diumenge, 16 de gener de 2011

"Colorín colorado"


Aquest matí de diumenge, fent una bona passejada per aprofitar el sol d'aquest hivern que no ho sembla, ens hem arribat a veure l'exposició "Mariscal a la Pedrera" (s'acaba el dia 30 de gener, l'entrada és lliure).




Que vistós, cridaner i abrumador! L'exposició, que té sis espais, és com una cova de sorpreses, un cau de colors després d'un altre que va animant i encenent des de l'entrada fins a la sortida, sense cap badall pel mig. Tot vibra. Per començar hi ha una cova d'esbossos que fa d'entrada, en blanc i negre, amb dibuixos que diries que estan fets de qualsevol manera (però no, és clar) i que en conjunt ensenyen sense cap vergonya la visió personal que aquest senyor té de la gent,la vida i el món. I tot el que ve a continuació és una festa de confeti.


"Lletres i tipus" és justament això: una exhuberant mostra de lletres i tipografies, totes fetes a mà i que han anat apareixent en cartells, portades de revistes, logotips i, oh gran passió i debilitat meva: bosses de paper de conegudes i no conegudes de marques comercials! Quin bé de Déu allà penjat: com una pluja de cromatismes i pulsions feien un goig que enamoraven. N'hi havia de Camper Kids, H&M o Vinçon, per dir-ne algunes de les més grosses. Sabíeu que el logo del Zoo de Barcelona és d'aquest bon senyor? I també el de Bancaja, Onda Zero i fins i tot el d'un partit polític suec!

Un dels textos que de tant en tant hi havia a la paret (de gent --poseu-hi escriptors, crítics, col·legues o el que sigui) que parlen de l'artista o de l'obra deia que en tota aquella producció tan alegre i vital no hi havia cabuda per a dolents ni monstres ni fantasmes, però que sempre hi ha humor o crítica o impertinència. Ho he vist clar en un cartell dissenyat per a la unitat d'amputats d'un hospital: era el dibuix d'un flamenc. I a la de cures intensives, un niu amb dos pardalets que obrien el bec mentre sa mare els atenia amb molt amor. No era gens ofensiu, al contrari, superada la mirada compassiva de la tragèdia, un esclat tou de vida anima a refer-se. També he vist, enmig de tota aquella olla barrejada, una sensibilitat especial cap al col·lectiu de cecs. De fet, una mica més endavant hem trobat un dibuix en relleu a la paret que es pot tocar i al costat, escrit exclusivament en Braille, un text. Els que no en sabem no podem saber què diu.

Després, passades unes cortines amb retalls de roba estampada, hi ha un recorregut per l'obra més variada, curiosa, estranya, enginyosa del dissenyador: cadires, taburets, butaques, il·lustracions per a un llibre de cuina immens, mòduls per construir columnes... de tot. I allà, l'únic que hi ha dins d'una vitrina en tota l'exposició (i que espanta i empatxa una mica), és una col·lecció de toooooota mena d'objectes on es va estampar el Cobi, la mítica mascota de les Olimpíades de Barcelona'92. "De tot" és, absolutament, "de tot" (i nostàlgia al poder): samarretes, pins, clauers, gelats de Frigo (quan encara tenia aquell logo de toldo de platja), el Cola-Cao en llauna amb el Cobi a la capsa, els cromos i jo què sé quantes coses més. Un excès total que mareja i tot.


Abans de l'última sorpresa, hi ha un espai de ficció molt bonic: una mena de teatrets amb pantalles il·luminades que recullen escenes de la vida tranquil·la, mediterrània i contemplativa d'uns personatges anomenats garriris. S'estan allà, vivint les coses senzilles i bones de la vida: fent un beure en una terrasseta davant del mar, mirant els que miren el cine a la fresca a l'estiu o anant en moto resseguint la costa de pins i de blau. Quan te'ls mires, penses: què s'ha de fer per viure així? I vols ser un dibuix animat i viure tranquil com ells.


I per acabar, un altre túnel, amb un nom mil vegades dit i evocador encara: Nit de lluna plena.
Es podria acabar més bé? Crec que no. Unes teles transparents penjades del sostre fins a terra, un projector que fa llum de lluna artificial, unes casetes de cartró que tot de nens han okupat, un so de nit d'estiu, una vespa, una sensació d'estar bé en aquella mena de conte que s'acaba molt aviat (i que pots immortalitzar amb un clic d'un fotomatón gratuït). Un final divertit, emmascarat i rodó! Aneu-hi si podeu, em penso que us pot ben agradar.



Ja estava d'escriure tot això, però m'he recordat que volia posar un altre tros d'un dels textos perquè m'ha agradat molt, és del Pàmies: "Mentre el disseny elabora una retòrica que imita l’intel·lectualisme tabarra-leninista, Mariscal es desmarca de nou. En comptes de mastegar els adverbis amb mandíbula d’erudit, es limita al seu repertori d’adjectius. Preneu-ne nota: bonic, divertit, chulo i guai. A aquestes altures, el públic ja sap que Mariscal fa el que li rota". Ara sí, ja està :) Aneu-hi, va.

2 comentaris:

dolors ha dit...

Nosaltres també hi vam anar fa uns dies, i el que em va agradar més, van ser tants colorets per tot arreu.
És curiós el que pot donar de sí la ment prolífica d'un artista, que de les coses més quotidianes i simples en fa obres d'art que ens alegren la vista i l'esperit.
Petons.

Irene ha dit...

Sí! Allò era impressionant, tanta obra produïda junta, de tants colors i tan vistosa, a més, visitar aquella exposició era com transformar-se en una joguina en un món de fantasia. Hi estic totalment d'acord: qui és capaç d'entusiasmar els altres a partir de l'experiència quotidiana és un artista.

Gràcies pel comentari i fins aviat!
Muàs!