diumenge, 12 de desembre de 2010

No tanquis la porta del tot

que puguin entrar les fades
i fugir els malsons.

Aquest vespre, ració de "Somiatruites", el concert-espectacle d'Albert Pla i Pascal Comelade.



el dolç ressò del dring
la màgia del cantar tou

GENIAL

naturalment

O........N........Í.......R..........I.......C

per riure
veure, sentir, viure

(i la mà al pit, que el cor a r r e n c a el voOOOOOOl)



tot alhora:
brutalitat, descarament i preciositat


un
S O M N I

amb asteriscs de confeti
amb titelles i disfresses
amb una pistola que enlluerna
amb soroll que rossega
amb pluja de regadora
i un pipí abans d'anar a domir
també català i castellà i anglès
i lúcida bogeria

viiiii-braaaaa-ciiiiii-oooons
de les que fan néixer
memorables
_____E M O C I O N S____

Però a dins no hi cap res més: pulmons i sang i artèries i penes i alegries i problemes....
Calla, potser sí!
Un somriure encara hi cabria

i un batec molt fort
que es queda a dins
i-no-se'n-va

"no sé com dir-ho"
i la guitarra ajuda a escupir-ho tot
veritat i mentida i somni i realitat i ficció
un cactus impertinent
i un clau amb l'Antònia Font
a dalt d'un avió

monosíl·labs encadenats
que ja no recordaré
demà
...
...
va
demà ho faré,
sí,
demà
...
..
.


unes antenes de formiga que fan llum
un nadó a platea que somiqueja
(i perquè és patufet no ho sap, però també fa acords)
l'epicentre de la felicitat a les fosques
i una sentor d'univers
(que gran que és, i tu tan petit)
a la pell i al melic


preciosa, volcànica, transparent


_______b o n a ______ n i t_______




4 comentaris:

dolors ha dit...

A l'Anna i a mi, les cançonetes de l'Albert Plà també ens agraden molt...

Més cosetes: Turisme per Barcelona.
Ahir al matí vaig tenir l'oportunitat d'admirar el Passeig Gaudí (el teu carrer), i unes vistes espectaculars de Barcelona, des de la part alta de la Sagrada Família. Em va semblar molt bonic, i el Temple, impressionant. Només un petit incident, mirant i remirant un confessonari del Temple, em vaig "fumbre de lloros",però en menys d'un segon ja tenia desenes, centenars,... de guiris disposats a plegar-me. També vam visitar la Pedrera, i ens va semblar un edifici molt singular i interessant.
Per cert, si teniu temps, us recomano de veure l'espectacle del Cirque du Soleil, que estàn fent aquests dies a Barcelona. Val la pena de veritat.

I de moment res més, ja ens veurem per les Festes de Nadal. Mentres tant, molts petonets.

Tieta.

Joan Carles Llurdés i Coit ha dit...

Doncs ho sento, dec ser molt rar però és que l'Albert Pla aquest no me'l puc empassar ni amb patates. No el suporto. És com el Lluís Llach. Perdoneu però crec que algú ho havia de dir!!
Salutacions.

dolors ha dit...

Comentari pel Joan Carles.
M'ha xocat el que dius perqué a mí m'ha passat el mateix amb tots dos, durant molts anys.
La música del Lluís Llach em semblava d'allò més ensopit, i no entenia com podia agradar tant. I ves per on, que el dia del concert de comiat que va celebrar al seu poble em va agafar un no sé qué, i me'l vaig empassar tot sencer, asseguda al sofà, del principi a la fi, i fins i tot, en alguns moments em vaig emocionar. Aquell dia se'm va presentar un nou Lluís Llach amb una música preciosa i unes lletres que no havia sabut valorar.
Des d'aquell moment, he intentat ser més receptiva, i així he descobert que l'Albert Pla, que mai no havia estat sant de la meva devoció, també té algunes cançons molt boniques i que val la pena escoltar.
No et vull pas convencer de res, només que m'ha fet gràcia el teu comentari perqué m'he sentit identificada, sobre tot en com pensava jo fa un temps.
Salutacions.

Tieta de la Irene.

Irene ha dit...

Hola, tieta! Gràcies per les recomanacions. També tinc ganes d'anar a veure el circ, diu que sí, que és tan espectacular. Gairebé tant com el preu de les entrades... Que bé que t'agradés tant la Sagrada Família!

Joan Carles, de cap manera ets rar, hi ha molta gent a qui l'Albert Pla ni fu ni fà. A mi tampoc no m'agrada tot el que ha fet i fa, però aquest espectacle concret del que he parlat em va entusiasmar.

Això dels blocs és impressionant: mai no hauria imaginat que la tieta de Mollerussa pogués "parlar" amb el profe de geografia de l'Autònoma!

Una abraçada a tots dos!