diumenge, 16 de maig del 2010

Bertsolaris

Aquests dies se celebra Barcelona poesia 2010, una inciativa que acabo de descobrir --ja fa deu anys que rutlla!-- i que, certament, té un programa d'actes, activitats i actuacions ben variat. Aquest cap de setmana força ben aprofitat n'he vist un parell: una pretesament moderna performance al pati del Palau de la Virreina i l'actuació (es podria ben dir exhibició) dels bertsolaris al pati del Museu Marès.

De la primera no em ve de gust dir-ne res perquè el que prometia el programa va quedar-se en poc poquet. Sobre la segona, en canvi, tinc moltes ganes de parlar-ne.

Hi ha llocs que semblen fets a mida per fer-hi actes petits, aparentment poc rellevants, tocats per l'encanteri de les coses nascudes en minúscula. Però és una enganyifa: quan públic i artistes s'hi senten bé, acullen tot allò que s'hi esdevé amb una força que empeny a la satisfacció col·lectiva. Em sembla que avui, al preciós pati de tarongers del Museu Marés, ha passat ben bé això.



M'entusiasma haver decidit inesperadament arribar-me fins al centre per treure el nas a l'actuació d'aquesta tarda. Diria que és de les coses que més m'han sorprès darrerament. Una noia jove, la Maialen Lujanbio, amb una veu que multiplicava tons a cada estrofa (una hora sortia fosca, l'altra suau, després pelàgica) i un noi, Unai Agirre, també jove (però no tant com ella) embastaven versos d'impecables rimes i belles sonoritats. No hi entenia un borrall, perquè era en èuscar, sort de la traducció (a càrrec d'Estibaliz Lizaso) al final de cada intervenció. La mestressa de la cerimònia era una altra noia, Ainhoa Aranburu, que proposava els temes per a les improvisacions als bertsolaris i introduïa el centenaret de persones que hi havia al món, història i encant d'aquest art tan popular, arrelat i sorprenentment viu (i desconegut per a mi).

Versos suggerents, d'altres marcadament reivindicatius, han recollit i tractat qüestions ben diverses: l'amor (és clar!), els conflictes religiosos, actes quotidians o els ponts que abracen la Catalunya mediterrània amb les cantàbriques i atlàntiques verdors basques.

Escric, aquí, el que portava el llibret Barcelona Poesia:
El bertsolarisme, vet aquí una de les tradicions poètiques més sostingudes i seguides al País Basc. L’art dels bertsolaris, que en èuscar vol dir «faedors de versos», ens obre al món de la improvisació més genuïna i emblemàtica de la saviesa literària i oral d’Euskal Herria. Cada quatre anys se celebra el concorregut i aplaudit Campionat Nacional de Bertsolaris, i en l’edició del 2009, per primera vegada, una dona, Maialen Lujanbio, n’ha estat guanyadora. Ella, juntament amb Unai Agirre (finalista al Campionat de Bertsolaris de Guipúscoa, 2007), ens acostaran als fonaments de la consciència d’un poble, d’una cultura i d’una llengua. Estibaliz Lizaso farà, des de l’escenari mateix, la traducció directament al català del cants que improvisaran els bertsolaris.

Dels pocs versos que he pogut retenir més o menys intactes fins a casa, em quedo amb aquests:
Sobre la seducció: Les persones, al contrari que les flors, quan es despullen floreixen.
Sobre el xador: El problema no és pas fora del cap, sinó a dins.

Això sí, llàstima que de fons, intermitents primer i eixordadors després, els clàxons i crits dels aficionats del Barça que voltaven carrers celebrant la tan (des)esperada victòria han empudegat les actuacions.