La divina comèdia

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

Agost de 2009: Comença una nova manera de viure. Lloguem casa nostra en una bonica avinguda de Barcelona. Estem molt contents i il·lusionats.

Novembre de 2009: Sol·licitem l'ajut per a la Renda Bàsica d’Emancipament a l’Oficina d’Habitatge de l’Eixample de Barcelona. Tenim eperança.

Gener de 2010: Rebem una carta d’Adigsa notificant que la sol·licitud ha estat acceptada. Pensem: "caram, va prou bé tot això!" (Ai, santa innocència...)

INFERNO

Abril de 2010: No hem rebut cap nova notificació des de la comunicació del gener. Ens adrecem a l’Oficina d’Habitatge de l’Eixample de Barcelona i allà comproven el nostre expedient. Ens diuen que tenim una incidència amb l’Agència Tributària i que hem d’anar a alguna de les seves oficines per resoldre-ho. Ens preocupem.

Maig de 2010: Consultem en una oficina de l’Agència Tributària estatal quina és la incidència. Després de revisar-ho, constaten que no n’hi ha cap i que no saben què pot ser. Ens diuen que potser es tracta de l’Agència Tributària catalana, i que hi anem a veure si allà ens poden dir què és. D'acord. Allà ens diuen que cal que sol·licitem un Certificat positiu d’estar al corrent de deutes tributaris, és a dir, un certificat que garanteixi que no som morosos i que tot està al corrent. Comencem a tenir la mosca al nas.

Finals de maig de 2010: Uns dies després l'anem a recollir i enviem el coi de paper directament al Ministerio de Vivienda de Madrid, per correu certificat. Ens anem emprenyant i desanimant a parts iguals.

Juny de 2010: Rebem una carta del Ministerio de Vivienda que informa, una altra vegada, de la incidència amb l’Agència Tributària. De què van? Diu que cal resoldre-la per poder percebre l’ajuda. Explícitament demana que ens adrecem a l’Agència Tributària per resoldre-ho. Com? La cançó que ens acompanya aquests dies és "Què (cony) volen aquesta gent?".

1 de juliol de 2010: Ens presentem per segon cop a l’Agència Tributària i allí constaten, un cop més, que no hi ha cap deute pendent. Ens diuen que aquest ajut és del Ministerio de Vivienda i que l’Agència Tributària no hi té res a veure. Com a darrera solució, ens demanen que omplim el formulari 010 per obtenir un certificat d’estar al corrent de deutes una altra vegada, aquest cop de l'estatal).

2 de juliol de 2010: Sol·licitem aquest darrer certificat per enviar-lo al Ministerio de Vivienda sense saber, de cap de les maneres, què més podem fer per demostrar que no hi ha cap incidència per solucionar amb l’Agència Tributària o, si és que existís (cosa que no ens ha sabut dir ningú fins ara) quina és per poder-la solucionar. L'enfadament dóna pas a la desesperació total.

PURGATORIO

Mitjans de juliol de 2010: Recorrem a un amic gestor, no sabem cap on anar sense ajuda professional. Després de fer tot d'indagacions, descobreix que hi ha un pagament pendent de la declaració de renda del 2008! De veritat que era tan difícil, veure això? Si volem rebre l'ajuda, hem de pagar la quantitat de 300€. Ens sentim completament enganyats i decebuts. Però paguem.

Setembre de 2010: Revisem per internet l'estat de la nostra sol·licitud i... Oh! ACCEPTADA i sense cap incidència! Truquem per saber quan començarem a rebre els imports endarrerits. Compten que cap a l'octubre, després del pont del Pilar. Recuperem l'esperança i pensem que, finalment, potser serà possible obtenir l'ajut.

Octubre de 2001: De les mensualitats endarrerides no n'hem sentit a dir ni gall ni gallina. A què esperen, què passa ara? Torna la desconfiaça i l'avorriment total.

PARADISO

20 d'octubre de 2010 (Santa Irene): Finalment el Ministerio de Vivienda ordena el pagament dels imports pendents.

8 de novembre de 2010 (el meu aniversari!): Fan l'ingrés de les mensualitats endarrerides.

24 de novembre de 2010 (l'aniversari del Carles!): Finalment, ens n'assabentem. Ens sentim guanyadors, victoriosos, triomfals! La primera cosa que hem dit és que aquest divendres anirem a sopar a un bon restaurant!

* Les il·lustracions que acompanyen el text són de l'edició de La Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló (Ed. Cercle de Lectors, 2002).

Divendres

Degotall de textos per corregir.
Arxiu d'entrades per revisar que no s'acaben mai.
Preparar una activitat fastigosa per fer quedar bé l'Ajuntament.
Investigar mons indòmits per saber quina és la millor manera de facturar les correccions perquè els homes del sac no s'ho emportin tot.

Gris al cel.

M'he comprat un bollycao per empassar-m'ho tot més bé.

Divendres, per fi!

Not an ordinary day

[O com fer 25 anys un dilluns feiner qualsevol]

Matí
Em llevo més d'hora per posar al forn les magdalentes que he pensat que portaré als profes a la tarda per berenar i celebrar l'aniversari. He trobat una recepta fantàstica i ben fàcil que les deixa esponjoses, tendres i molt bones. No en tinc cap foto, però quan en torni a fer en posaré alguna, amb la recepta i tot per si algú s'anima a fer-ne.

Quan arriba l'hora de fitxar, activo el botonet de "pilot automàtic" que m'ha sortit després de més de dos mesos de treballar com una robot fent fitxes de lèxic. Sembla que avui la feina passa més bé, rebo les primeres felicitacions i el matí va lliscant. M'apunto algunes paraules que m'apareixen, m'agraden i que no coneixia: bigalot, badomeria, cruany, dordulla i cruixidell (és català, sí sí...). A veure si me'n recordo a la propera partida d'Scrabble...



Migdia
Em poso bonica i em pentino bé per fer un dinar especial (a casa, que és on s'hi està més bé). La sorpresa arriba a l'hora de les postres: tinc el regal que volia! Un tiramisú deliciós, preparat especialment per a l'ocasió i (atenció perquè això no passarà més) beneït pel Papa! El cuiner de referència el va preparar mentre se sentia la missa de diumenge per tot el barri. A cop d'àngelus anava muntant les clares a punt de neu, i unes llatinades més tard ja posava la xocolata ratllada. Com deia aquell, en dos paraules: in-creïble!

A més, aquest tiramisú no anava sol, tenia una molt bona companyia: una orquídea blanca, imponent i delicada. És preciosa!



Tarda
Carrego la bossa amb el llibre, l'estoig i les magdalenetes i em planto, puntual, a la feina. Dic que és el meu aniversari i em feliciten (hi ha poca gent, ja m'està bé). Tothom diu que el berenar és tan bo i que on les he comprat. Que les he fet jo, dic! (I estic contenta perquè sé que m'han quedat molt bé.) Vaig fent les meves coses: preparant la classe, endreçant papers, corregint redaccions, i no fer res durant una estona, també...

Vespre
Arriba l'hora de classe. Els faig entrar a l'aula, els noto una mica inquiets, alguna cosa passa. Van entrant, comentem com ha anat el cap de setmana, intento començar el discurs d'avui. I... mooooltes felicitaaats! (Això ho heu de llegir amb totes les pronúncies possibles: muites, multas, montes, etc.) Se'm presenten amb un pastís que té una espelma clavada al mig i tot de càmeres surten precipitadament de butxaques, bosses i motxilles. S'han posat d'acord per fer una sorpresa (que no ho era del tot, perquè dies abans m'havien demanat permís!) i m'ha fet il·lusió. Em regalen, també, un parell de jerseis (que segurament i per no variar el costum, canviaré). Hem berenat i quan hem acabat, apa som-hi que no ha estat res.

Nit
Després de tot, després d'avui, després de fets i gents, torno a caseta. Estic acostipada (i n'estaré tota la setmana sencera). Obro l'ordinador i em trobo un últim regalet del dia, una ratolina bonica m'envia el vídeo d'una cançó preciosa que no coneixia i que m'ha agradat molt i molt. La compartiré aquí (feu clic per escoltar-la).

Contesto les felicitacions del Facebook, que són unes quantes, i també les de la bústia de correu. D'amics d'aquí i d'allà, de coneguts i saludats. I poc més: una micona de sofà, de manta i cap a dormir.

I això, tu. Que ja en són 25 i que per molts anys.

Habemus papam

Aquesta visita papal a Barcelona ja fa dies que ens va deixant fets ben insòlits. En un país en què el calendari laboral té marcats com a intocables els festius oficials, va ser sorprenent veure (i sentir!) com un esquadró d'operaris, maquinària i grues començaven a preparar en diumenge i també per Tots Sants la zona per on haurà de passar demà sa santedat.

Durant tota la setmana han estat ben visibles les ganes de quedar bé d'aquesta ciutat (però no patiu, sobretot, que això no ens ha de costar ni un cèntim, eh!): s'han repintat tots els bancs de l'avinguda, s'han instal·lat desenes de pantalles gegants per oferir les imatges de la missa al carrer i fa feredat veure totes les cadires que hi arriben a haver parades a baix. Això sí, de banderetes, ben poques. N'hi ha alguna de catalana que encara penja del dia de la manifestació de l'estiu, algunes del Vaticà --poques-- i no gaires més de les que tenen el lema "Jo no t'espero". La qüestió sonora també ha estat protagonista durant tots aquests dies: hem sentit, pel cap baix, unes quinze vegades una versió sacra d'Imagine. Pi-pi-pi-pi-piiiiiiiiiiiii! I una escala que anava d'un to ben greu a un agut que feia molta nosa a l'oïda (allò que es clava al cap), per anar preparant tota la megafonia.

Aquest matí ha arribat l'hora de l'assaig: una veu organitzativa anava dient, pas a pas, com aniria la cosa: la disposició dels convidats, l'ordre dels parlaments, la cadència de l'acte, vaja. Fins i tot hem sentit llegir el primer paràgraf del discurs del cardenal Sistach.

Tota la santa setmana hem menjat Papa amb patates. Però no pas demà: ara que és a punt d'arribar, jo foto el camp, que aquí potser no em deixarien entrar a casa i la mama m'ha dit que demà farà fricandó. Jo sí que tindré un diumenge rodó!