Va, canalla!

Fa alguns estius vaig treballar en una escola d'estiu fent passar el matí a canalla d'entre 3 i 12 anys. Cada dia havíem d'aguantar-nos com podíem la calor, la mandra i l'estiu roent. Ens entreteníem amb ceres, activitats al pati, exercicis per repassar les coses que havien après durant el curs i una mica de piscina de tant en tant. Eren criatures i algunes de les seves actituds i comentaris eren del tot comprensibles, de fet, n'hi havia que em feien petar de riure. Com un dia que vam repassar amb els més grans els tipus de reproducció dels animals. La meva intenció era clarament didàctica, però no vaig tenir prou en compte que a classe tenia canalla de moltes edats barrejades i que els no tan grans també ho podien sentir. Total, que vam anar posant exemples d'animals: gallines, lleons, balenes.... I se'm va acudir preguntar si sabien quina característica distingia els caragols d'altres animals. Abans que cap dels grans pogués recuperar de la memòria la paraula "hermafrodita", una de les petites va saltar i va dir: són "travestis"!

Em vaig quedar de pedra, primer. I després, és clar, tot va ser feina a aguantar-me el riure: mentalment vaig imaginar-me un caragol amb un boà de plomes roses embolicada per aquell coll de mol·lusc i que tota una estela de purpurina brillant era el seu rastre bavós. Quan em vaig poder controlar, vaig decidir que tots, grans i petits, faríem un dibuix del nostre animal preferit, fos quin fos el seu mètode de reproducció.

Des de llavors, les coses han anat canviant i ara, en comptes d'entretenir la canalla, em dedico a orquestrar una classe de català bàsic per un grup d'adults que, presumiblement, han decidit apuntar-s'hi per aprendre alguna cosa. Per mi que l'estiu ens aboca a un estat d'estovament permanent que, a voltes, s'incendia amb els més primaris instints animals.

Per fer-vos-en una idea, escric (amb una mica d'amaniment) algunes de les situacions que he viscut fent de "profe substituta" durant un parell de dies. Ja em van avisar que era un grup difícil, però jo no sabia que exactament què era el que entenia per "difícil" la persona que el portava. Només algunes mostres:

Situació 1:

En un exercici de presentació personal en petits grups, dos persones fan veure que ja es coneixen d'abans i es presenten a la resta. Mentre aquest grup "interpreta" la seva situació, un altre alumne, des de la seva cadira, exclama:

- Uuuuhhh... Són "nòvios"... sssmmmmmuuuuu (volia reproduir el so d'un petó matusser, d'aquella manera com ho fan els petits).

Situació 2:

Una alumna entra i surt de classe de manera repetida (i tota la punyetera estona està pendent del mòbil, obrint-lo i tancant-loc, com un tic). Em diu que va al lavabo, i una de les vegades que surt, amb la corrent, la porta es tanca de cop. Un, en sentir el soroll, diu:

-Ui, se estaba cagando encima!

Situació 3:

Mirem de treballar les parts del cos en català. Quan arribem a la paraula "cul" tot són hi-his i hu-hus. Els plantejo una activitat més dinàmica: ens posem tots en cercle, una persona té una pilota que ha de passar a algú del cercle i dir una part del cos en català. La persona que rep la pilota se l'ha de tocar, si l'encerta, pot continuar amb el joc i passar la pilota a algú altre i, si no, queda eliminada. Bé, no diríeu pas quines van ser les primeres paraules que van sortir, no? Evidentment: coll (que confonien amb cul), pit, cuixa, etc. I la piloteta sempre anava a petar a les parts més sensibles tant de nois com de noies.

Davant d'aquest panorama se'm plantegen algunes qüestions: què considerem que és, un adult? Com pot ser que no ens poguem comportar durant unes poques estones quan compartim temps i espai amb altres persones?

I la més gran de totes: Per què l'evolució natural, tan sàvia ella, no suprimeix d'una vegada per totes aquests exemplars impertinents de l'espècie?