dimecres, 12 de gener de 2011

Homenatge a Chillida


La notícia va sortir ja fa uns quants dies, però com que aquest espai té un ritme una mica aliè a tot plegat, la reprenc ara.

Tanquen el museu d'en Chillida. O més ben dit: ja està tancat.

Qui hi havia estat me n'havia fet molt bona propaganda, i aprofitant l'ocasió que teníem d'anar fins a Bilbao amb un cop d'avió, vam voler fer-hi una visita el dia 29 de desembre, l'últim que va estar obert, 10 anys després d'haver estrenat el projecte.

Quan vam arribar al museu (era l'hora que obrien, a quarts d'onze) vam trobar una cua d'unes ben bé trenta persones davant nostre. Vam pensar: és l'horeta d'obrir i per això ens hi hem trobat gent. Un parell d'hores més tard, quan ja ho vam tenir tot vist, en vam sortir i encara hi havia cua, com a mínim una dotzena de persones s'esperaven per pagar els 8,5€ que valia l'entrada.

Allà que vam ser, ens vam preguntar algunes coses:

- Per què l'han de tancar, aquest museu?
- Quin deu ser, el cost real de la instal·lació?
- Quants empleats són imprescindibles per
mantenir-lo actiu?

Potser les respostes que se'ns van ocórrer són massa evidents, però vull escriure-les perquè a cap de nosaltres ens semblava cap cost desorbitat mantenir allò obert. Tenint en compte que és un camp obert i que les escultures hi són plantades al bell mig (ben bé com un hortet esquitxat d'art i enginy), vam pensar que la feina més grossa devia ser la de mantenir la gespa arranada, les males herbes a ratlla i l'obra exposada (sembrada), vigilada. La qüestió del rovell, la humitat o la degradació dels materials (granits, marbres i metalls) em va semblar que ja havia estat estudiada per l'artista mateix, qui expressament va fer exposar d'aquesta manera tan particular (i agradable) la seva obra. Si els serveis de jardineria pugen massa al cap del mes, unes ovelles pasturant per allí potser serien una alternativa ecològica, pintoresca i escaient.



Sobre la qüestió del personal: vam comptar dues persones venent les entrades, una vigilant al "caserío", l'únic espai tancat del museu, i un senyor de seguretat que ajudava a aparcar bé els cotxes al pàrking. Com que no hi havia bar, tampoc calia cambrers que l'atenguessin. Els records de la botiga els despatxaven les mateixes noies de les entrades. I algun responsable gros suposo que també hi deu ser: un comissari, un gerent o un director (podeu posar-hi una "a" a cada acabament de paraula). Quatre, cinc, sis? Se'm fa estrany pensar que la ca
ixa (sigui qui sigui qui en té la clau) està tan buida que no pot ni mantenir una estructura tan poc extensa. A més, segur que el museu genera activitats que poden aconseguir algun quartet: intercanvis amb altres museus, acollida de trobades i coses d'aquest estil.

Per què el tanquen no ho sabem ni ho entenem. Fa tot l'efecte que és cosa de mals entesos, una mena d'estira i arronsa entre la família i l'administració o, en el pitjor de ls casos, d'abandonament d'un bon projecte. Ens va agradar molt veure-hi tanta gent.


I aquest és el nostre homenatge a Chillida, un moment de felicitat orgànica, amb els peus sobre un retall de gespa esgrogueïda on hi havia jagut una escultura.


2 comentaris:

Sara ha dit...

I què? Vau sortir tan encantats com en vaig sortir jo? Espero que us agradés molt! Jo vaig fer una pila de fotos, pots comptar! I la notícia em va entristir molt... espero que sigui una cosa temporal i que quan pugui tornar a San Sebastià, pugui tornar a trepitjar aquesta gespeta!

I tu què? Com comença aquest any? Ens veiem un dia d'aquests?
Un petonet!

Irene ha dit...

Hola, bonica! Sí, ens va agradar molt, i tant. Ara, fotia una rasca... Però va valer la pena, hi havia força gent amb súpercàmeres de fotos i trípodes i tot. Ara em sap greu haver-ne fet poques, de fotos. En vam fer fent el ruc per la gespa i espiant per les obres, però a les obres en si, no gaires...

Ens veiem quan vulguis i t'explico com hem estrenat l'any (i tu a mi!!!).

Muàs per tu també!