dimecres, 4 de maig del 2011

Tanco parèntesi

Tot sovint em sembla que no (em) passa res. Quina mentida, i tant que m'ho crec de vegades. Que ruc.

Un dia, perquè sí, perquè mira, resulta que ho veus tan clar que gairebé t'espantes: només passa que vas fent, que no te n'adones i resulta que ja ens hem cruspit mitja primavera, que som a la meitat de l'any, i coses de tota mena i colors han anat passant.

Tot de coses, sí: una feina nova, frustrant, avorrida i nociva que, alhora, m'ha fet conèixer persones de totes les vores del món, simpàtiques, afables i eixerides. Al cap de poc, una reunió amb la jefa de Política Lingüística, i quin mal de panxa i quina por. I tot plegat va anar prou bé, ho vam fer prou bé, sí. Més tard un concert a la Llotja, que ha quedat tan guapa, i les pomeres guarnides amb uns poms de flors que són una meravella. I festa de final de curs reivindicatiu i calçotada a l'hort del padrí.

A l'abril aigües mil, i per vacancetes una excursió als peus del Carlit. L'endemà dels llibres i les roses una nova, preciosa i moreneta vida va néixer a l'Empordà, i aviat, a casa, ens faran companyia uns pardalets que fan un piu-piu finet. Oh! I un regal que és una joia: un Petit Príncep de col·lecció, que es desplega i esborrona de tan bonic com és.

S'acaba el mes amb una gimcana més que difícil amb un equip grandiós per tota la ciutat, disfressats i tot. El maig ha arribat plujós i el país viu una mica menys infeliç encadenat al joc de la pilota i dels romanços. El món que gira, la vida que roda, i per tot la mort del més gran terrorista dels nostres temps per ordre d'un senyor Premi Nobel de la Pau. I tothom sembla tan content. Quantes coses que no entenc!

I re, que encara em queda una mica per acabar-me d'aprendre les lletres del disc nou de Manel. He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams... Que això nens cau, que això nens cau... fent cara de res, fent cara de salt.


Sóc aquí.


* Vaig obrir-lo, el parèntesi dic, perquè em devia convenir, sense intenció ni avís. Voldria no tornar-ho a fer i aprofito per dir: gràcies per passar per aquí!

3 comentaris:

The New Yorkers ha dit...

No passa res, dona! Amb tantes coses com expliques no m'estranya que costi actualitzar aquesta finestra!
Però la veritat és que ja et trobava a faltar...!

dolors ha dit...

Jo també t'enyorava.
Per cert, allò del camaleó un somni oi?
Petonets.

Irene ha dit...

Xules, gràcies pels vostres comentaris, m'animen molt! :) Allò del camaleó... més aviat un malson estrany! Haha! Quina gràcia quan la mama em va dir que li ho havies dit i que no entenia res! Que bo!

Muàs i fins aviat!