dilluns, 14 de març de 2011

Uf...

Tot això del Japó és d'impressió. 

Divendres al vespre, quan tot just començàvem a saber l'abast de les onades imparables, en parlàvem amb incredulitat, espant i ignorància mentre escoltàvem el debut d'un grup novell en un local del Raval on encara s'hi fumava.

El món és tan estrany...


National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) image released on March 11, 2011
shows model runs from the Center for Tsunami Research


En parlàvem amb incredulitat perquè es veu que la potència del terratrèmol ha estat tan ferotge que l'eix del planeta podria haver quedat modificat (i no tinc ni idea de quines conseqüències deu tenir, això). Ho comentàvem amb espant perquè les imatges que s'han anat veient de l'arribada de tanta aigua recorden a la humanitat que la força de la natura, en casos com aquest, pot ser esfereïdorament devastadora i que no es pot fer absolutament res per fugir-ne.  

I ens vam sentir anguniosos, també, per la nostra ignorància: ens hauria agradat saber més bé què és un terratrèmol, com provoca un maremoto i remolins grandiosos al mar i això, al seu torn, es transforma en un tsunami d'aquest abast. També voldria saber més coses d'allò que es va dir, l'any del tsunami d'Indonèsia, que els animals havien percebut les vibracions de la terra abans que els sismògrafs i que havien fugit, instintivament, cap als llocs més elevats de l'illa per salvar-se d'aquella marea desbocada. 

N'hi ha una, d'aquestes imatges, que m'ha impactat moltíssim: una carretera travessava una població, amb les seves cases, indústries, cotxes... Les imatges aèries ensenyaven com l'aigua anava menjant-s'ho tot i com un camió i algun altre vehicle circulaven per aquella carretera: el primer avançava endavant; l'altre, va mirar de girar cua. I, a cada cop menys distància, l'aigua que s'hi anava acostant. I aquella gent de dins dels cotxes què devia sentir, em vaig preguntar, què devien viure sinó terror? I al cap de no res: glup. Tot engolit per aquell mar fangós.

I és inevitable pensar per què, malgrat els exitosos avenços de la ciència i la tecnologia, no s'havia previst amb més temps una cosa com aquesta. És clar que no s'hauria pogut prevenir: qui podria aturar els xiscles de dins de la Terra? Però potser sí que s'hauria pogut avisar més gent i amb més temps. Què sé jo.

Com tothom, davant d'aquesta desgràcia, se m'ha fet un nus molt gros al pit i he volgut afluixar-lo una mica, només això.

I ara digueu-me, amics, què podem fer des d'aquí per ajudar a refer tanta desfeta allà?

3 comentaris:

núria ha dit...

Com ho foto per fer-me seguidora del teu blog desde el meu?

mama ha dit...

I penso jo...
La desgracia del Japó tindra algo a veure amb les notes musicals (notes per dir algo) que van sorgir de la teva gola en un moment de total de desinhibició cantant al Karaoke?

Ho sento però "algú ho havia de dir" jeje.

Irene ha dit...

Ostic, mama... espero que no!

Tatot: no ho sé ben bé però crec que ho has de fer des del perfil de l'usuari, em penso que hi ha una opció que diu "segueix aquest bloc". O bé vols dir posar-lo en una llista de blocs a la vora, tal com hi ha en aquest?