Sol, i de dol [reprise]

Avui ha aparegut un camaleó a casa.

Primer he vist una cosa que es remenava pel jardí, entre l’herba i les flors. Una sargantana, jo que penso. Sempre n’hem tingut moltes, al jardí, de sargantanes. Les parets badades que donen a l’hort els deuen ser un cau deliciós, i cada estiu s’han fet un tip de prendre-hi el sol d’una manera tan ostentosa que fa angúnia i tot.

Però no era cap sargantana, allò. No, no: allò era un camaleó, tot empastifat de colors, cridaner tot ell i primitivament fastigós.

Era molt estrany, perquè aquella bèstia no es bellugava amb la parsimònia habitual dels animals de sang freda i cervell primari. No, allò era un belluguí inquietant, una mena de pedra prehistòrica que es remenava amunt i avall del jardí, per tots els racons, sense seguir cap objectiu ni camí. A cada nou topall accelerava la corredissa. Fins que s’ha obert la porta de l’entrada de casa, i n’ha sortit aquella frescoreta tan bona, i l’animal, no sé per què, se n’hi ha anat de pet.

I ja hi hem sigut: la mama que crida, esverada, jo que em contrec, mig amagada. I el camaleó que no para, irradiat de por i d’uns colors que es fan nosa entre ells perquè no es combinen, i que s’emparra per tot arreu on pot, fins i tot pels camals dels nostres pantalons. Veeeecs! Quina esgarrifor!

[...]

Al cap d’una estona, no sé quanta ni com, m’he trobat asseguda al banc del jardí, amb una sensació de primavera fosca, com si aquella escena –i jo al mig, i aquell camaleó també...—fos l’epicentre d’un món de desconcert, d’un paisatge estranyament lluminós als confins de les tenebres del son.

Quan m’he adonat d’això, el camaleó se m’ha fos als dits. Amb un puf que l’ha deixat estabornit, fossilitzat i buit sobre el gris pedram del jardí.

[...]

Avui m’he posat un jersei carabassa i així em sembla que porto una mica de dol per aquell pobre animal.