dissabte, 15 de maig de 2010

Al maig cada dia un raig

La ciutat que visc
viu vora meu.

La ciutat em viu,
mentre recorro carrers.

La majoria de coses d'aquesta setmana han estat menors, la resta, minoritàries, però gairebé totes de gust.

He recorregut la Diagonal a peu i quasi de cap a cap --des de Zona Universitària fins al carrer Marina-- abans no li esventrin l'asfalt. Què li faran, rambla o boulevard?

He conegut una vintena de noves persones, d'aquí, d'allà i de més enllà. Per circumstàncies diverses, totes fan estada a Barcelona. Les que més, des de fa cinc anys i els que menys no fa ni dos mesos. Són tots uns valents.

M'he recordat dels Beatles, he somiat dos coses lletges, he tallat cabells i -col·lateralment- els dits, he rigut sentint dir a una senyora del gimnàs que volia aprendre a fer ecografies senzilles (coreografies, és clar), i la tarda de divendres, i ja finada la setmana, he trobat --casualitat?-- pel carrer dos persones: coneguda l'una, estimada i benvolgudíssima l'altra. M'aficiono al te roig.

M'he assabentat, contenta i emocionada, que labatzuca s'encarregarà d'una part de la cloenda de la setmana de la poesia a Barcelona.

M'he mullat els peus amb l'aigua de maig.