dissabte, 7 d’agost de 2010

Per les rutes amigues

D'ençà que va començar l'estiu que se'ns han instal·lat unes hostes totes fosques i menudes a la cuina.

Formiguez

Quan vaig veure la primera que corria sobre el marbre em vaig esverar: no pot ser, aquí no! Com arriben les formigues a un setè pis? S'alien amb les aranyes per enfilar-se per les parets? I... com funciona, el seu sistema? La primera que arriba es converteix en la reina i comença a escopir larves que li faran de serventes mentre ella, pionera i amb tots els drets, farà i disposarà com una bona mestressa?

Bé, vaig respirar fondo i em vaig dir: us trobaré el cau i crearé una estratègia d'aniquilament que us arrasarà sense possibilitat de supervivència.

Ha!

Ara, ben bé a mig estiu, més acostumada a la fauna que pobla aquesta estació i amb un sentit menys agressiu cap a la vida dels insectes, puc afirmar que les temptatives de destrucció massiva (poques i maldestres, tot s'ha de dir) han estat més aviat poc exitoses. Total, que més d'un dia m'he quedat encantada observant els moviments de les meves petites formigues (sí, a la tele no fan res de bo i al carrer, massa calor). Miro com recullen les llavors de meló que ens han quedat de dinar, com una, més espavilada, s'avança per obrir pas, com les altres s'organitzen per transportar la càrrega, com superen els obstacles que van trobant pel camí cap a l'entrada del cau: abruptes muntanyes amb forma d'escorredor de plats, profundíssimes valls d'acer de l'aigüera, grans travesses des dels fogons a casa seva.


L'última gesta va ser furtar un breu encenall de pernil salat (company invariable del meló d'abans), ja una mica sec, però igualment gustós, paladejable. Les vaig deixar fent, i fins força més tard no vaig tornar a veure com anava la seva empresa. No hi va haver manera, pobres. Es veu que devia ser massa la càrrega per tan poca fermesa de potetes i, suposo que amb un acusat sentit de frustració i petitesa, aquell bocinet de salaó va quedar abandonat.


[ Plat amb formigues, S. Dalí]

No he arribat al punt d'ajudar-les, sobretot perquè veig que totes soles se saben espavilar: les formigues de la meva cuina passaran l'hivern servint-se de carabassó, albergínia, pebrot, meló, tomates o pomes amb denominació d'origen dels horts de Fondarella i Garrigàs. Segur que així se sentiran, elles també, més a prop de l'hàbitat natural de tota forma de vida: terra, aire i aigua.

4 comentaris:

Pilar ha dit...

Com a la Vila! Ja ho deia jo que eren ben mones... :)

Sara ha dit...

Jo amb les formigues ja he acabat, ara estic en procés de carregar-me els ratolins... grrrr! Ja se sap, inconvenients de viure com la Heidi... :P

Irene ha dit...

Osti, les formigues de la vila, sí! Me'n recordo del primer dia que et vaig veure a la vila, Pilar: vas agafar un mosquit viu amb les mans (a punt de morir aplastat per mi amb l'ajuda d'algun objecte tipus espardenya) i el vas deixar anar per la finestra. Vaig pensar, no sé pas si ens entendrem, amb aquesta noia... I ja ho veus, un parell d'anys més tard vivíem amb un conill, una rata i un hàmster!

Al tanto amb els ratolins, Sara! Ja saps per experiència pròpia que els agrada fer-se una habitació a la torre de l'ordinador... Espero que tinguis molta sort, però si no te'n surts, busqueu-vos un gat!

The New Yorkers ha dit...

Ja,ja,ja! Quina gràcia l'escena de les formigues, treballant organitzades i infatigables, i tu mirant-les! Vols dir que no estàs davant d'una raça de formigues amb poders imnòtics (pregunta l'Ernest!).

Molts petoneeeeeets!!!!