a Fondarella
ens arriben pel carrer Ponent.
Els nostres són uns reis molt ben avinguts:
tots tres van a la mateixa carrossa,
que és un remolc guarnit
de robes vistoses i serrellets lluents.
Sempre miro atentament
les butaques dels Reis:
cada any més fondes, més enclotades...
Potser una mica pel pas del temps,
potser també pels quilos de més dels regents.
I també el tractor que els estira,
amb un tractorista gros, de galta ampla,
que per una estona canvia
el mugir dels vedells
pels xiscles de les criatures
que acompanyen la carrossa
tot fent una festa grossa.
La canalla s'ho va mirant
amb alegria i espant
i els més grans ens entretenim
a saber qui són els que aquest any
fan de patges i de Reis
perquè porten la cara tota pintada
i gairebé no els coneixem.
Els nostres Reis són molt simpàtics,
sobretot el negre,
el pintor de cal Pastoret.
Al cap porta un test del revés
que li fa de barret,
saluda com un gran senyor
i sempre ens fa riure molt a tots.
Aquest any hem estrenat
un jove Rei Herodes
que no tenia ben après el paper.
Va dir quan va haver acabat:
"l'any que ve ho faré més bé!"
I es va fumar un cigarro
per fer-se passar els nervis del debutant.
I després d'això la carrossa continua
fins que troba els angelets
(gelats de fred i d'emoció)
que els anuncien des del balcó
que l'infant és nat
i que vagin tirant
fins que trobin el nadó.
Com cada any,
els Reis han fet parada
a l'Ajuntament i han aprofitat
per fotre canya al personal:
"Sabem que hi ha molts nens que fan bondat,
però n'hi ha d'altres que trenquen els fanals
i que quan juguen a pilota,
molesten la gent gran".
I a tots ens han fet prometre
(davant del senyor alcalde)
que faríem més bondat
i seríem més bones persones
durant tot l'any.
Síííiíí! - vam dir. A veure
si ho sabrem complir...
Quan el neguit d'obrir paquets
ja no es pot fer esperar gaire més
caminem carrer avall
per trobar un gran pessebre
amb gallines, conills, corderets
cases de joguina i cistelles plenes.
I el jovent, quiet i expectant,
tots ben disfressats de pastorets,
van atansant-se al Jesuset
que és un vell nino abrigat
a la falda d'una verge Maria adolescent.
Ei! Que no ens podem oblidar de dir
que a Fondarella també tenim
uns dimonis ben eixerits:
són les fúries de l'infern
que volen aturar el pas dels Reis
i amb unes forques de miniatura,
unes cares vermelles com el foc
i les capes de color de nit
corren i entrepussen
i fan molt bonic.
Després de tot això, després de l'anar i el venir
la sala, per fi, és tota plena de joguines i de paquets
de grans contents i de petits rabents
de rebre, un any més, els Reis Mags de l'Orient.
I aquesta nit,
aquella estrella tan llunyana
brillarà una mica més ufana
amb la llum de l'avi que ja no hi és.
