dijous, 20 de gener de 2011

Príncipes do Nada

N'estic tipa dels galifardeus que m'aturen (m'aturaven, ara els esquivo, la veritat) per fer-me "només una pregunteta". Equipats amb les seves carpetes corporatives assalten el personal a les sortides del metro, a les zones comercials i fins i tot porta a porta (encara funciona, això, al segle XXI?). Penso: els deuen donar algun informe amb un perfil tipus de les persones a qui han d'adreçar la seva impertinència. Per mi que es deuen moure en aquests paràmetres:

- Abordeu persones d'entre 20 i 40 anys.
- Atureu més dones que no pas homes (per allò de la sensibilitat femenina cap a la tragèdia aliena).
- Fixeu l'objectiu en la gent que porti roba còmoda, texans i, sobretot, algun penjoll o complement de tendència indie, hippie o ètnica.
- Descarteu els forasters (sudamericans, orientals o africans; però no els europeus).
- Abans de començar a parlar, establiu contacte visual i feu un cop de cap volent dir "ara et tocaré la pera, però amb aquella alegria".

Després de tants assalts, tinc tres teories: 1. Compleixo totes les categories d'aquest perfil; 2. Dec tenir cara de molt bona persona; 3. O tenir molts quartos. Més aviat em decanto per la primera... A veure, ja sé que la gent bé s'ha de guanyar la vida d'una manera o altra, però... si volen contribuir a fer un món més just, solidari i equilibrat potser caldria replantejar-se la seva manera de treballar.

Guaiteu què fa la Rita: coordina un projecte de Médicos do Mundo a una illa remota, amb totes les dificultats i mancances del món, lluitant contra tabús i misèries, vivint de qualsevol manera, pencant per aconseguir una mica de dignitat en aquell racó deixat de la mà de Déu. I sense emprenyar ningú.




Veure què fan, els mitjans que no tenen i tot el que queda per fer emociona i indigna a parts iguals.

1 comentari:

dolors ha dit...

Davant d'aquesta realitat, no podem fer altra cosa que expressar la nostra admiració i respecte per tots aquells que, com la Rita, dediquen el seu dia a dia a lluitar per canviar la part més fosca d'aquest mon en que vivim.
Tens raó Irene, emociona i indigna, i com a mínim, hem de procurar no girar el cap i mirar de tenir algún gest de solidaritat cap a les persones que ho pateixen,i d'agraïment cap a aquelles que els ajuden sobre el terreny a tirar endavant.
Petonets.
Tieta.