dilluns, 23 de maig de 2011

Yes we camp!

Divendres i dissabte passat vaig passar una estona per plaça Catalunya.

Pell de gallina.

Tots dos dies vaig arribar-hi a l'hora del soroll: cassoles, tapes, llaunes de cervesa, castanyoles, panderetes, xinxines i qualsevol altre material servia. I sense parar ni un moment de picar, de tant en tant, en una onada d'emoció intensa, la cosa augmentava i s'hi afegia més cridòria, aplaudiments i xiulets. Esborronava i t'hi trobaves bé, com si fossis part d'un moment important i sí que semblava que tot allò arribaria a alguna cosa de profit.




Tres coses que em van sorprendre i agradar molt: una, que dins de tot el batibull de gent, s'hi reconeixia una organització ben portada, ordenada a la seva manera, ben pensada; dos, l'enginy i la originalitat d'algunes de les frases protesta; i tres, el bon ambient, el respecte, la solidaritat, tantes veus diferents que sabien debatre sense cridar.

Sobre la primera qüestió, per tota la plaça hi havia mapes que indicaven com estaven distribuïdes les diferents comissions, els punts d'informació, les zones lúdiques, la cuina, els lavabos, etc. A més, han distribuït el centre de la plaça en 3 espais: zona d'Islàndia, de Palestina i de Tahrir. Com que quan hi vaig anar era l'hora de sopar, hi havia cua a la paradeta de la cuina. Els cartells deien: porta els teus coberts i plats, reutilitza'ls. Si algú no en tenia, en deixaven, això sí, s'havien de tornar nets.

També hi havia, marcat amb cintes adhesives a terra, un passadís d'emergència que connectava la part central de la plaça amb les voreres exteriors. Hi havia cartells que demanaven de deixar-lo lliure. També, repartides en punts diferents, papereres de reciclatge de plàstic, vidre i cartró. Un punt d'objectes perduts i un munt de cartrons reservats per a qui s'animés a fer pancartes. Amb tota la gentada de divendres, les flors dels jardinets van quedar esclafades. L'endemà es veu que hi van plantar enciams i no sé què més (perquè ja estava una mica pansit  i, de fet, no ho vaig poder veure gaire bé).

Punt d'inflexió.

Sobre les frases i lemes de protesta, no podies donar l'abast a llegir-ho tot. La plaça està completament empaperada: per terra, penjats en cordills amb agulles d'estendre, pels peus de les escultures, post-its per tot arreu, cartells i pòsters per les baranes... Una passada. Per no allargar-ho més, n'apunto algunes, que segur que a hores d'ara ja heu llegit o vist, però que trobo que estan molt ben trobades:

- Yes we camp!
- Sigamos nuestro sentido común, el menos común de los sentidos.
- Jornada d'inflexió.
- L'única lluita que es perd és la que s'abandona.
- La revolta serà possible quan ningú sigui imprescindible però tothom actuï com si ho fos.
- Aquí s'hi reflexiona [punts de reflexió sota els arbres, en racons, a les escales...]
- Menos botellón y más revolución!
- Plaça Camptalunya
- El saben aquel que diu que va a la Junta Electoral i...
- Els nostres somnis no caben a les vostres urnes.
- On és l'esquerra? Al fons a la dreta.
- No hay pan para tanto chorizo.
- El sistema està podrit: CTRL+ALT+SUPR
- Hartos de pasarnos los lunes al sol.
- Que no calle la kalle.
- Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir.
- Sense re-evolució tornarem a Atapuerca.
- Quieres que te limpie el coche con mi título universitario?
- Generación NI-NI (Ni se deja, Ni se va a parar)
- ES LLOGA esclau laboral per 400 € al mes. [Escrit en un cartell dels que es pengen als pisos per Vendre/llogar]

I una de les més espectaculars i de més complexitat tècnica: 

Diu: "Encara penses que els polítics no ens timen?"
[L'anunci original, de Hyundai, deia:
"Encara penses que les bèsties no estimen?"]

Tot això era fa només tres dies. Després dels resultats de les eleccions d'ahir, la pregunta que aviat es resoldrà és qui els farà marxar primer: el desànim, el nou Ajuntament (que farà el que li diguin des de Palau) o els culés, si guanyessin dissabte que ve. I no sé què serà més trist.

De totes maneres, vull creure que alguna cosa sí que han aconseguit: que per uns pocs dies es deixés de parlar de la campanya electoral, del futbol i d'altres "divertimentos" per parlar d'alternatives, per plantar cara amb respecte, per trencar tòpics i emprendre un moviment que, encara incipient, potser podria conduir a alguna proposta seriosa, més justa i compromesa. Potser, potser...

En Galeano acaba de dir, al 33, que el món es divideix entre indignes i indignats.

S'hauria pogut dir més bé?

Gràcies i endavant!



[ Si teniu més temps: el bloc del moviment  i un recull de fotos molt guapes d'El País de l'acampada a Madrid.]

dimecres, 4 de maig de 2011

Tanco parèntesi

Tot sovint em sembla que no (em) passa res. Quina mentida, i tant que m'ho crec de vegades. Que ruc.

Un dia, perquè sí, perquè mira, resulta que ho veus tan clar que gairebé t'espantes: només passa que vas fent, que no te n'adones i resulta que ja ens hem cruspit mitja primavera, que som a la meitat de l'any, i coses de tota mena i colors han anat passant.

Tot de coses, sí: una feina nova, frustrant, avorrida i nociva que, alhora, m'ha fet conèixer persones de totes les vores del món, simpàtiques, afables i eixerides. Al cap de poc, una reunió amb la jefa de Política Lingüística, i quin mal de panxa i quina por. I tot plegat va anar prou bé, ho vam fer prou bé, sí. Més tard un concert a la Llotja, que ha quedat tan guapa, i les pomeres guarnides amb uns poms de flors que són una meravella. I festa de final de curs reivindicatiu i calçotada a l'hort del padrí.

A l'abril aigües mil, i per vacancetes una excursió als peus del Carlit. L'endemà dels llibres i les roses una nova, preciosa i moreneta vida va néixer a l'Empordà, i aviat, a casa, ens faran companyia uns pardalets que fan un piu-piu finet. Oh! I un regal que és una joia: un Petit Príncep de col·lecció, que es desplega i esborrona de tan bonic com és.

S'acaba el mes amb una gimcana més que difícil amb un equip grandiós per tota la ciutat, disfressats i tot. El maig ha arribat plujós i el país viu una mica menys infeliç encadenat al joc de la pilota i dels romanços. El món que gira, la vida que roda, i per tot la mort del més gran terrorista dels nostres temps per ordre d'un senyor Premi Nobel de la Pau. I tothom sembla tan content. Quantes coses que no entenc!

I re, que encara em queda una mica per acabar-me d'aprendre les lletres del disc nou de Manel. He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams... Que això nens cau, que això nens cau... fent cara de res, fent cara de salt.


Sóc aquí.


* Vaig obrir-lo, el parèntesi dic, perquè em devia convenir, sense intenció ni avís. Voldria no tornar-ho a fer i aprofito per dir: gràcies per passar per aquí!