dimecres, 9 de juny de 2010

Chuva


Saps allò que passa quan un llibre et devora? Allò que te'l fa consumir sense aturador, allò que t'empeny al desenllaç amb una voracitat que no es pot frenar? Doncs això.

Sousa Tavares, Miguel. El gobernador, Ediciones Salamandra, 2005. Traducción de Hermo Rueda, Dante. [Títol original portuguès: Equador]

M'agrada, m'agrada molt que una novel·la feta a la manera clàssica m'hagi abocat a una lectura àvida com aquesta. Em constata que les coses fetes a la manera de sempre no han de ser rebutjades sistemàticament. El que més impressiona d'aquesta lectura: la implacable solidesa narrativa, la presentació de cada personatge protagonista, l'encert d'haver-hi posat les dosis justes i exactes de passió, de política, d'aventura, de dissertacions i d'acció amb un rigor històric que dóna bo.

El gobernador és la història de Luis Bernardo Valença, un home modern (en el sentit estricte del terme) que viu còmodament a Lisboa a cavall del segle XIX i XX; participa en les terúlies dels cafès de la capital, té una posició social respectable i es mostra interessat per política internacional, negocis, literatura i música, dones, gastronomia i sexe a parts iguals. Les seves conviccions sobre la llibertat dels homes (en aquell moment ja s'havia abolit, almenys sobre el paper, l'esclavitud a les colònies d'ultramar de l'imperi portuguès) es presenten fermes i impermeables: rebutja el treball esclau i proposa un canvi en la gestió i l'administració de les plantacions de les colònies portugueses seguint la idea, tan moderna i europea, que la metròpoli ha de ser un agent civilitzador sobre les comunitats colonitzades.

Ben clar ho diu: Luis Bernardo defendía un colonialismo moderno, de raíz mercantil, centrado en la explotación efectiva de aquello que Portugal pudise llevar a cabo, por medio de empresas con vocación para trabajar en África, gestionadas con espíritu proesional y "actitud civilizadora". No se podía seguir dejándolo todo "en manos de los que, no siendo nadie aquí, se comportan allá como caciques, peores que los nativos, no como europeos, salidos de la civilización del progreso, al servicio de su país.

Moltes coses han de canviar la vida de Luís Bernardo des que de manera inesperada el rei li proposa, personalment, fer-se càrrec de la governació de les illes de Sâo Tomé i Príncipe, dos illots perduts enmig de l'Atlàntic, a prop de la costa de Guinea Equatorial amb una de les produccions més altes --i excel·lents en qualitat-- de cafè i cacau. (Le explicaron que aquello no era exactamente África, sino más bien un pedazo de luna caído al mar.) I a partir d'aquí, ja no escric res més concret, perquè cal començar i acabar sol, seguint el curs que marca cada pàgina, sense saltar-ne cap.

Com que avui plou (i sembla que no hagi de parar fins d'aquí a molta estona) posaré aquí, i perquè serveixi de tastet, un pessic de les primeres impressions de Luís Bernardo ja arribat a
l'illa de Sâo Tomé.

Sonó un trueno a lo lejos, en la montaña, y la atmósfera cargada de humedad parecía a punto de explotar. Se detuvo en medio del jardín a contemplar la escena, pero no tardó en sentir el ataque de los mosquitos en el cuello, la cara, los brazos y las manos. Dio media vuelta para entrar en casa, pero antes de que llegara a la puerta se abrió una trampilla gigante en el cielo, justo encima de su cabeza, y de pronto sintió como si se hubiera roto un dique. Una lluvia de gotas gordas como uvas descargó en cascada silenciado cualquier otro sonido y borrando los últimos restos de un sol que ya moría en el horizonte. (...) fue como si de repente toda forma de vida se hubiera interrumpido bajo aquel diluvio. Luis Bernardo nunca había visto llover así, nunca había imaginado que la lluvia pudiera llegar a ser, más que un elemento de la ropia naturaleza, el aplastamiento de toda la naturaleza. (...) Calado hasta los huesos, entró en casa. [La foto és de www.panoramio.com/photos/original/6181385.jpg]

Ara m'adono que, un cop acabat el llibre, la frase que apareix abans que tot comenci funciona com a perfecta sinopsi de tota la història.

Equador: Línea que divide la tierra en hemisferio norte y sur. Línea simbólica de demarcación, de frontera entre dos mundos. Possible contracción de la expresión “es con el dolor” (“e-cum-a-dor”, en portugués antiguo).

Doncs això.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

És genial trobar un llibre així!
A mi fa temps que no em passa...

Per cert, quan torneu cap a Sâo Tomé? Era un dia d'aquests, oi?

Moltes petonets!!

Èlia

Irene ha dit...

Sí que és genial, tens tota la raó, titi! A mi també feia temps que no em passava (clar que tampoc llegeixo tant...). Vaig amb una mica de retard, però encara val dir que em va fer feliç tornar a comprovar que hi ha llibres que troben un raconet d'endins i s'hi instal·len per no marxar.

Muà!