I he patit molt, però no em despertava.
Era una destrucció total. Tota la muntanya s'esquerdava, com si fossin tions al foc, com quan al final encara en queda la forma original però que si els toques una mica es desintegren en un microsegon, es fan pols, desapareixen davant teu. I no s'hi podia fer res perquè no era un foc del que s'apaga amb aigua, era una mena de capa blavosa, com de butà encès, i ningú no s'hi podia atansar: Montserrat era embolcallada d'una fina capa que la consumia, se la carregava, sinistrament. No he somiat amb cap monjo, només amb turistes que s'hi passejaven i quedaven sepultats i es clavaven estelles d'uns cactus estranys a les mans.
He patit molt.
La foto: l'he tret del Google imatges, no sé qui n'és l'autor, però és molt xula.
2 comentaris:
Doncs no donis idees. Ara, la propera vegada que es cremi Montserrat tu seràs una de les sospitoses, en plan pel.lícula "Sospitosos habituals".
Ja està, ja ha passat tot, tutututut.
Publica un comentari a l'entrada