-se comptat en aquest desgavell. I no, no hi ha res que arrasi el mal que fa, però algunes coses hi ajuden (fumar no és gens bo, amic). Jo, un dia que ja queda força enllà, vaig vomitar això:


M'apareixes, xop de llum, pels dolls del deliri.

Un nou color neix en l'esgambi de l'espera.

Pum, pum, pum. Martells al cap.

Tinc un morat al seny,

i el cor blindat.

A dins

tu

i

jo

enfora

al cau del temps.

Sóc un planeta. O l'era.

I tu un cometa d'arena. Encara.

No sé com collons esbandir-te l'amor.

bum, bUM, BUM! Atac de cor, i desig pertot.




Ara toca anar-se refent, que els dies són molts i a poc a poc les hores s'aniran tornant amables. Hi torno: quan faci falta ens agradarà ser-hi.

dimecres, 12 de gener de 2011

Homenatge a Chillida


La notícia va sortir ja fa uns quants dies, però com que aquest espai té un ritme una mica aliè a tot plegat, la reprenc ara.

Tanquen el museu d'en Chillida. O més ben dit: ja està tancat.

Qui hi havia estat me n'havia fet molt bona propaganda, i aprofitant l'ocasió que teníem d'anar fins a Bilbao amb un cop d'avió, vam voler fer-hi una visita el dia 29 de desembre, l'últim que va estar obert, 10 anys després d'haver estrenat el projecte.

Quan vam arribar al museu (era l'hora que obrien, a quarts d'onze) vam trobar una cua d'unes ben bé trenta persones davant nostre. Vam pensar: és l'horeta d'obrir i per això ens hi hem trobat gent. Un parell d'hores més tard, quan ja ho vam tenir tot vist, en vam sortir i encara hi havia cua, com a mínim una dotzena de persones s'esperaven per pagar els 8,5€ que valia l'entrada.

Allà que vam ser, ens vam preguntar algunes coses:

- Per què l'han de tancar, aquest museu?
- Quin deu ser, el cost real de la instal·lació?
- Quants empleats són imprescindibles per
mantenir-lo actiu?

Potser les respostes que se'ns van ocórrer són massa evidents, però vull escriure-les perquè a cap de nosaltres ens semblava cap cost desorbitat mantenir allò obert. Tenint en compte que és un camp obert i que les escultures hi són plantades al bell mig (ben bé com un hortet esquitxat d'art i enginy), vam pensar que la feina més grossa devia ser la de mantenir la gespa arranada, les males herbes a ratlla i l'obra exposada (sembrada), vigilada. La qüestió del rovell, la humitat o la degradació dels materials (granits, marbres i metalls) em va semblar que ja havia estat estudiada per l'artista mateix, qui expressament va fer exposar d'aquesta manera tan particular (i agradable) la seva obra. Si els serveis de jardineria pugen massa al cap del mes, unes ovelles pasturant per allí potser serien una alternativa ecològica, pintoresca i escaient.



Sobre la qüestió del personal: vam comptar dues persones venent les entrades, una vigilant al "caserío", l'únic espai tancat del museu, i un senyor de seguretat que ajudava a aparcar bé els cotxes al pàrking. Com que no hi havia bar, tampoc calia cambrers que l'atenguessin. Els records de la botiga els despatxaven les mateixes noies de les entrades. I algun responsable gros suposo que també hi deu ser: un comissari, un gerent o un director (podeu posar-hi una "a" a cada acabament de paraula). Quatre, cinc, sis? Se'm fa estrany pensar que la ca
ixa (sigui qui sigui qui en té la clau) està tan buida que no pot ni mantenir una estructura tan poc extensa. A més, segur que el museu genera activitats que poden aconseguir algun quartet: intercanvis amb altres museus, acollida de trobades i coses d'aquest estil.

Per què el tanquen no ho sabem ni ho entenem. Fa tot l'efecte que és cosa de mals entesos, una mena d'estira i arronsa entre la família i l'administració o, en el pitjor de ls casos, d'abandonament d'un bon projecte. Ens va agradar molt veure-hi tanta gent.


I aquest és el nostre homenatge a Chillida, un moment de felicitat orgànica, amb els peus sobre un retall de gespa esgrogueïda on hi havia jagut una escultura.


dijous, 6 de gener de 2011

Els Reis de l'Orient


a Fondarella
ens arriben pel carrer Ponent.

Els nostres són uns reis molt ben avinguts:
tots tres van a la mateixa carrossa,
que és un remolc guarnit
de robes vistoses i serrellets lluents.

Sempre miro atentament
les butaques dels Reis:
cada any més fondes, més enclotades...
Potser una mica pel pas del temps,
potser també pels quilos de més dels regents.



I també el tractor que els estira,
amb un tractorista gros, de galta ampla,
que per una estona canvia
el mugir dels vedells
pels xiscles de les criatures
que acompanyen la carrossa
tot fent una festa grossa.

La canalla s'ho va mirant
amb alegria i espant
i els més grans ens entretenim
a saber qui són els que aquest any
fan de patges i de Reis
perquè porten la cara tota pintada
i gairebé no els coneixem.

Els nostres Reis són molt simpàtics,
sobretot el negre,
el pintor de cal Pastoret.
Al cap porta un test del revés
que li fa de barret,
saluda com un gran senyor
i sempre ens fa riure molt a tots.

Aquest any hem estrenat
un jove Rei Herodes
que no tenia ben après el paper.
Va dir quan va haver acabat:
"l'any que ve ho faré més bé!"
I es va fumar un cigarro
per fer-se passar els nervis del debutant.

I després d'això la carrossa continua
fins que troba els angelets
(gelats de fred i d'emoció)
que els anuncien des del balcó
que l'infant és nat
i que vagin tirant
fins que trobin el nadó.



Com cada any,
els Reis han fet parada
a l'Ajuntament i han aprofitat
per fotre canya al personal:
"Sabem que hi ha molts nens que fan bondat,
però n'hi ha d'altres que trenquen els fanals
i que quan juguen a pilota,
molesten la gent gran".

I a tots ens han fet prometre
(davant del senyor alcalde)
que faríem més bondat
i seríem més bones persones
durant tot l'any.
Síííiíí! - vam dir. A veure
si ho sabrem complir...

Quan el neguit d'obrir paquets
ja no es pot fer esperar gaire més
caminem carrer avall
per trobar un gran pessebre
amb gallines, conills, corderets
cases de joguina i cistelles plenes.

I el jovent, quiet i expectant,
tots ben disfressats de pastorets,
van atansant-se al Jesuset
que és un vell nino abrigat
a la falda d'una verge Maria adolescent.

Ei! Que no ens podem oblidar de dir
que a Fondarella també tenim
uns dimonis ben eixerits:
són les fúries de l'infern
que volen aturar el pas dels Reis
i amb unes forques de miniatura,
unes cares vermelles com el foc
i les capes de color de nit
corren i entrepussen
i fan molt bonic.

Després de tot això, després de l'anar i el venir
la sala, per fi, és tota plena de joguines i de paquets
de grans contents i de petits rabents
de rebre, un any més, els Reis Mags de l'Orient.
I aquesta nit,
aquella estrella tan llunyana
brillarà una mica més ufana
amb la llum de l'avi que ja no hi és.