Not an ordinary day

[O com fer 25 anys un dilluns feiner qualsevol]

Matí
Em llevo més d'hora per posar al forn les magdalentes que he pensat que portaré als profes a la tarda per berenar i celebrar l'aniversari. He trobat una recepta fantàstica i ben fàcil que les deixa esponjoses, tendres i molt bones. No en tinc cap foto, però quan en torni a fer en posaré alguna, amb la recepta i tot per si algú s'anima a fer-ne.

Quan arriba l'hora de fitxar, activo el botonet de "pilot automàtic" que m'ha sortit després de més de dos mesos de treballar com una robot fent fitxes de lèxic. Sembla que avui la feina passa més bé, rebo les primeres felicitacions i el matí va lliscant. M'apunto algunes paraules que m'apareixen, m'agraden i que no coneixia: bigalot, badomeria, cruany, dordulla i cruixidell (és català, sí sí...). A veure si me'n recordo a la propera partida d'Scrabble...



Migdia
Em poso bonica i em pentino bé per fer un dinar especial (a casa, que és on s'hi està més bé). La sorpresa arriba a l'hora de les postres: tinc el regal que volia! Un tiramisú deliciós, preparat especialment per a l'ocasió i (atenció perquè això no passarà més) beneït pel Papa! El cuiner de referència el va preparar mentre se sentia la missa de diumenge per tot el barri. A cop d'àngelus anava muntant les clares a punt de neu, i unes llatinades més tard ja posava la xocolata ratllada. Com deia aquell, en dos paraules: in-creïble!

A més, aquest tiramisú no anava sol, tenia una molt bona companyia: una orquídea blanca, imponent i delicada. És preciosa!



Tarda
Carrego la bossa amb el llibre, l'estoig i les magdalenetes i em planto, puntual, a la feina. Dic que és el meu aniversari i em feliciten (hi ha poca gent, ja m'està bé). Tothom diu que el berenar és tan bo i que on les he comprat. Que les he fet jo, dic! (I estic contenta perquè sé que m'han quedat molt bé.) Vaig fent les meves coses: preparant la classe, endreçant papers, corregint redaccions, i no fer res durant una estona, també...

Vespre
Arriba l'hora de classe. Els faig entrar a l'aula, els noto una mica inquiets, alguna cosa passa. Van entrant, comentem com ha anat el cap de setmana, intento començar el discurs d'avui. I... mooooltes felicitaaats! (Això ho heu de llegir amb totes les pronúncies possibles: muites, multas, montes, etc.) Se'm presenten amb un pastís que té una espelma clavada al mig i tot de càmeres surten precipitadament de butxaques, bosses i motxilles. S'han posat d'acord per fer una sorpresa (que no ho era del tot, perquè dies abans m'havien demanat permís!) i m'ha fet il·lusió. Em regalen, també, un parell de jerseis (que segurament i per no variar el costum, canviaré). Hem berenat i quan hem acabat, apa som-hi que no ha estat res.

Nit
Després de tot, després d'avui, després de fets i gents, torno a caseta. Estic acostipada (i n'estaré tota la setmana sencera). Obro l'ordinador i em trobo un últim regalet del dia, una ratolina bonica m'envia el vídeo d'una cançó preciosa que no coneixia i que m'ha agradat molt i molt. La compartiré aquí (feu clic per escoltar-la).

Contesto les felicitacions del Facebook, que són unes quantes, i també les de la bústia de correu. D'amics d'aquí i d'allà, de coneguts i saludats. I poc més: una micona de sofà, de manta i cap a dormir.

I això, tu. Que ja en són 25 i que per molts anys.

Habemus papam

Aquesta visita papal a Barcelona ja fa dies que ens va deixant fets ben insòlits. En un país en què el calendari laboral té marcats com a intocables els festius oficials, va ser sorprenent veure (i sentir!) com un esquadró d'operaris, maquinària i grues començaven a preparar en diumenge i també per Tots Sants la zona per on haurà de passar demà sa santedat.

Durant tota la setmana han estat ben visibles les ganes de quedar bé d'aquesta ciutat (però no patiu, sobretot, que això no ens ha de costar ni un cèntim, eh!): s'han repintat tots els bancs de l'avinguda, s'han instal·lat desenes de pantalles gegants per oferir les imatges de la missa al carrer i fa feredat veure totes les cadires que hi arriben a haver parades a baix. Això sí, de banderetes, ben poques. N'hi ha alguna de catalana que encara penja del dia de la manifestació de l'estiu, algunes del Vaticà --poques-- i no gaires més de les que tenen el lema "Jo no t'espero". La qüestió sonora també ha estat protagonista durant tots aquests dies: hem sentit, pel cap baix, unes quinze vegades una versió sacra d'Imagine. Pi-pi-pi-pi-piiiiiiiiiiiii! I una escala que anava d'un to ben greu a un agut que feia molta nosa a l'oïda (allò que es clava al cap), per anar preparant tota la megafonia.

Aquest matí ha arribat l'hora de l'assaig: una veu organitzativa anava dient, pas a pas, com aniria la cosa: la disposició dels convidats, l'ordre dels parlaments, la cadència de l'acte, vaja. Fins i tot hem sentit llegir el primer paràgraf del discurs del cardenal Sistach.

Tota la santa setmana hem menjat Papa amb patates. Però no pas demà: ara que és a punt d'arribar, jo foto el camp, que aquí potser no em deixarien entrar a casa i la mama m'ha dit que demà farà fricandó. Jo sí que tindré un diumenge rodó!

Adéu-siau i gràcies!*

No ho voldria haver d'escriure, però cal.

Ahir, dia internacional del corrector, se'n va anar un gran lingüista, filòleg, articulista i senyor de lletres.

Per ser sincera, em cal reconèixer que vaig descobrir tard la importància d'en Solà. La dedicació a la llengua en general i a la correcció en particular va començar fa tot just tres anys. Al cap de pocs dies de començar el postgrau ja es va fer evident que era una figura imprescindible i, més tard, quan vaig passar d'estar asseguda a la fila del fons a ser davant de tot i de tothom, a la sala de professors hi havia una gran admiració per aquest acadèmic. De fet, a l'equip de professors n'hi havia un que invariablement fotocopiava per a tots l'article dels dijous de l'Avui. El deixava allà, sobre la taula comuna, per qui se'l volgués mirar. La proposta tenia èxit: l'endemà no quedava cap fotocòpia disponible (em consta que n'hi ha que les col·leccionaven). A tots ens agradava fer-ne una lectura i, si s'esqueia, comentar la jugada. Llegir aquells articles sempre era engrescador, instructiu, entretingut i enriquidor.

Per una lògica empresarial força difícil d'interpretar, aquell equip de professors s'ha desintegrat totalment: trasllats i migracions a principis de curs van posar punt i final a aquell ambientet (en el qual m'hi vaig afegir tardanament). Això sí, diria que tot sovint uns i altres hem anat seguint el costum de mirar-nos els articles del professor. Almenys fins la setmana passada, quan l'Avui publicava el seu últim article en què repassava com havien estat aquests anys d'articulista i s'acomiadava dels lectors. Deia "Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil".

Bé, ja sabem que país nostre és un país malalt de llengua: ens delim per analitzar-la, remenar-la, girar-la del dret i del revés, maleir els barbarismes, defendre els esbalaïts pronoms, denunciar tot assalt polític (d'aquí o d'allà) que representi una presa de pèl que acaba malferint allò que sentim tan propi. I d'aquí deu venir aquest afany, del sentir. I sort n'hi ha que aquest sentir, per poc que agradi de vegades, és compartit per una comunitat, és viscut cada dia, que és així com van creixent les coses.

Ara trobo commovedor (i alleugeridor) comprovar com aquesta vegada polítics, acadèmics i persones de tota classe comparteixen un sentiment unànime: la pèrdua de Joan Solà és la pèrdua d'un home entregat amb dedicació i convicció completa a la nostra llengua i al país.

Salut al català, l'enhorabona endarrerida als correctors i un record afectuós per a Joan Solà, al cel sia.



*Títol de l'últim article de Joan Solà publicat el 21 d'octubre de 2010 al diari Avui.

10/10/2010

Xip-xap, xip-xap!

Quines botes d'aigua més boniques he estrenat!

Tolls irresistibles pels racons,

voreres guarnides d'ocres i marrons.

Arracades arbòries esbarriades

a munts, a muntanyes i pomets,

que si es mullen no fan crec-crec.

Avui es desperten els paraigües

i les sabates s'empastifen de fang.

Ja són aquí els dies de xim-xim i de fresquet,

i sí, n'hi ha que estem contents!

Farem passejades sense pressa,

a veure si pleguem algun caragolet.

Llàstima que de bolets no en sé,

ni dels bons ni dels dolents.

Això sí, aviat tindrem castanyes,

i també dolços panellets!

Avui sí, definitivament.

Els minuts madurs

encatifen de tardor el camí

cap als mesos de refugi casolà

de son solar

de vespres de color de vi.

Tardor dormilega i refrescant,

m'omples els diumenges d'octubre d'encant.

índies i texans

Es nota que és principis de mes. Ahir, a l'òptica on em vaig anar a fer una revisió de la vista estava ple que no hi cabia ningú més. Avui, un dimarts d'octubre sense pena ni glòria, a les botigues de Glòries hi havia ambientet (sortosament, no com el dels caps de setmana).

Fa poc vaig llegir que la majoria de les adolescents d'avui s'estima més gastar-se la paga en una peça de roba assequible que no pas en dolços i llaminadures. Qui en parlava recordava amb la nostàlgia pròpia de qui ja és molt lluny de la jovenesa que els seus millors records anaven acompanyats de regalèssia, crispetes, algun tall de gelat o una mirinda. Aquesta mateixa persona apuntava, molt encertadament, que tot allò en què ell s'havia gastat la paga avui s'havia tornat un caprici gairebé de luxe (penso, sobretot, en el desorbitat preu de les crispetes al cinema, o dels refrescos en qualsevol bar) i que, per això mateix, a les noies del segle XXI els és més atractiu comprar-se una samarreta barata que no pas unes llaminadures cares. Parlava de les "llaminadures tèxtils" i de com els joves, però també els adults, ens cansem cada vegada més aviat de les coses que, d'altra banda, de seguida es gasten, es trenquen o, senzillament, passen de moda.

Em va semblar una molt bona reflexió, feta per algú que està atent a les últimes tendències socials i per això m'agradaria recordar (sense haver de recórrer al SantGoogle, em fa mandra, és fa tard...) qui ho va escriure o dir.

És que avui he anat a la cerca i captura d'uns pantalons per engegar el curs amb una peça de roba nova, que sempre fa il·lusió. La idea la tenia ben clara: negres (però no texans ni d'estil cambrer), rectes (ni amplots, ni de pitillo, ni dels que arriben als genolls), senzills (sense lluentons, ni estrips, ni aplicacions de res) i, si podia ser, econòmics. Res de més fàcil, aparentment. Ja... Me n'he emprovat ben bé una quinzena, i cap no s'ajustava a la idea (i de vegades a la talla) que jo tenia. Com pot ser que cada vegada sigui més difícil trobar coses tan senzilles? Qui ens volen fer ser?

M'he dit: aquí, un últim intent i prou (ja tenia mal de cap i tot i havia decidit desisitir, almenys per avui, després de tants fracassos). I... txatxan! L'última era la bona, per fi! I bé, ara que he tornat a casa amb la satisfacció del caçador que finalment ha atrapat la presa, deixo un poema que sempre m'ha semblat un gran retrat del gènere femení en plena cacera. Es titula "Grans magatzems" (suposo que avui en diríem centre comercial) i el deixo aquí perquè el disfruteu i el recordeu quan, inevitablement, hagueu d'anar a comprar.


Grans magatzems

Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen.

T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L'enfolleix remenar munts de sostenidors.
S'ha pintat a la mà colors, com els salvatges.

I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me'n vas. Adust, jo em faig l'ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.

Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica...
T'enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t'enduen estàtica.

Narcís Comadira, Les ciutats, 1976.

El timbre vermell

Un ós amb careta de camioner puja a l'entresòl tercera.

Agafo l'ascensor i un senyor carregat amb la bugada neta puja amb mi fins al terrat. Fa mesos el vent li va robar unes estovalles negres. Assumeix el risc que alguna cosa semblant li torni a passar, perquè encara hi va.

Baixant, una senyora amb cap de lloro no para de xerrar. Ella, quan té son, diu que "passa figues" (potser les va comptant com si fossin corderets). Explica (vomita) que té una germana no sé on, i que li ha passat això, i que la vida allò altre. No pot parar, el breu trajecte és un xàfec de xerrameca.

De l'entresòl tercera en baixa una princesa morena amb els talons de les sabates fets malbé. Em saluda i no somriu.

M’agraden les galeries que veig pels carrers, els colors dels vidres i la sentor del sol dins d'una capseta suspesa quan a fora no n’hi ha per tothom. Avui em fa plorar, i no entenc per què, la cançó «Roma», dels Manel.

Mai ningú no agafa l'ascensor per pujar a l'entresòl tercera. El timbre d'aquest pis és com una berruga lluenta que es va esborrant i algú sempre s'encarrega de refer amb pintaungles vermell.

L’entresòl tercera és un niu de dones desfetes que acullen a estones animals de carrer.

Tastaolletes, perepunyetes, cagadubtes...

... i una mica somiatruites.

És que aquest setembre ha anat passant com l'aigua fresca: lliscant, suau i reconfortant. Que bé.

Aquest últim cap de setmana, mirant de satisfer curiositats, he estat alumna del Taller d'iniciació al doblatge en català de l'ECAD (Escola Catalana de Doblatge). Ja em va semblar ben sorprenent (en positiu, eh) que un àmbit tan desconegut (i invisibilitzat) com aquest tingués fins i tot una escola que regula la formació dels professionals que s'hi volen dedicar. Em vaig animar i així, una mica sense pensar, m'hi vaig apuntar.

M'ho vaig passar molt i molt bé. Les classes van ser totalment pràctiques: ja ens teniu a sis persones tancades durant 8 hores (que van semblar una estoneta de tan de pressa com van passar!) en una sala de gravació, amb un tècnic de so, una pantalla professional i un faristol amb dos antenetes: un senyor micròfon i un llumet que il·luminava els textos que havíem de dir.

Va ser tan divertit com complicat, però. Ritme, sincronia, interpretació... tot això i força més fa falta per fer un bon doblatge. Vam fer un tastet de narració documental, veus d'ambient en una escena d'un restaurant, la veu de dibuixos animats (em va tocar un personatge setciències, repel·lentet i estudiós que vaig clavar, haha!) i, finalment, doblatge cinematogràfic. Us imagineu la Michelle Pfeiffer parlant com jo? Mare meva, era tan estrany! Però sí, senyores i senyors, la Pfeiffer va parlar, durant una estoneta, en català nord-occidental. Quina pressió, quins nervis, quines emocions més estranyes!

I aquí arriba el tema, és clar. Això que ve a continuació és l'opinió que he fet arribar a l'ECAD després d'haver fet aquest taller i després d'haver assistit, ahir, a la presentació del curs a l'IEC.

---

En la introducció del primer dia al món del doblatge, el professor Cesar Andreu ens va presentar les regles d’or per arribar a ser un bon doblador en català, això és, capacitat interpretativa, ritme, sincronia i bona dicció del català.

Com a parlant de la varietat nord-occidental (i correctora professional), vaig voler preguntar si el fet de parlar una varietat geogràfica no oriental (potser hauria de dir, fins i tot, no central) podia arribar a ser un inconvenient a l’hora d’emprendre una carrera professional en el món del doblatge. Dit d’una altra manera, vaig voler saber si parlar qualsevol altre dialecte que no sigui el central tanca les portes d’un àmbit laboral que, a priori, ja em semblava prou restringit.

La resposta va ser que cadascú pot parlar com vulgui però que davant del micròfon tothom ha de parlar estàndard. Bé, sí, és clar. No és això el que preguntava, però. Vaig mirar d’ampliar una mica l’exemple, sense reduir-ho als parlars occidentals. Vaig exposar que jo puc parlar un català estàndard ben correcte, i sóc parlant nord-occidental (noteu que utilitzo una i i no pas un però –o pr’o?). De la mateixa manera que pot arribar a fer-ho una persona valenciana, una rossellonesa o una menorquina. I estirant una mica més d’aquest fil vaig plantejar, molt superficialment, la qüestió de l’estàndard oral com a «supradialecte» entesa tal com apareix a la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’IEC.

En aquest punt vaig entendre que les nostres idees d’estàndard oral de la llengua catalana eren molt divergents. Vaig saber que ja era hora de posar punt i final a aquest tema perquè els companys ja començaven a inquietar-se i, de fet, no hauríem arribat a cap acord. Per deixar-me més tranquil·la, el professor va voler posar un exemple d’una persona que ha assolit l’èxit professional a TV3 i que no és parlant d’una varietat oriental. I aquí va aparèixer la Mari Pau Huguet.

No puc estar gens d’acord amb aquest exemple i tampoc no puc entendre com un professor de doblatge creu que aquesta presentadora compleix correctament els paràmetres de l’estàndard oral. Recullo, literalment, un dels punts de la introducció de la Proposta: “El locutor ha de ser conseqüent i actuar d’acord amb la seva pròpia competència lingüística; això vol dir que no ha de barrejar, per exemple, trets fonètics i morfològics propis dels parlars occidentals amb d’altres propis dels orientals”. Recordo perfectament quan la Mari Pau Huguet presentava els programes de sobretaula saludava dient «bóna tarde». Hi ha algun ús més promiscu que aquest? Em sap greu, l’exemple no em serveix. I menys encara quan actualment hi ha professionals de la informació parlants de dialectes no orientals perfectament capaços d’utilitzar un molt bon estàndard oral en les seves intervencions.

Vaig deixar passar aquesta qüestió perquè vaig entendre que no era la parcel·la d’ensenyament a què es dedicava el professor de qui parlo i que, si m’animava a fer el curs anual, ja tindria temps de parlar-ne més detalladament amb els professors de lingüística.

Ahir vaig voler anar a treure el cap a la presentació del curs a l’IEC. Tot la mar de bé, fins que una afirmació del professor David Arnau va deixar-me estabornida: «Quan parlem estàndard no s’hi pot notar cap tret de cap dialecte; no podem utilitzar el lleidatà per al doblatge». Ara sí que ja estava ben perduda.

Entenc perfectament que TV3 (la principal font de demanda de professionals del doblatge en català) i altres empreses satèl·lits vulguin que els doblatges es facin en un català estàndard central. Els motius que intueixo (però que no sé del cert) segur que són múltiples. Els que se m’han acudit més ràpidament són aquests: perquè des dels inicis del doblatge el català central és el que més s’ha utilitzat, perquè utilitzar parlars d’altres dialectes implicaria un allunyament o rebuig dels espectadors (ara ja tothom s’hi ha acostumat), perquè els parlars no centrals tenen càrregues que depassen les qüestions lingüístiques o perquè, senzillament, TV3 peca de centralista.

El que em sap molt greu és que ahir un filòleg, traductor i lingüista tingués tan poc en compte un dels aspectes fonamentals de la proposta de l’estàndard oral: «Els catalanoparlants hem d’acostumar-nos a admetre que no tots els locutors professionals emprin una llengua idèntica en tots els trets fònics. De fet, sempre hem considerat admissibles un gran nombre de variants». I més encara: «la varietat funcional de l’estàndard que necessitem no pot entrar en conflicte amb cap de les manifestacions que la variació geolingüística enriquidora ha produït».

Avanço una mica més, que ja m’allargo. Un dels exemples proposats per la professora Iolanda Ledesma, quan comentava que un bon corrector i ajustador ha d’estar ben atent a l’oralitat, evidenciava una contradicció espatarrant respecte el que abans havia comentat l’altre professor. La directora de l’escola deia: tothom sap que cal escriure safareig, però a ningú se li escapa que diem saf’reig. Jo diria que això és un tret dialectal com una casa. I ben bé que s’utilitza quan es parla estàndard en registres informals (tot i que la proposta ho classifiqui com un tret no recomanable)!

I ja acabo. Sóc completament conscient que si mai em vull dedicar professionalment a la narració documental o al doblatge en català hauré de fer com qui es posa una camisa i una corbata per anar a l’oficina, és a dir, m’hauré de posar el vestit del català estàndard central per satisfer la demanda de les entitats i empreses que ofereixen feina en aquest àmbit. Què hi farem, ara com ara això és així, m’agradi més o menys. Ara bé, el que voldria és que des dels centres d’ensenyament d’aquesta professió (agents compromesos amb la llengua catalana) es procurés tenir una visió una mica més encertada d’allò que s’entén per estàndard oral del català. D’aquesta manera es contribuiria a evitar la terrible confusió català estàndard oral = dialecte central normatiu que, d’altra banda i com puc comprovar tot sovint, s’està instal·lant irremissiblement entre la comunitat de catalanoparlants.

---

Ara com ara no em plantejo una formació més llarga en aquest àmbit (les mancances interpretatives es fan més que evidents) però no tanco la porta de la narració documental o la locució publicitària, que també pot ser xulo.