Fer dissabte

No m'agrada aquesta actualització de bloc després de callar tants dies, però sento la responsabilitat de fer-ho i, al cap i a la fi, és una cosa que darrerament m'ocupa i em preocupa. Us hi espero!

***********************

Coses que la gent, així en general, fa els dissabtes al matí:

Dormir, mandrejar, netejar casa, endreçar paperassa, sortir a passejar, prendre el sol a la plaça, treure a passejar el gos, el gat o el camaleó, fer encàrrecs pel barri, anar a comprar al mercat, preparar un bon dinar, fer una mica d’aperitiu, mirar per la finestra i pensar que just aquí comença un preciós cap de setmana de primavera.

Però vosaltres, amics, amigues, companys i companyes no sou pas això, gent en general,

 sinó persones eixerides, solidàries i molt trempades.

Per això us animo a venir a treure el nas a la plaça de la Mercè de Barcelona, a partir de les 11 del matí per tastar una gustosa selecció de coques casolanes (dolces i salades, que no ens estem de res), mirar o participar a les classes de català al carrer, preparades amb molt entusiasme i voluntat, saludar i animar els companys que, com jo mateixa, ja no treballem al CPNL per raons contractuals que se'ns fan molt difícils d'entendre i sobretot, sobretot: 

per ajudar-nos a fer ambientet 

i participar sense prejudicis, mandres ni temors en aquestes activitats.

Vindreu una estoneta, eh que sí? La raó s'ho val, la plaça també i diuen que farà tan bon temps! 

 --------------------------------------

Més info, fotos i manifest (adheriu-vos-hi a la pestanya "Adhesions")

assembleadetreballadorscpnl.wordpress.com

També som al Facebook:

 www.facebook.com/AssembleaTreballadorsCPNL

I al Twitter!: 

@assetreballcpnl

 --------------------------------------

Petons, abraçades i fins dissabte!

Japan in my heart

Per fer alguna cosa, encara que totalment insuficient, irrellevant i merament simbòlica.

Una noia japonesa que viu a Madrid ha muntat una cosa ben bonica (d'on he tret la idea d'aquest collage). És un bloc on tothom que vulgui pot fer-hi arribar una fotografia amb la grulla d'origami que hagi fet (si no en sabeu hi ha un vídeo on ella mateixa ho explica). 

Explica que per aconseguir un desig, en aquest cas la recuperació d'un país sencer, en fan falta mil. Es veu que al Japó se n'acostumen a fer per regalar a les persones que estan malaltes o que s'estan recuperant d'algun daltabaix.

Per si de cas, ja està fet.

...déumeusenyor...

Uf...

Tot això del Japó és d'impressió. 

Divendres al vespre, quan tot just començàvem a saber l'abast de les onades imparables, en parlàvem amb incredulitat, espant i ignorància mentre escoltàvem el debut d'un grup novell en un local del Raval on encara s'hi fumava.

El món és tan estrany...

National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) image released on March 11, 2011
shows model runs from the Center for Tsunami Research

En parlàvem amb incredulitat perquè es veu que la potència del terratrèmol ha estat tan ferotge que l'eix del planeta podria haver quedat modificat (i no tinc ni idea de quines conseqüències deu tenir, això). Ho comentàvem amb espant perquè les imatges que s'han anat veient de l'arribada de tanta aigua recorden a la humanitat que la força de la natura, en casos com aquest, pot ser esfereïdorament devastadora i que no es pot fer absolutament res per fugir-ne.  

I ens vam sentir anguniosos, també, per la nostra ignorància: ens hauria agradat saber més bé què és un terratrèmol, com provoca un maremoto i remolins grandiosos al mar i això, al seu torn, es transforma en un tsunami d'aquest abast. També voldria saber més coses d'allò que es va dir, l'any del tsunami d'Indonèsia, que els animals havien percebut les vibracions de la terra abans que els sismògrafs i que havien fugit, instintivament, cap als llocs més elevats de l'illa per salvar-se d'aquella marea desbocada. 

N'hi ha una, d'aquestes imatges, que m'ha impactat moltíssim: una carretera travessava una població, amb les seves cases, indústries, cotxes... Les imatges aèries ensenyaven com l'aigua anava menjant-s'ho tot i com un camió i algun altre vehicle circulaven per aquella carretera: el primer avançava endavant; l'altre, va mirar de girar cua. I, a cada cop menys distància, l'aigua que s'hi anava acostant. I aquella gent de dins dels cotxes què devia sentir, em vaig preguntar, què devien viure sinó terror? I al cap de no res: glup. Tot engolit per aquell mar fangós.

I és inevitable pensar per què, malgrat els exitosos avenços de la ciència i la tecnologia, no s'havia previst amb més temps una cosa com aquesta. És clar que no s'hauria pogut prevenir: qui podria aturar els xiscles de dins de la Terra? Però potser sí que s'hauria pogut avisar més gent i amb més temps. Què sé jo.

Com tothom, davant d'aquesta desgràcia, se m'ha fet un nus molt gros al pit i he volgut afluixar-lo una mica, només això.

I ara digueu-me, amics, què podem fer des d'aquí per ajudar a refer tanta desfeta allà?

Qui canta (i no en sap)...

... fa el ridícul però s'ho passa molt bé.

Quan vaig fer els 25 em vaig dir: "has de fer coses per recordar".

I ahir em vaig deixar portar, voluntàriament i amb moltes ganes, al karaoke. 

 Sí, sí. 

El lloc era prometedor: l'ALMODO Bar. No hi havia ningú més a la sala, per tant, la desinhibició va arribar més aviat del que ens podíem pensar. No ens vam estar de res i el repertori que vam triar és del tot indigne, tal com ha de ser: clàssics inevitables com Un beso y una flor o Eva María se fue, èxits del rock català dels 90 amb Jo vull ser rei i, per fer el ridícul d'una manera oberta i conscient, ens vam atrevir amb la gloriosa My heart will go on. No sé què em feia patir més: si no tenir veu avui (crec que ens tancaven els micros i cantàvem cridant), el maltractament a l'anglès (i a l'oïda del cambrer que aguantava com podia aquell concert privat que li oferíem) o haver-me d'aixecar, indefectiblement, aquest matí per treballar.

Res de tot això va impedir esgargamellar-me amb una lluïda Una rosa es una rosa, remenar-me salerosament amb el Sharandonga i acompanyar tan bé com vaig saber un insuperable Bailar pegados, patètic ball inclòs.

Les meves consumicions: un suc de prèssec i una aigua. I vaig xal·lar com una criatura.

No, afortunadament, no hi ha fotos de l'esdeveniment.

La reflexió ve ara: quins criteris ètics i estètics se segueixen per fer els vídeos de les lletres de les cançons? Hi ha algun reglament intern desconegut i immutable que prohibeixi fer-los menys horrorosos?

Gràcies a la best correcting peopple per aquesta nit!  

Mai jart wil gou on! 

Molt bon cap de setmana a tothom!

Setmanes blanques

De vegades el temps és un regal de sol i de cel ample. Ara que en tinc més, faig tot de coses que m'agraden: les darreres tres setmanes han estat tan farcides de coses per viure que, ara mateix, em sap poc greu que no em deixin treballar més a les tardes. Però d'això, si de cas, ja en parlaré una altra hora.

Ara dic, amb la vermellor de la llum blanca del mar a les galtes, que estic contenta de tots els tics i els tacs dels últims minuts passats: he viatjat a Milà, a Edimburg a Garrigàs i a Mataró. He menjat calçots fins que n'he tingut prou i he tastat un atreviment deliciós: hot chocolate amb Baileys! He fet el cim d'una muntanyeta breu amb els bots de l'alegria de les vacances i he passejat vora el mar, amb la força de l'aire salat i la llum de març que tot ho banyava. He conegut persones que m'han fet riure molt, n'he retrobat que feia temps que no veia i he conegut criatures que estrenen vida en aquest món. M'he alegrat per qui ha trobat feina recentment, per qui ha decidit casar-se l'any vinent, per qui va fer anys el dia que se'n celebraven 30 del 23-F, per totes les paraules boniques i curioses que heu volgut compartir aquí. M'he compromès amb la lluita per les millores laborals amb altres companys d'on treballava, me n'he sortit de demanar una rebaixa en el preu del lloguer del pis. He anat al cine, dos vegades en pocs dies, i m'he tornat a dir que hi he d'anar més sovint. 

M'ha florit un doll de primavera de ben endins.

Dit i fet

Ahir l'edició catalana del Periódico va publicar aquesta notícia: "Acaronar" aconsegueix el títol de paraula favorita en català. 

Aquest diari va proposar fa unes quantes setmanes un concurs per decidir quines eren les paraules que més agradaven a la gent, i d'entre moltes propostes, les que van passar a la final, a més de la guanyadora (massa melindrosa fins i tot per a mi!), van ser aquestes vint: independència, xiuxiuejar, pau, llibertat, papallona, estimar, mare, garoina, aixopluc, atzucac, enraonar, pessigolles, pampallugues, somiatruites, xerinola, moixaina, tarannà, seny i rauxa.

"Abraçada" també m'agrada

D'ençà que vaig començar a treballar fent correccions, traduccions i inacabables llistes de lèxic he tingut ocasió de descobrir moltes paraules que no sabia, algunes de ben curioses, altres vibrants i també d'ensopides. Com que els límits de la memòria no són infinits, n'acabo oblidant moltes (tot i que m'encantaria rentenir-les per ser una crack de l'Scrabble). La cosa és que, fa uns dies, una de les tasques que em van encomanar era la de classificar en transitius o intransitius uns quants centenars de verbs. I em vaig trobar llegint les definicions d'un parell de verbs ben quotidians: atipar-se i cagar. Sí, sí. Cagar. El que més em va agradar van ser els exemples que l'Enciclopèdia Catalana proposa per a cada verb:

ATIPAR

 v 1 tr Donar menjar (a algú) fins a satisfer-li plenament la gana. El restaurant no és cap cosa, però t'atipen.

CAGAR

v 1 1 intr Evacuar el ventre, fer de cos. No suporta cagar fora de casa.

Em van semblar tan representatius, tan il·lustratius! El restaurant no és cap cosa, però t'atipen, diu el primer exemple. En quantes ocasions ho hem pogut dir? I quina veritat més gran: ens encanta endrapar, amb quantitat, força fato per satisfer-nos, per saciar-ho tot. I el de cagar, podria ser més encertat? No! És clar que no ens agrada gens cagar fora de casa! És més, a casa meva hi ha algun cas documentat de persones que poden passar tota una setmana sense anar de ventre quan són fora de casa (com que aquest és un bloc respectuós  no es revelarà la identitat de les afectades, no patiu!).

Reprenent el que recollia al principi, trobo que amb el resultat de la tria de les paraules semifinalistes passa una mica el mateix: és una revelació nítida del caràcter d'aquí. Fixeu-vos-hi: la segona parauala és independència. Una voluntat, un dret, un reclam històric, fundat i pertinent. I la segona, xiuxiuejar. Parlar fluixet, sense fer gaire soroll, que no se senti, no fos cas que ens enxampin...

Després de tot això, m'agradaria molt saber si esteu d'acord amb l'elecció de la paraula guanyadora, segons aquest diari. Si us agraden o no les altres propostes i, sobretot, i per pura curiositat i ganes de fer-vos participar, quina és per a cadascú la paraula que més us agrada. Si no us sabeu decidir per una de sola (com em passa a mi) podeu posar-ne més, això rai! Afortunadament tenim paraules per donar i per vendre, i són totes gratis! Podeu escollir-la pel significat, per la musicalitat, per les lletres, pel que us inspira o per la ràbia que us fa. 

Començo, va: maduixa, abraonar, cel, safareig, talúries. 

                            Us hi engresqueu? 

                          Muà!

Shhh... SOR-PRE-SA!

L'1 de febrer la mama en va fer 50. El dissabte d'aquella mateixa setmana, amb molts nervis i organització, vam fer-li una festa sorpresa d'aniversari. Avui, una setmana més tard, amb la satisfacció que donen les coses que surten rodones, em ve de gust posar un mosaic de fotos nostres d'aquell vespre. Ho he disfrutat tot: la preparació, l'emoció, la cara d'espant de la mama quan va arribar l'hora, les rialles dels amics i parents convidats, el menjar, els regals, la gresca de després, totes les fotos que queden d'aquelles hores d'alegria. Per això en vull deixar unes quantes aquí, com si fos un suro, com una medalla per totes les coses bones que van passar. 

Per molts anys, mama!

Per si us ve de gust, la Núria va explicar molt bé com va ser la preparació, la festa i la postfesta al seu bloc.