No n'hi ha hagut prou (LOST)

Per qui passi per aquí: compte, que aquesta entrada va de la sèrie LOST i se'n diuen coses de l'últim capítol (no vul aixafar els últims capítols a ningú!). Fet l'avís, em toca confessar: sí, avui m'he aixecat a les 06.30 per veure l'emissió de l'últim capítol de la sèrie. N'hi ha que ho fan per veure la Fórmula 1 i d'altres es gasten disbarats en entrades de futbol. Ras i curt: tothom pot invertir el seu temps d'oci com li plagui però sense empudegar els altres, si us plau.

I aprofito aquest espai (després d'aquest paràgraf aniré al rovell del tema) per denunciar que aquests darrers mesos he sentit més que mai la insuportable omnipresència del futbol, cosa que m'ha arribat a molestar força. Segurament és perquè m'agrada la sèrie (i a qui no li agradi pot estar completament en desacord amb mi, és clar), però no tinc la mateixa sensació amb el fenòmen LOST: si algú no sap de què va, no se'n parla més i s'enceta una altra conversa. El futbol, en canvi, ho empastifa tot.

Avanço, va. Avui tot en va ple: l'emissió que ha fet Cuatro ha tingut algunes errades amb la sincronització dels subtítols, tot i que el més greu ha estat una retallada de sis minuts. En fi, ara ja està. Però també s'ha de dir que això de no emetre publicitat entre la primera i la segona part del capítol ha estat molt bé. De fet, això sumat a la retallada d'aquests pocs minuts ha fet que el capítol final de la sèrie hagi arribat al punt final aquí abans que als EUA!

Ho vull dir: he vist la sèrie amb deliri. Les tres primeres temporades són terriblement addictives. La descoberta de la vida de cada personatge, les reaccions que tenen en situacions límit, el valor de l'ajuda, el naixement d'amistats i, és clar, els foscos misteris que amaga l'illa fan que sigui el moment en què sembla que tot té una raó de ser, poderosíssima, inimaginable encara. La quarta temporada és la més crua, esfereïdora, bèl·lica, armada i curta. La cinquena ens acosta descaradament a la ciència-ficció amb els salts temporals i els flash-forwards i la sisena, que havia de ser un celebrat desenllaç, ha estat la més fantasiosa i descordada de totes.

Una de les coses que més ha valgut la pena és que el desenvolupament de la sèrie exigeix l'atenció total de l'espectador, cosa que empeny a continuar tant sí com no. Diguem-ne que la sèrie ha tractat els seguidors com a personetes capaces de pensar i no només d'empassar-se tot allò que vagi venint. De fet, la crítica a algunes trames sospitosament embolicades o que no venien a tomb han estat una constant en l'actitud dels qui ho hem anat seguint.

Em quedo amb aquestes escenes memorables: la presentació de Desmond, l'home de l'escotilla (és correcte en català, no patiu si ho heu de dir), la bondat de Hurley quan reparteix el menjar a tot el campament, l'emoció de la baixada dels nois per la vall amb una rovellada furgoneta de la iniciativa Dharma, el maquiavelisme de Ben Linus, l'esfereïdora mort de la seva "filla" i el genial desordre de les investigacions de Daniel Faraday.

Tinc moltes preguntes que potser algú em pot ajudar a aclarir una mica. Quatre ulls (i sis i vuit i dotze...) hi veuen més que no pas dos. Ho apunto en una llista:

- Com és que no hi havia tots els estrellats a la reunió final? Hi he trobat a faltar el Michael, el Walter, l'Ana Lucia i mr. Eko, per exemple. No són tan rellevants com la Shannon i son germà, o la Libby?
- No se'n sap res més, de l'enorme estàtua de l'illa que tant ens va inquietar quan la vam descobrir?
- Què cony és la seqüència de números que s'ha anat repetint i repetint i repetint?
- Per què en Miles ha aguantat fins al final?
- I el Charles Widmore, què? Finat de mala manera, no se n'ha dit ni gall ni gallina.
- Com és que no ens han explicat absolutament res de la vida de la Iliana?
- Què volien representar la colla del temple apareguda al principi de la sisena temporada?
- Per què es podia moure l'illa? Què és exactament la llum?
- No pot ser que el Jack ho hagi somiat tot, no?

Aquesta matinada hi ha hagut molts petons però poques explicacions. I que consti que els petons m'entusiasmen, però avui no n'hi havia prou.

Tot i que ja ho he vist utilitzat per algun altre blocaire, acabaré amb aquesta frase presa de la colla dels Amics de les Arts: "Quan la gent mira Perdidos ja no pot pensar en res més". Una cosa o altra trobarem per fer, espero.

=D

Ja se sap que hi ha setmanes bones, regulars, tremendes, plenes, llargues, blanques, fantàstiques i estranyes.

També se sap, però, que la primavera ho gira tot de revés i té el poder de fer que, en pocs dies, es visqui de tot i molt.

Divendres 14 de maig: M'assabento de l'existència del I Concurs de Poesia per SMS que organitza la Time Out. El que més m'agrada és que el lliurament de premis serà a la plaça del Rei de Barcelona i que el grup labatzuca* hi actuarà.

Dissabte 15 de maig: Jugant jugant, envio un parell de sms per fer passar la tarda (i evitar durant una estona una correcció pendent i urgent).

Dilluns 17 de maig: Sortint de classe, trucades perdudes i un missatge que deia que havia quedat finalista. Roig a les galtes i rialla al pit.

Dimecres 19 de maig: La Nàdia, la fada dels favors, va a l'acte per mi. Surto de classe corrents, per mirar d'arribar-hi --encara que sé que, segurament, serà a misses dites-- i sí, hi arribo quan tot just anuncien el primer premi. Quina sensació més estranya i meravellosa: des del final de la plaça plena de gent veig com la Nàdia puja a recollir el premi, sento com el Josep Pedrals el diu i com reacciona la gent que tinc a la vora. Ser espectador-protagonista és una sensació realment extraordinària.

Dijous 20 de maig: Avui, al web de la revista organitzadora s'hi han publicat les poesies guanyadores i la foto dels premiats. Quina il·lusió fa tot això, família :)

La primavera sempre me'n té alguna de guardada. I m'agrada!

* labatzuca. Si no els heu vist/sentit/viscut mai, no us ho penseu gaire. La veu del Xavi Grimau dient -que diu ell- Bartra i els sons de la tropa ampliant-ne la intensitat són grandiosment recomanables.

Bertsolaris

Aquests dies se celebra Barcelona poesia 2010, una inciativa que acabo de descobrir --ja fa deu anys que rutlla!-- i que, certament, té un programa d'actes, activitats i actuacions ben variat. Aquest cap de setmana força ben aprofitat n'he vist un parell: una pretesament moderna performance al pati del Palau de la Virreina i l'actuació (es podria ben dir exhibició) dels bertsolaris al pati del Museu Marès.

De la primera no em ve de gust dir-ne res perquè el que prometia el programa va quedar-se en poc poquet. Sobre la segona, en canvi, tinc moltes ganes de parlar-ne.

Hi ha llocs que semblen fets a mida per fer-hi actes petits, aparentment poc rellevants, tocats per l'encanteri de les coses nascudes en minúscula. Però és una enganyifa: quan públic i artistes s'hi senten bé, acullen tot allò que s'hi esdevé amb una força que empeny a la satisfacció col·lectiva. Em sembla que avui, al preciós pati de tarongers del Museu Marés, ha passat ben bé això.



M'entusiasma haver decidit inesperadament arribar-me fins al centre per treure el nas a l'actuació d'aquesta tarda. Diria que és de les coses que més m'han sorprès darrerament. Una noia jove, la Maialen Lujanbio, amb una veu que multiplicava tons a cada estrofa (una hora sortia fosca, l'altra suau, després pelàgica) i un noi, Unai Agirre, també jove (però no tant com ella) embastaven versos d'impecables rimes i belles sonoritats. No hi entenia un borrall, perquè era en èuscar, sort de la traducció (a càrrec d'Estibaliz Lizaso) al final de cada intervenció. La mestressa de la cerimònia era una altra noia, Ainhoa Aranburu, que proposava els temes per a les improvisacions als bertsolaris i introduïa el centenaret de persones que hi havia al món, història i encant d'aquest art tan popular, arrelat i sorprenentment viu (i desconegut per a mi).

Versos suggerents, d'altres marcadament reivindicatius, han recollit i tractat qüestions ben diverses: l'amor (és clar!), els conflictes religiosos, actes quotidians o els ponts que abracen la Catalunya mediterrània amb les cantàbriques i atlàntiques verdors basques.

Escric, aquí, el que portava el llibret Barcelona Poesia:
El bertsolarisme, vet aquí una de les tradicions poètiques més sostingudes i seguides al País Basc. L’art dels bertsolaris, que en èuscar vol dir «faedors de versos», ens obre al món de la improvisació més genuïna i emblemàtica de la saviesa literària i oral d’Euskal Herria. Cada quatre anys se celebra el concorregut i aplaudit Campionat Nacional de Bertsolaris, i en l’edició del 2009, per primera vegada, una dona, Maialen Lujanbio, n’ha estat guanyadora. Ella, juntament amb Unai Agirre (finalista al Campionat de Bertsolaris de Guipúscoa, 2007), ens acostaran als fonaments de la consciència d’un poble, d’una cultura i d’una llengua. Estibaliz Lizaso farà, des de l’escenari mateix, la traducció directament al català del cants que improvisaran els bertsolaris.

Dels pocs versos que he pogut retenir més o menys intactes fins a casa, em quedo amb aquests:
Sobre la seducció: Les persones, al contrari que les flors, quan es despullen floreixen.
Sobre el xador: El problema no és pas fora del cap, sinó a dins.

Això sí, llàstima que de fons, intermitents primer i eixordadors després, els clàxons i crits dels aficionats del Barça que voltaven carrers celebrant la tan (des)esperada victòria han empudegat les actuacions.

Al maig cada dia un raig

La ciutat que visc
viu vora meu.

La ciutat em viu,
mentre recorro carrers.

La majoria de coses d'aquesta setmana han estat menors, la resta, minoritàries, però gairebé totes de gust.

He recorregut la Diagonal a peu i quasi de cap a cap --des de Zona Universitària fins al carrer Marina-- abans no li esventrin l'asfalt. Què li faran, rambla o boulevard?

He conegut una vintena de noves persones, d'aquí, d'allà i de més enllà. Per circumstàncies diverses, totes fan estada a Barcelona. Les que més, des de fa cinc anys i els que menys no fa ni dos mesos. Són tots uns valents.

M'he recordat dels Beatles, he somiat dos coses lletges, he tallat cabells i -col·lateralment- els dits, he rigut sentint dir a una senyora del gimnàs que volia aprendre a fer ecografies senzilles (coreografies, és clar), i la tarda de divendres, i ja finada la setmana, he trobat --casualitat?-- pel carrer dos persones: coneguda l'una, estimada i benvolgudíssima l'altra. M'aficiono al te roig.

M'he assabentat, contenta i emocionada, que labatzuca s'encarregarà d'una part de la cloenda de la setmana de la poesia a Barcelona.

M'he mullat els peus amb l'aigua de maig.

Reconstruir

Força per ganes, una mica per avorriment, un bastant per massa diumenges desganats.

Els que el vau veure nèixer ja sabeu que aquest bloc es va inaugurar per celebrar i noticiar l'aventura dublinesa de l'estiu del 2008. Des de llavors aquest raconet havia quedat inactiu i abandonat. Utilitzo "abandonat" tot i que la idea de l'abandó és de les que em resulta més insuportable. No m'enredo ara, que ja hi haurà temps per fer-ho bé quan calgui o en tingui ganes.

No sabria dir exactament quin és el revulsiu que, finalment, m'ha empès a decidir que sí, que puc recuperar aquest espai (encara no tinc el permís de la Nàdia per fer-hi reformes, teníem la propietat a mitges i val més aclarir bé aquests assumptes). Els del principi deuen ser els principals --de motius--, però també hi podria afegir la voluntat de plantar en algun lloc algunes coses que em pertanyin, sentides, viscudes o pensades i deixar-les a disposició de qui hi vulgui treure el nas. Em sorprenc escrivint aquesta última frase, però estalviar-me de dir-ho seria començar sense honestedat i, tant per tant, val més començar amb bon peu.

Diria que aquesta entrada és per creure'm que hi estic decidida (totes les decisions em pesen tant!) i que ho tiro endavant.

A (re)veure, doncs.