El timbre vermell

Un ós amb careta de camioner puja a l'entresòl tercera.

Agafo l'ascensor i un senyor carregat amb la bugada neta puja amb mi fins al terrat. Fa mesos el vent li va robar unes estovalles negres. Assumeix el risc que alguna cosa semblant li torni a passar, perquè encara hi va.

Baixant, una senyora amb cap de lloro no para de xerrar. Ella, quan té son, diu que "passa figues" (potser les va comptant com si fossin corderets). Explica (vomita) que té una germana no sé on, i que li ha passat això, i que la vida allò altre. No pot parar, el breu trajecte és un xàfec de xerrameca.

De l'entresòl tercera en baixa una princesa morena amb els talons de les sabates fets malbé. Em saluda i no somriu.

M’agraden les galeries que veig pels carrers, els colors dels vidres i la sentor del sol dins d'una capseta suspesa quan a fora no n’hi ha per tothom. Avui em fa plorar, i no entenc per què, la cançó «Roma», dels Manel.

Mai ningú no agafa l'ascensor per pujar a l'entresòl tercera. El timbre d'aquest pis és com una berruga lluenta que es va esborrant i algú sempre s'encarrega de refer amb pintaungles vermell.

L’entresòl tercera és un niu de dones desfetes que acullen a estones animals de carrer.