dimarts, 5 de juliol de 2011

Pla B

Tants mesos d'equilibrismes maregen. Les incerteses fan forat i el panorama, enterbolit i fatigós, atipa de tanta desgana. Cal blindar l'ànim perquè no l'esberli l'espera. Sabeu on queda la sortida d'emergència?

Si al final tot fa llufa, que em busquin a Mijet. Aquest és el pla B: enrocar-m'hi, enmig de verds i blaus, sense pressa per a res, vorejant els llacs salats, buscant-hi petxines i coralls, congestionar cada dia els ulls amb tanta bellesa natural. I mentrestant, que rodi el món, que passi el desencís, que allà, sense notícies ni cap compromís, viuré com Ulisses, presa de la calma, del cel i la màgia. 


De cap a Mijet
[Croàcia, juny de 2011]

Com que no se sap mai, si teniu línia directa amb algun sant, beata o cap altre ent que us faci cas, poseu-li alguna espelmeta perquè tot lligui i surti rodó (si fa efecte, com que es veu que el preu de la parafina també s'ha encarit, ja ho trobaríem).


Petons i salutacions a tothom!

diumenge, 12 de juny de 2011

Tancat per vacances

Demà, vacances.

Dalt a l'avió tot començarà a canviar. Sé que tindré son i que segurament estaré una mica de mal humor. També sé què només em durarà fins que pugui fer una becaineta i, després d'aclucar els ulls, vés a saber quants peus d'altura i enmig de quins núvols, naixeran uns dies que ens han de donar repòs i alegria. Tot un pom de nous paisatges ens esperen: aigües d'un mar diferent, ciutats que semblen d'un altre temps, illes i illots pintats de màgia agresta, tot escampat de bocins esmicolats de terra sense ordre ni concert. Llums que no són la nostra s'han de quedar en aquesta pell del color de la farina.


Far de Palagruza


Avui que encara no semblava festa, he baixat totes les escombraries, i ben lligats a la bossa, hi he ofegat tots els cassigalls de la rutina.

Demà, sí; festa.

dilluns, 23 de maig de 2011

Yes we camp!

Divendres i dissabte passat vaig passar una estona per plaça Catalunya.

Pell de gallina.

Tots dos dies vaig arribar-hi a l'hora del soroll: cassoles, tapes, llaunes de cervesa, castanyoles, panderetes, xinxines i qualsevol altre material servia. I sense parar ni un moment de picar, de tant en tant, en una onada d'emoció intensa, la cosa augmentava i s'hi afegia més cridòria, aplaudiments i xiulets. Esborronava i t'hi trobaves bé, com si fossis part d'un moment important i sí que semblava que tot allò arribaria a alguna cosa de profit.




Tres coses que em van sorprendre i agradar molt: una, que dins de tot el batibull de gent, s'hi reconeixia una organització ben portada, ordenada a la seva manera, ben pensada; dos, l'enginy i la originalitat d'algunes de les frases protesta; i tres, el bon ambient, el respecte, la solidaritat, tantes veus diferents que sabien debatre sense cridar.

Sobre la primera qüestió, per tota la plaça hi havia mapes que indicaven com estaven distribuïdes les diferents comissions, els punts d'informació, les zones lúdiques, la cuina, els lavabos, etc. A més, han distribuït el centre de la plaça en 3 espais: zona d'Islàndia, de Palestina i de Tahrir. Com que quan hi vaig anar era l'hora de sopar, hi havia cua a la paradeta de la cuina. Els cartells deien: porta els teus coberts i plats, reutilitza'ls. Si algú no en tenia, en deixaven, això sí, s'havien de tornar nets.

També hi havia, marcat amb cintes adhesives a terra, un passadís d'emergència que connectava la part central de la plaça amb les voreres exteriors. Hi havia cartells que demanaven de deixar-lo lliure. També, repartides en punts diferents, papereres de reciclatge de plàstic, vidre i cartró. Un punt d'objectes perduts i un munt de cartrons reservats per a qui s'animés a fer pancartes. Amb tota la gentada de divendres, les flors dels jardinets van quedar esclafades. L'endemà es veu que hi van plantar enciams i no sé què més (perquè ja estava una mica pansit  i, de fet, no ho vaig poder veure gaire bé).

Punt d'inflexió.

Sobre les frases i lemes de protesta, no podies donar l'abast a llegir-ho tot. La plaça està completament empaperada: per terra, penjats en cordills amb agulles d'estendre, pels peus de les escultures, post-its per tot arreu, cartells i pòsters per les baranes... Una passada. Per no allargar-ho més, n'apunto algunes, que segur que a hores d'ara ja heu llegit o vist, però que trobo que estan molt ben trobades:

- Yes we camp!
- Sigamos nuestro sentido común, el menos común de los sentidos.
- Jornada d'inflexió.
- L'única lluita que es perd és la que s'abandona.
- La revolta serà possible quan ningú sigui imprescindible però tothom actuï com si ho fos.
- Aquí s'hi reflexiona [punts de reflexió sota els arbres, en racons, a les escales...]
- Menos botellón y más revolución!
- Plaça Camptalunya
- El saben aquel que diu que va a la Junta Electoral i...
- Els nostres somnis no caben a les vostres urnes.
- On és l'esquerra? Al fons a la dreta.
- No hay pan para tanto chorizo.
- El sistema està podrit: CTRL+ALT+SUPR
- Hartos de pasarnos los lunes al sol.
- Que no calle la kalle.
- Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir.
- Sense re-evolució tornarem a Atapuerca.
- Quieres que te limpie el coche con mi título universitario?
- Generación NI-NI (Ni se deja, Ni se va a parar)
- ES LLOGA esclau laboral per 400 € al mes. [Escrit en un cartell dels que es pengen als pisos per Vendre/llogar]

I una de les més espectaculars i de més complexitat tècnica: 

Diu: "Encara penses que els polítics no ens timen?"
[L'anunci original, de Hyundai, deia:
"Encara penses que les bèsties no estimen?"]

Tot això era fa només tres dies. Després dels resultats de les eleccions d'ahir, la pregunta que aviat es resoldrà és qui els farà marxar primer: el desànim, el nou Ajuntament (que farà el que li diguin des de Palau) o els culés, si guanyessin dissabte que ve. I no sé què serà més trist.

De totes maneres, vull creure que alguna cosa sí que han aconseguit: que per uns pocs dies es deixés de parlar de la campanya electoral, del futbol i d'altres "divertimentos" per parlar d'alternatives, per plantar cara amb respecte, per trencar tòpics i emprendre un moviment que, encara incipient, potser podria conduir a alguna proposta seriosa, més justa i compromesa. Potser, potser...

En Galeano acaba de dir, al 33, que el món es divideix entre indignes i indignats.

S'hauria pogut dir més bé?

Gràcies i endavant!



[ Si teniu més temps: el bloc del moviment  i un recull de fotos molt guapes d'El País de l'acampada a Madrid.]

dimecres, 4 de maig de 2011

Tanco parèntesi

Tot sovint em sembla que no (em) passa res. Quina mentida, i tant que m'ho crec de vegades. Que ruc.

Un dia, perquè sí, perquè mira, resulta que ho veus tan clar que gairebé t'espantes: només passa que vas fent, que no te n'adones i resulta que ja ens hem cruspit mitja primavera, que som a la meitat de l'any, i coses de tota mena i colors han anat passant.

Tot de coses, sí: una feina nova, frustrant, avorrida i nociva que, alhora, m'ha fet conèixer persones de totes les vores del món, simpàtiques, afables i eixerides. Al cap de poc, una reunió amb la jefa de Política Lingüística, i quin mal de panxa i quina por. I tot plegat va anar prou bé, ho vam fer prou bé, sí. Més tard un concert a la Llotja, que ha quedat tan guapa, i les pomeres guarnides amb uns poms de flors que són una meravella. I festa de final de curs reivindicatiu i calçotada a l'hort del padrí.

A l'abril aigües mil, i per vacancetes una excursió als peus del Carlit. L'endemà dels llibres i les roses una nova, preciosa i moreneta vida va néixer a l'Empordà, i aviat, a casa, ens faran companyia uns pardalets que fan un piu-piu finet. Oh! I un regal que és una joia: un Petit Príncep de col·lecció, que es desplega i esborrona de tan bonic com és.

S'acaba el mes amb una gimcana més que difícil amb un equip grandiós per tota la ciutat, disfressats i tot. El maig ha arribat plujós i el país viu una mica menys infeliç encadenat al joc de la pilota i dels romanços. El món que gira, la vida que roda, i per tot la mort del més gran terrorista dels nostres temps per ordre d'un senyor Premi Nobel de la Pau. I tothom sembla tan content. Quantes coses que no entenc!

I re, que encara em queda una mica per acabar-me d'aprendre les lletres del disc nou de Manel. He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams... Que això nens cau, que això nens cau... fent cara de res, fent cara de salt.


Sóc aquí.


* Vaig obrir-lo, el parèntesi dic, perquè em devia convenir, sense intenció ni avís. Voldria no tornar-ho a fer i aprofito per dir: gràcies per passar per aquí!

dimecres, 6 d’abril de 2011

Sol, i de dol [reprise]


Avui ha aparegut un camaleó a casa.

Primer he vist una cosa que es remenava pel jardí, entre l’herba i les flors. Una sargantana, jo que penso. Sempre n’hem tingut moltes, al jardí, de sargantanes. Les parets badades que donen a l’hort els deuen ser un cau deliciós, i cada estiu s’han fet un tip de prendre-hi el sol d’una manera tan ostentosa que fa angúnia i tot.

Però no era cap sargantana, allò. No, no: allò era un camaleó, tot empastifat de colors, cridaner tot ell i primitivament fastigós.

Era molt estrany, perquè aquella bèstia no es bellugava amb la parsimònia habitual dels animals de sang freda i cervell primari. No, allò era un belluguí inquietant, una mena de pedra prehistòrica que es remenava amunt i avall del jardí, per tots els racons, sense seguir cap objectiu ni camí. A cada nou topall accelerava la corredissa. Fins que s’ha obert la porta de l’entrada de casa, i n’ha sortit aquella frescoreta tan bona, i l’animal, no sé per què, se n’hi ha anat de pet.

I ja hi hem sigut: la mama que crida, esverada, jo que em contrec, mig amagada. I el camaleó que no para, irradiat de por i d’uns colors que es fan nosa entre ells perquè no es combinen, i que s’emparra per tot arreu on pot, fins i tot pels camals dels nostres pantalons. Veeeecs! Quina esgarrifor!

[...]

Al cap d’una estona, no sé quanta ni com, m’he trobat asseguda al banc del jardí, amb una sensació de primavera fosca, com si aquella escena –i jo al mig, i aquell camaleó també...—fos l’epicentre d’un món de desconcert, d’un paisatge estranyament lluminós als confins de les tenebres del son.

Quan m’he adonat d’això, el camaleó se m’ha fos als dits. Amb un puf que l’ha deixat estabornit, fossilitzat i buit sobre el gris pedram del jardí.

[...]

Avui m’he posat un jersei carabassa i així em sembla que porto una mica de dol per aquell pobre animal.

dimecres, 30 de març de 2011

Fer dissabte

No m'agrada aquesta actualització de bloc després de callar tants dies, però sento la responsabilitat de fer-ho i, al cap i a la fi, és una cosa que darrerament m'ocupa i em preocupa. Us hi espero!


***********************


Coses que la gent, així en general, fa els dissabtes al matí:

Dormir, mandrejar, netejar casa, endreçar paperassa, sortir a passejar, prendre el sol a la plaça, treure a passejar el gos, el gat o el camaleó, fer encàrrecs pel barri, anar a comprar al mercat, preparar un bon dinar, fer una mica d’aperitiu, mirar per la finestra i pensar que just aquí comença un preciós cap de setmana de primavera.


Però vosaltres, amics, amigues, companys i companyes no sou pas això, gent en general,
 sinó persones eixerides, solidàries i molt trempades.


Per això us animo a venir a treure el nas a la plaça de la Mercè de Barcelona, a partir de les 11 del matí per tastar una gustosa selecció de coques casolanes (dolces i salades, que no ens estem de res), mirar o participar a les classes de català al carrer, preparades amb molt entusiasme i voluntat, saludar i animar els companys que, com jo mateixa, ja no treballem al CPNL per raons contractuals que se'ns fan molt difícils d'entendre i sobretot, sobretot: 

per ajudar-nos a fer ambientet 

i participar sense prejudicis, mandres ni temors en aquestes activitats.


Vindreu una estoneta, eh que sí? La raó s'ho val, la plaça també i diuen que farà tan bon temps! 

 --------------------------------------
Més info, fotos i manifest (adheriu-vos-hi a la pestanya "Adhesions")

També som al Facebook:
I al Twitter!: 
@assetreballcpnl

 --------------------------------------


Petons, abraçades i fins dissabte!

dijous, 17 de març de 2011

Japan in my heart


Per fer alguna cosa, encara que totalment insuficient, irrellevant i merament simbòlica.





Una noia japonesa que viu a Madrid ha muntat una cosa ben bonica (d'on he tret la idea d'aquest collage). És un bloc on tothom que vulgui pot fer-hi arribar una fotografia amb la grulla d'origami que hagi fet (si no en sabeu hi ha un vídeo on ella mateixa ho explica). 

Explica que per aconseguir un desig, en aquest cas la recuperació d'un país sencer, en fan falta mil. Es veu que al Japó se n'acostumen a fer per regalar a les persones que estan malaltes o que s'estan recuperant d'algun daltabaix.

Per si de cas, ja està fet.


...déumeusenyor...


dilluns, 14 de març de 2011

Uf...

Tot això del Japó és d'impressió. 

Divendres al vespre, quan tot just començàvem a saber l'abast de les onades imparables, en parlàvem amb incredulitat, espant i ignorància mentre escoltàvem el debut d'un grup novell en un local del Raval on encara s'hi fumava.

El món és tan estrany...


National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) image released on March 11, 2011
shows model runs from the Center for Tsunami Research


En parlàvem amb incredulitat perquè es veu que la potència del terratrèmol ha estat tan ferotge que l'eix del planeta podria haver quedat modificat (i no tinc ni idea de quines conseqüències deu tenir, això). Ho comentàvem amb espant perquè les imatges que s'han anat veient de l'arribada de tanta aigua recorden a la humanitat que la força de la natura, en casos com aquest, pot ser esfereïdorament devastadora i que no es pot fer absolutament res per fugir-ne.  

I ens vam sentir anguniosos, també, per la nostra ignorància: ens hauria agradat saber més bé què és un terratrèmol, com provoca un maremoto i remolins grandiosos al mar i això, al seu torn, es transforma en un tsunami d'aquest abast. També voldria saber més coses d'allò que es va dir, l'any del tsunami d'Indonèsia, que els animals havien percebut les vibracions de la terra abans que els sismògrafs i que havien fugit, instintivament, cap als llocs més elevats de l'illa per salvar-se d'aquella marea desbocada. 

N'hi ha una, d'aquestes imatges, que m'ha impactat moltíssim: una carretera travessava una població, amb les seves cases, indústries, cotxes... Les imatges aèries ensenyaven com l'aigua anava menjant-s'ho tot i com un camió i algun altre vehicle circulaven per aquella carretera: el primer avançava endavant; l'altre, va mirar de girar cua. I, a cada cop menys distància, l'aigua que s'hi anava acostant. I aquella gent de dins dels cotxes què devia sentir, em vaig preguntar, què devien viure sinó terror? I al cap de no res: glup. Tot engolit per aquell mar fangós.

I és inevitable pensar per què, malgrat els exitosos avenços de la ciència i la tecnologia, no s'havia previst amb més temps una cosa com aquesta. És clar que no s'hauria pogut prevenir: qui podria aturar els xiscles de dins de la Terra? Però potser sí que s'hauria pogut avisar més gent i amb més temps. Què sé jo.

Com tothom, davant d'aquesta desgràcia, se m'ha fet un nus molt gros al pit i he volgut afluixar-lo una mica, només això.

I ara digueu-me, amics, què podem fer des d'aquí per ajudar a refer tanta desfeta allà?

divendres, 11 de març de 2011

Qui canta (i no en sap)...

... fa el ridícul però s'ho passa molt bé.



Quan vaig fer els 25 em vaig dir: "has de fer coses per recordar".

I ahir em vaig deixar portar, voluntàriament i amb moltes ganes, al karaoke. 

 Sí, sí. 


El lloc era prometedor: l'ALMODO Bar. No hi havia ningú més a la sala, per tant, la desinhibició va arribar més aviat del que ens podíem pensar. No ens vam estar de res i el repertori que vam triar és del tot indigne, tal com ha de ser: clàssics inevitables com Un beso y una flor o Eva María se fue, èxits del rock català dels 90 amb Jo vull ser rei i, per fer el ridícul d'una manera oberta i conscient, ens vam atrevir amb la gloriosa My heart will go on. No sé què em feia patir més: si no tenir veu avui (crec que ens tancaven els micros i cantàvem cridant), el maltractament a l'anglès (i a l'oïda del cambrer que aguantava com podia aquell concert privat que li oferíem) o haver-me d'aixecar, indefectiblement, aquest matí per treballar.

Res de tot això va impedir esgargamellar-me amb una lluïda Una rosa es una rosa, remenar-me salerosament amb el Sharandonga i acompanyar tan bé com vaig saber un insuperable Bailar pegados, patètic ball inclòs.

Les meves consumicions: un suc de prèssec i una aigua. I vaig xal·lar com una criatura.

No, afortunadament, no hi ha fotos de l'esdeveniment.

La reflexió ve ara: quins criteris ètics i estètics se segueixen per fer els vídeos de les lletres de les cançons? Hi ha algun reglament intern desconegut i immutable que prohibeixi fer-los menys horrorosos?

Gràcies a la best correcting peopple per aquesta nit!  

Mai jart wil gou on


Molt bon cap de setmana a tothom!

dilluns, 7 de març de 2011

Setmanes blanques


De vegades el temps és un regal de sol i de cel ample. Ara que en tinc més, faig tot de coses que m'agraden: les darreres tres setmanes han estat tan farcides de coses per viure que, ara mateix, em sap poc greu que no em deixin treballar més a les tardes. Però d'això, si de cas, ja en parlaré una altra hora.




Ara dic, amb la vermellor de la llum blanca del mar a les galtes, que estic contenta de tots els tics i els tacs dels últims minuts passats: he viatjat a Milà, a Edimburg a Garrigàs i a Mataró. He menjat calçots fins que n'he tingut prou i he tastat un atreviment deliciós: hot chocolate amb Baileys! He fet el cim d'una muntanyeta breu amb els bots de l'alegria de les vacances i he passejat vora el mar, amb la força de l'aire salat i la llum de març que tot ho banyava. He conegut persones que m'han fet riure molt, n'he retrobat que feia temps que no veia i he conegut criatures que estrenen vida en aquest món. M'he alegrat per qui ha trobat feina recentment, per qui ha decidit casar-se l'any vinent, per qui va fer anys el dia que se'n celebraven 30 del 23-F, per totes les paraules boniques i curioses que heu volgut compartir aquí. M'he compromès amb la lluita per les millores laborals amb altres companys d'on treballava, me n'he sortit de demanar una rebaixa en el preu del lloguer del pis. He anat al cine, dos vegades en pocs dies, i m'he tornat a dir que hi he d'anar més sovint. 


M'ha florit un doll de primavera de ben endins.


dimecres, 16 de febrer de 2011

Dit i fet


Ahir l'edició catalana del Periódico va publicar aquesta notícia: "Acaronar" aconsegueix el títol de paraula favorita en català

Aquest diari va proposar fa unes quantes setmanes un concurs per decidir quines eren les paraules que més agradaven a la gent, i d'entre moltes propostes, les que van passar a la final, a més de la guanyadora (massa melindrosa fins i tot per a mi!), van ser aquestes vint: independència, xiuxiuejar, pau, llibertat, papallona, estimar, mare, garoina, aixopluc, atzucac, enraonar, pessigolles, pampallugues, somiatruites, xerinola, moixaina, tarannà, seny i rauxa.

"Abraçada" també m'agrada
D'ençà que vaig començar a treballar fent correccions, traduccions i inacabables llistes de lèxic he tingut ocasió de descobrir moltes paraules que no sabia, algunes de ben curioses, altres vibrants i també d'ensopides. Com que els límits de la memòria no són infinits, n'acabo oblidant moltes (tot i que m'encantaria rentenir-les per ser una crack de l'Scrabble). La cosa és que, fa uns dies, una de les tasques que em van encomanar era la de classificar en transitius o intransitius uns quants centenars de verbs. I em vaig trobar llegint les definicions d'un parell de verbs ben quotidians: atipar-se i cagar. Sí, sí. Cagar. El que més em va agradar van ser els exemples que l'Enciclopèdia Catalana proposa per a cada verb:

ATIPAR
 v 1 tr Donar menjar (a algú) fins a satisfer-li plenament la gana. El restaurant no és cap cosa, però t'atipen.

CAGAR
v 1 1 intr Evacuar el ventre, fer de cos. No suporta cagar fora de casa.

Em van semblar tan representatius, tan il·lustratius! El restaurant no és cap cosa, però t'atipen, diu el primer exemple. En quantes ocasions ho hem pogut dir? I quina veritat més gran: ens encanta endrapar, amb quantitat, força fato per satisfer-nos, per saciar-ho tot. I el de cagar, podria ser més encertat? No! És clar que no ens agrada gens cagar fora de casa! És més, a casa meva hi ha algun cas documentat de persones que poden passar tota una setmana sense anar de ventre quan són fora de casa (com que aquest és un bloc respectuós  no es revelarà la identitat de les afectades, no patiu!).

Reprenent el que recollia al principi, trobo que amb el resultat de la tria de les paraules semifinalistes passa una mica el mateix: és una revelació nítida del caràcter d'aquí. Fixeu-vos-hi: la segona parauala és independència. Una voluntat, un dret, un reclam històric, fundat i pertinent. I la segona, xiuxiuejar. Parlar fluixet, sense fer gaire soroll, que no se senti, no fos cas que ens enxampin...

Després de tot això, m'agradaria molt saber si esteu d'acord amb l'elecció de la paraula guanyadora, segons aquest diari. Si us agraden o no les altres propostes i, sobretot, i per pura curiositat i ganes de fer-vos participar, quina és per a cadascú la paraula que més us agrada. Si no us sabeu decidir per una de sola (com em passa a mi) podeu posar-ne més, això rai! Afortunadament tenim paraules per donar i per vendre, i són totes gratis! Podeu escollir-la pel significat, per la musicalitat, per les lletres, pel que us inspira o per la ràbia que us fa. 

Començo, va: maduixa, abraonar, cel, safareig, talúries. 

                            Us hi engresqueu? 

                          Muà!


diumenge, 13 de febrer de 2011

Shhh... SOR-PRE-SA!





L'1 de febrer la mama en va fer 50. El dissabte d'aquella mateixa setmana, amb molts nervis i organització, vam fer-li una festa sorpresa d'aniversari. Avui, una setmana més tard, amb la satisfacció que donen les coses que surten rodones, em ve de gust posar un mosaic de fotos nostres d'aquell vespre. Ho he disfrutat tot: la preparació, l'emoció, la cara d'espant de la mama quan va arribar l'hora, les rialles dels amics i parents convidats, el menjar, els regals, la gresca de després, totes les fotos que queden d'aquelles hores d'alegria. Per això en vull deixar unes quantes aquí, com si fos un suro, com una medalla per totes les coses bones que van passar. 

Per molts anys, mama!


Per si us ve de gust, la Núria va explicar molt bé com va ser la preparació, la festa i la postfesta al seu bloc



divendres, 11 de febrer de 2011

Espatinaga enrampada

Entre avui i dimarts que ve m'he d'acomiadar d'unes 30 persones. Tinc moltes ganes de tenir uns dies de desconnexió, de pausa. Tinc ganes de fer alguna cosa diferent que repetir la lliçó una i una altra vegada. Tot i que la gent és sorprenent, de vegades carrega haver-hi de tractar, relacionar-t'hi. Aconseguir un equilibri prou agradable per tothom no és senzill: n'hi ha que no ho entenen, que s'excedeixen, que es confonen. D'altres, en canvi, ajuden a fer més fàcil la docència. N'hi ha que s'hi esforcen molt i n'hi ha que passen de tot.

Hi ha els alumnes atrafegats, que sempre arriben tard o que marxen abans d'hora; els complidors, que cada dia fan els deures; els pesats, que no poden callar ni adonar-se per si mateixos que ho han de fer pel bé dels nervis de tothom; els motivats, que volen organitzar sopars i fer coses amb els companys a partir del segon minut; els discrets, que hi són però que no es nota; els que diuen que sí amb el cap i sembla que escolten força; els simpàtics, que fan bromes gracioses; els insuportables, que volen fer gràcia i no en tenen; els enyorats, que sempre diuen "en mi país..."; els que vénen de l'hort i que no en cacen ni una; els espaviladíssims, a qui envejo per ser capaços d'entendre les coses a la primera i de tenir tanta facilitat de llengua; els guapos, que són pocs però que de tant en tant apareixen; els fredolics, que no es treuen la jaqueta mai; els calurosos, que es queden gairebé despullats; els imbècils, que porten gorra dins a classe; les agraïdes, que a final de curs sempre tenen un detallet amb la profe.

De fet, no volia escriure tot això, avui. El que jo volia compartir aquí és el resultat d'una prova que els vaig passar ahir per avaluar què han après aquests darrers mesos (allò de lèxic i gramàtica, expressió escrita, comprensió oral, etc.). Ho comparteixo, em penso que us agradarà.

Escriu el nom de cada dibuix, deia l'enunciat de l'exercici de vocabulari.  

I després d'una bufada general, d'aquelles que volen dir, "Merda, això m'ho sabia però no me'n recordo!", els meus estimats i atrevits estudiants es van aventurar a contestar a la brava, seguint aquella recomanació tan funcional del "si sale, vale". I diguem que no va acabar de sortir, no...

Varietats de pastanaga, segons els meus hortolans: pasta negre, pastenague, pastanega, pastegana, espanaga, pestanga, passanaga, espatinaga.

Tipus d'endoll, segons els prometedors lampistes de classe: escarribet, conell, escafalat, chafeur.

Què hi farem! Suposo que no cada dia han de comprar pastanagues ni connectar aparells a l'endoll. I si ho han de fer, veig que tenen prou recursos per inventar-se aquestes paraules i totes les que els facin falta. Per allò devien inventar-se aquell eslògan de "Parla sense vergonya, parla en català!".

Bon cap de setmana, formoses i eixerits!

divendres, 4 de febrer de 2011

Galloferos!*

L'últim anunci d'Estrella Damm és emotiu, inspirador i, alhora, indignant i decebedor. La primera vegada de veure'l, penses: "Guaita el Quim Gutiérrez, que guapot està. I Els Amics de les Arts, que ho fan prou bé per ser cantants". I vas mirant i escoltant què diuen i coi, la veritat és que encèn l'orgull de pàtria singular. Ara bé,  només que te'l tornis a mirar una altra vegada (com que el passen tants cops et pots arribar a empatxar), vas fixant-te més en què diuen i mires d'ubicar totes les coses que apareixen com a significatives, com a pilars del país. I aquí arriba l'astorament primer, la indignació després i, a l'últim, la decepció.

Es veu que un noi ha tingut la paciència de fer un mapa de Catalunya amb totes les coses bones que l'anunci diu que tenim, i guaiteu quin desgavell, quin insult:

El mapa de les coses que tenim, segons Estrella Damm

Les preguntes que em faig, són: 1. A qui l'han encomanat, aquest anunci? 2. Com s'han documentat els creatius per decidir què és el més significatiu del nostre país i el que és prescindible? 

Au va, no fotem, home! On són els caragols a la llauna, i l'oli d'oliva arbequina, considerat dels més saludables i gustosos del món? I les orelletes, la coca de recapte, els carquinyolis o els torrons d'Agramunt? I la festa dels Moros i Cristians de Lleida, els raiers, els minairons, les pomes i les peres de la plana, el vi del Priorat, o el de Raïmat?  Els caliquenyos, Màrius Torres, la Ruta del Císter, Maria-Mercè Marçal, Indíbil i Mandoni, els dinosaures de Guissona, el poblat íber d'Arbeca i jo què sé quantíssimes coses més!

Quina pena més grossa, senyor. I venga a empassar centralisme, som-hi tots a gastar 9 milions d'euros per plantar un aeroport a Alguaire, que si de cas ja anirem perdent temps i quartos amb la catastròfica línia ferroviària o la imprevisible puntualitat de les línies de bus. 

N'hi ha que diuen que els de l'anunci han deixat aquest forat a la part esquerra del mapa perquè és la zona on la gent es fot San Miguel, que és la que sempre s'ha gastat per alllà, en comptes de beure les omnipresents Estrelles xaves. Jo això no ho sé (perquè no bec cervesa), però la qüestió és que ja n'hi comença a haver prou d'aquest color: la capital queda lluny de la Plana, però ja comença a ser hora d'entendre que Lleida és molt més que Baqueira-Beret. Encara em rebenta ara pensar que a l'estació de l'AVE la van batejar amb el nom de "Lleida-Pirineus". I resulta que per arribar-hi, als Pirineus dic, hi ha ben bé un parell d'hores de cotxe. Quina enganyifa, mare meva.
Re, que si voleu seguir com va el tema, s'ha obert un grup al Facebook per anar afegint les coses que l'anunci s'ha oblidat. I la veritat és que la gent té molt sentit de l'humor (em penso que si això es comptés com una altra cosa de les que tenim, hauríem de pintar tot el mapa). És clar que és un anunci i que qui paga mana, però si realment l'empresa dels trons té un cert sentit de catalanitat, que miri d'ampliar el concepte, perquè tal com ara el planteja, fa pudor. I molta!

*Una altra de les coses que tenim (i que no es diu): riquesa lingüística. Una persona gallofera és qui diu mentides, enganyifes.

divendres, 28 de gener de 2011

Volia fer un sonet...


 ...però costava molt! La veritat: no he sabut fer cabre el padrí, tot el que és, tot el que ens dóna, tant com me l’estimo, en 14 versos ben comptats. Aquí, menys ben presentat que en un sonet afilerat, deixo el cor obert de bat a bat com a regal de néta per al padrí, ara que acaba de fer 79 anys.


Jo tinc un padrí que no porta bastó
li regalem camises i mitjons d’estrena
però no podem fer-lo baixar del tractor
perquè ell és, de lluny, el més gran treballador.

El padrí sovint explica històries
de l’any de la Maria Castanya
de quan anava amb el carro,
i llaurava amb els bous de sol a sol.

Ens recorda un temps sense teles,
de quan el més divertit de l’any era la festa major,
o quan jugava a futbol amb el Borges
i el dia d’aquella terrible inundació.

Ara té un mòbil (ai, senyor!)
que remena com pot,
per insistència nostra,
perquè volem que tingui de tot.

Però al padrí no el veureu jugar a cartes
ni a la petanca, ni al dominó,
“això és per als jubilats!”, us dirà.
A ell, deixeu-lo campar per trossos i contrades
amb la furgoneta bruta, faci fred o calor,
perquè no tem monstres ni fantasmes
només les pedregades i el gebre traïdor.

Per fer-lo content,
deixeu-vos de menges sofisticades,
que com a bon estalviador
no troba res millor
que les llesques de pa sobre la taula
i un setrill generós carregat d’oli
per sucar-hi el dia 
i estovar el vi de la cooperativa.

Me l’estimo tant, el meu padrí!
I aquesta seva plena noblesa d’esperit,
tota la bondat que li cap als ulls,
del color de la terra i dels arbres,
verdosos, lluents, amables i serens.

Quan toco la seva pell colrada d’anys,
les mans tan clivellades, tan plenes de vida viscuda,
un tremolí de grandesa m’aclapara
perquè sé que sang seva corre dins meu.


Per molts anys, padrí!

dijous, 20 de gener de 2011

Príncipes do Nada

N'estic tipa dels galifardeus que m'aturen (m'aturaven, ara els esquivo, la veritat) per fer-me "només una pregunteta". Equipats amb les seves carpetes corporatives assalten el personal a les sortides del metro, a les zones comercials i fins i tot porta a porta (encara funciona, això, al segle XXI?). Penso: els deuen donar algun informe amb un perfil tipus de les persones a qui han d'adreçar la seva impertinència. Per mi que es deuen moure en aquests paràmetres:

- Abordeu persones d'entre 20 i 40 anys.
- Atureu més dones que no pas homes (per allò de la sensibilitat femenina cap a la tragèdia aliena).
- Fixeu l'objectiu en la gent que porti roba còmoda, texans i, sobretot, algun penjoll o complement de tendència indie, hippie o ètnica.
- Descarteu els forasters (sudamericans, orientals o africans; però no els europeus).
- Abans de començar a parlar, establiu contacte visual i feu un cop de cap volent dir "ara et tocaré la pera, però amb aquella alegria".

Després de tants assalts, tinc tres teories: 1. Compleixo totes les categories d'aquest perfil; 2. Dec tenir cara de molt bona persona; 3. O tenir molts quartos. Més aviat em decanto per la primera... A veure, ja sé que la gent bé s'ha de guanyar la vida d'una manera o altra, però... si volen contribuir a fer un món més just, solidari i equilibrat potser caldria replantejar-se la seva manera de treballar.

Guaiteu què fa la Rita: coordina un projecte de Médicos do Mundo a una illa remota, amb totes les dificultats i mancances del món, lluitant contra tabús i misèries, vivint de qualsevol manera, pencant per aconseguir una mica de dignitat en aquell racó deixat de la mà de Déu. I sense emprenyar ningú.




Veure què fan, els mitjans que no tenen i tot el que queda per fer emociona i indigna a parts iguals.

diumenge, 16 de gener de 2011

"Colorín colorado"


Aquest matí de diumenge, fent una bona passejada per aprofitar el sol d'aquest hivern que no ho sembla, ens hem arribat a veure l'exposició "Mariscal a la Pedrera" (s'acaba el dia 30 de gener, l'entrada és lliure).




Que vistós, cridaner i abrumador! L'exposició, que té sis espais, és com una cova de sorpreses, un cau de colors després d'un altre que va animant i encenent des de l'entrada fins a la sortida, sense cap badall pel mig. Tot vibra. Per començar hi ha una cova d'esbossos que fa d'entrada, en blanc i negre, amb dibuixos que diries que estan fets de qualsevol manera (però no, és clar) i que en conjunt ensenyen sense cap vergonya la visió personal que aquest senyor té de la gent,la vida i el món. I tot el que ve a continuació és una festa de confeti.


"Lletres i tipus" és justament això: una exhuberant mostra de lletres i tipografies, totes fetes a mà i que han anat apareixent en cartells, portades de revistes, logotips i, oh gran passió i debilitat meva: bosses de paper de conegudes i no conegudes de marques comercials! Quin bé de Déu allà penjat: com una pluja de cromatismes i pulsions feien un goig que enamoraven. N'hi havia de Camper Kids, H&M o Vinçon, per dir-ne algunes de les més grosses. Sabíeu que el logo del Zoo de Barcelona és d'aquest bon senyor? I també el de Bancaja, Onda Zero i fins i tot el d'un partit polític suec!

Un dels textos que de tant en tant hi havia a la paret (de gent --poseu-hi escriptors, crítics, col·legues o el que sigui) que parlen de l'artista o de l'obra deia que en tota aquella producció tan alegre i vital no hi havia cabuda per a dolents ni monstres ni fantasmes, però que sempre hi ha humor o crítica o impertinència. Ho he vist clar en un cartell dissenyat per a la unitat d'amputats d'un hospital: era el dibuix d'un flamenc. I a la de cures intensives, un niu amb dos pardalets que obrien el bec mentre sa mare els atenia amb molt amor. No era gens ofensiu, al contrari, superada la mirada compassiva de la tragèdia, un esclat tou de vida anima a refer-se. També he vist, enmig de tota aquella olla barrejada, una sensibilitat especial cap al col·lectiu de cecs. De fet, una mica més endavant hem trobat un dibuix en relleu a la paret que es pot tocar i al costat, escrit exclusivament en Braille, un text. Els que no en sabem no podem saber què diu.

Després, passades unes cortines amb retalls de roba estampada, hi ha un recorregut per l'obra més variada, curiosa, estranya, enginyosa del dissenyador: cadires, taburets, butaques, il·lustracions per a un llibre de cuina immens, mòduls per construir columnes... de tot. I allà, l'únic que hi ha dins d'una vitrina en tota l'exposició (i que espanta i empatxa una mica), és una col·lecció de toooooota mena d'objectes on es va estampar el Cobi, la mítica mascota de les Olimpíades de Barcelona'92. "De tot" és, absolutament, "de tot" (i nostàlgia al poder): samarretes, pins, clauers, gelats de Frigo (quan encara tenia aquell logo de toldo de platja), el Cola-Cao en llauna amb el Cobi a la capsa, els cromos i jo què sé quantes coses més. Un excès total que mareja i tot.


Abans de l'última sorpresa, hi ha un espai de ficció molt bonic: una mena de teatrets amb pantalles il·luminades que recullen escenes de la vida tranquil·la, mediterrània i contemplativa d'uns personatges anomenats garriris. S'estan allà, vivint les coses senzilles i bones de la vida: fent un beure en una terrasseta davant del mar, mirant els que miren el cine a la fresca a l'estiu o anant en moto resseguint la costa de pins i de blau. Quan te'ls mires, penses: què s'ha de fer per viure així? I vols ser un dibuix animat i viure tranquil com ells.


I per acabar, un altre túnel, amb un nom mil vegades dit i evocador encara: Nit de lluna plena.
Es podria acabar més bé? Crec que no. Unes teles transparents penjades del sostre fins a terra, un projector que fa llum de lluna artificial, unes casetes de cartró que tot de nens han okupat, un so de nit d'estiu, una vespa, una sensació d'estar bé en aquella mena de conte que s'acaba molt aviat (i que pots immortalitzar amb un clic d'un fotomatón gratuït). Un final divertit, emmascarat i rodó! Aneu-hi si podeu, em penso que us pot ben agradar.



Ja estava d'escriure tot això, però m'he recordat que volia posar un altre tros d'un dels textos perquè m'ha agradat molt, és del Pàmies: "Mentre el disseny elabora una retòrica que imita l’intel·lectualisme tabarra-leninista, Mariscal es desmarca de nou. En comptes de mastegar els adverbis amb mandíbula d’erudit, es limita al seu repertori d’adjectius. Preneu-ne nota: bonic, divertit, chulo i guai. A aquestes altures, el públic ja sap que Mariscal fa el que li rota". Ara sí, ja està :) Aneu-hi, va.

divendres, 14 de gener de 2011

Ser-hi

Que difícil és ajudar els amics torbats per amors que se'n van. Que bonic és poder-hi ser, sentir-se comptat en aquest desgavell. I no, no hi ha res que arrasi el mal que fa, però algunes coses hi ajuden (fumar no és gens bo, amic). Jo, un dia que ja queda força enllà, vaig vomitar això:


M'apareixes, xop de llum, pels dolls del deliri.

Un nou color neix en l'esgambi de l'espera.

Pum, pum, pum. Martells al cap.

Tinc un morat al seny,

i el cor blindat.

A dins

tu

i

jo

enfora

al cau del temps.

Sóc un planeta. O l'era.

I tu un cometa d'arena. Encara.

No sé com collons esbandir-te l'amor.

bum, bUM, BUM! Atac de cor, i desig pertot.




Ara toca anar-se refent, que els dies són molts i a poc a poc les hores s'aniran tornant amables. Hi torno: quan faci falta ens agradarà ser-hi.

dimecres, 12 de gener de 2011

Homenatge a Chillida


La notícia va sortir ja fa uns quants dies, però com que aquest espai té un ritme una mica aliè a tot plegat, la reprenc ara.

Tanquen el museu d'en Chillida. O més ben dit: ja està tancat.

Qui hi havia estat me n'havia fet molt bona propaganda, i aprofitant l'ocasió que teníem d'anar fins a Bilbao amb un cop d'avió, vam voler fer-hi una visita el dia 29 de desembre, l'últim que va estar obert, 10 anys després d'haver estrenat el projecte.

Quan vam arribar al museu (era l'hora que obrien, a quarts d'onze) vam trobar una cua d'unes ben bé trenta persones davant nostre. Vam pensar: és l'horeta d'obrir i per això ens hi hem trobat gent. Un parell d'hores més tard, quan ja ho vam tenir tot vist, en vam sortir i encara hi havia cua, com a mínim una dotzena de persones s'esperaven per pagar els 8,5€ que valia l'entrada.

Allà que vam ser, ens vam preguntar algunes coses:

- Per què l'han de tancar, aquest museu?
- Quin deu ser, el cost real de la instal·lació?
- Quants empleats són imprescindibles per
mantenir-lo actiu?

Potser les respostes que se'ns van ocórrer són massa evidents, però vull escriure-les perquè a cap de nosaltres ens semblava cap cost desorbitat mantenir allò obert. Tenint en compte que és un camp obert i que les escultures hi són plantades al bell mig (ben bé com un hortet esquitxat d'art i enginy), vam pensar que la feina més grossa devia ser la de mantenir la gespa arranada, les males herbes a ratlla i l'obra exposada (sembrada), vigilada. La qüestió del rovell, la humitat o la degradació dels materials (granits, marbres i metalls) em va semblar que ja havia estat estudiada per l'artista mateix, qui expressament va fer exposar d'aquesta manera tan particular (i agradable) la seva obra. Si els serveis de jardineria pugen massa al cap del mes, unes ovelles pasturant per allí potser serien una alternativa ecològica, pintoresca i escaient.



Sobre la qüestió del personal: vam comptar dues persones venent les entrades, una vigilant al "caserío", l'únic espai tancat del museu, i un senyor de seguretat que ajudava a aparcar bé els cotxes al pàrking. Com que no hi havia bar, tampoc calia cambrers que l'atenguessin. Els records de la botiga els despatxaven les mateixes noies de les entrades. I algun responsable gros suposo que també hi deu ser: un comissari, un gerent o un director (podeu posar-hi una "a" a cada acabament de paraula). Quatre, cinc, sis? Se'm fa estrany pensar que la ca
ixa (sigui qui sigui qui en té la clau) està tan buida que no pot ni mantenir una estructura tan poc extensa. A més, segur que el museu genera activitats que poden aconseguir algun quartet: intercanvis amb altres museus, acollida de trobades i coses d'aquest estil.

Per què el tanquen no ho sabem ni ho entenem. Fa tot l'efecte que és cosa de mals entesos, una mena d'estira i arronsa entre la família i l'administració o, en el pitjor de ls casos, d'abandonament d'un bon projecte. Ens va agradar molt veure-hi tanta gent.


I aquest és el nostre homenatge a Chillida, un moment de felicitat orgànica, amb els peus sobre un retall de gespa esgrogueïda on hi havia jagut una escultura.