LiFe and miRaCLeS

Pla B

2011-07-05T14:11:00.000+02:00

Tants mesos d'equilibrismes maregen. Les incerteses fan forat i el panorama, enterbolit i fatigós, atipa de tanta desgana. Cal blindar l'ànim perquè no l'esberli l'espera. Sabeu on queda la sortida d'emergència?

Si al final tot fa llufa, que em busquin a Mijet. Aquest és el pla B: enrocar-m'hi, enmig de verds i blaus, sense pressa per a res, vorejant els llacs salats, buscant-hi petxines i coralls, congestionar cada dia els ulls amb tanta bellesa natural. I mentrestant, que rodi el món, que passi el desencís, que allà, sense notícies ni cap compromís, viuré com Ulisses, presa de la calma, del cel i la màgia.

De cap a Mijet
[Croàcia, juny de 2011]

Com que no se sap mai, si teniu línia directa amb algun sant, beata o cap altre ent que us faci cas, poseu-li alguna espelmeta perquè tot lligui i surti rodó (si fa efecte, com que es veu que el preu de la parafina també s'ha encarit, ja ho trobaríem).

Petons i salutacions a tothom!

Tancat per vacances

2011-06-12T01:37:00.000+02:00

Demà, vacances.

Dalt a l'avió tot començarà a canviar. Sé que tindré son i que segurament estaré una mica de mal humor. També sé què només em durarà fins que pugui fer una becaineta i, després d'aclucar els ulls, vés a saber quants peus d'altura i enmig de quins núvols, naixeran uns dies que ens han de donar repòs i alegria. Tot un pom de nous paisatges ens esperen: aigües d'un mar diferent, ciutats que semblen d'un altre temps, illes i illots pintats de màgia agresta, tot escampat de bocins esmicolats de terra sense ordre ni concert. Llums que no són la nostra s'han de quedar en aquesta pell del color de la farina.

Far de Palagruza

Avui que encara no semblava festa, he baixat totes les escombraries, i ben lligats a la bossa, hi he ofegat tots els cassigalls de la rutina.

Demà, sí; festa.

Yes we camp!

2011-05-23T14:34:00.006+02:00

Divendres i dissabte passat vaig passar una estona per plaça Catalunya.

Pell de gallina.

Tots dos dies vaig arribar-hi a l'hora del soroll: cassoles, tapes, llaunes de cervesa, castanyoles, panderetes, xinxines i qualsevol altre material servia. I sense parar ni un moment de picar, de tant en tant, en una onada d'emoció intensa, la cosa augmentava i s'hi afegia més cridòria, aplaudiments i xiulets. Esborronava i t'hi trobaves bé, com si fossis part d'un moment important i sí que semblava que tot allò arribaria a alguna cosa de profit.

Tres coses que em van sorprendre i agradar molt: una, que dins de tot el batibull de gent, s'hi reconeixia una organització ben portada, ordenada a la seva manera, ben pensada; dos, l'enginy i la originalitat d'algunes de les frases protesta; i tres, el bon ambient, el respecte, la solidaritat, tantes veus diferents que sabien debatre sense cridar.

Sobre la primera qüestió, per tota la plaça hi havia mapes que indicaven com estaven distribuïdes les diferents comissions, els punts d'informació, les zones lúdiques, la cuina, els lavabos, etc. A més, han distribuït el centre de la plaça en 3 espais: zona d'Islàndia, de Palestina i de Tahrir. Com que quan hi vaig anar era l'hora de sopar, hi havia cua a la paradeta de la cuina. Els cartells deien: porta els teus coberts i plats, reutilitza'ls. Si algú no en tenia, en deixaven, això sí, s'havien de tornar nets.

També hi havia, marcat amb cintes adhesives a terra, un passadís d'emergència que connectava la part central de la plaça amb les voreres exteriors. Hi havia cartells que demanaven de deixar-lo lliure. També, repartides en punts diferents, papereres de reciclatge de plàstic, vidre i cartró. Un punt d'objectes perduts i un munt de cartrons reservats per a qui s'animés a fer pancartes. Amb tota la gentada de divendres, les flors dels jardinets van quedar esclafades. L'endemà es veu que hi van plantar enciams i no sé què més (perquè ja estava una mica pansit i, de fet, no ho vaig poder veure gaire bé).

Punt d'inflexió.

Sobre les frases i lemes de protesta, no podies donar l'abast a llegir-ho tot. La plaça està completament empaperada: per terra, penjats en cordills amb agulles d'estendre, pels peus de les escultures, post-its per tot arreu, cartells i pòsters per les baranes... Una passada. Per no allargar-ho més, n'apunto algunes, que segur que a hores d'ara ja heu llegit o vist, però que trobo que estan molt ben trobades:

- Yes we camp!
- Sigamos nuestro sentido común, el menos común de los sentidos.
- Jornada d'inflexió.
- L'única lluita que es perd és la que s'abandona.
- La revolta serà possible quan ningú sigui imprescindible però tothom actuï com si ho fos.
- Aquí s'hi reflexiona [punts de reflexió sota els arbres, en racons, a les escales...]
- Menos botellón y más revolución!
- Plaça Camptalunya
- El saben aquel que diu que va a la Junta Electoral i...
- Els nostres somnis no caben a les vostres urnes.
- On és l'esquerra? Al fons a la dreta.
- No hay pan para tanto chorizo.
- El sistema està podrit: CTRL+ALT+SUPR
- Hartos de pasarnos los lunes al sol.
- Que no calle la kalle.
- Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir.
- Sense re-evolució tornarem a Atapuerca.
- Quieres que te limpie el coche con mi título universitario?
- Generación NI-NI (Ni se deja, Ni se va a parar)
- ES LLOGA esclau laboral per 400 € al mes. [Escrit en un cartell dels que es pengen als pisos per Vendre/llogar]

I una de les més espectaculars i de més complexitat tècnica:

Diu: "Encara penses que els polítics no ens timen?"
[L'anunci original, de Hyundai, deia:
"Encara penses que les bèsties no estimen?"]

Tot això era fa només tres dies. Després dels resultats de les eleccions d'ahir, la pregunta que aviat es resoldrà és qui els farà marxar primer: el desànim, el nou Ajuntament (que farà el que li diguin des de Palau) o els culés, si guanyessin dissabte que ve. I no sé què serà més trist.

De totes maneres, vull creure que alguna cosa sí que han aconseguit: que per uns pocs dies es deixés de parlar de la campanya electoral, del futbol i d'altres "divertimentos" per parlar d'alternatives, per plantar cara amb respecte, per trencar tòpics i emprendre un moviment que, encara incipient, potser podria conduir a alguna proposta seriosa, més justa i compromesa. Potser, potser...

En Galeano acaba de dir, al 33, que el món es divideix entre indignes i indignats.

S'hauria pogut dir més bé?

Gràcies i endavant!

[ Si teniu més temps: el bloc del moviment i un recull de fotos molt guapes d'El País de l'acampada a Madrid.]

Tanco parèntesi

2011-05-04T01:08:00.001+02:00

Tot sovint em sembla que no (em) passa res. Quina mentida, i tant que m'ho crec de vegades. Que ruc.

Un dia, perquè sí, perquè mira, resulta que ho veus tan clar que gairebé t'espantes: només passa que vas fent, que no te n'adones i resulta que ja ens hem cruspit mitja primavera, que som a la meitat de l'any, i coses de tota mena i colors han anat passant.

Tot de coses, sí: una feina nova, frustrant, avorrida i nociva que, alhora, m'ha fet conèixer persones de totes les vores del món, simpàtiques, afables i eixerides. Al cap de poc, una reunió amb la jefa de Política Lingüística, i quin mal de panxa i quina por. I tot plegat va anar prou bé, ho vam fer prou bé, sí. Més tard un concert a la Llotja, que ha quedat tan guapa, i les pomeres guarnides amb uns poms de flors que són una meravella. I festa de final de curs reivindicatiu i calçotada a l'hort del padrí.

A l'abril aigües mil, i per vacancetes una excursió als peus del Carlit. L'endemà dels llibres i les roses una nova, preciosa i moreneta vida va néixer a l'Empordà, i aviat, a casa, ens faran companyia uns pardalets que fan un piu-piu finet. Oh! I un regal que és una joia: un Petit Príncep de col·lecció, que es desplega i esborrona de tan bonic com és.

S'acaba el mes amb una gimcana més que difícil amb un equip grandiós per tota la ciutat, disfressats i tot. El maig ha arribat plujós i el país viu una mica menys infeliç encadenat al joc de la pilota i dels romanços. El món que gira, la vida que roda, i per tot la mort del més gran terrorista dels nostres temps per ordre d'un senyor Premi Nobel de la Pau. I tothom sembla tan content. Quantes coses que no entenc!

I re, que encara em queda una mica per acabar-me d'aprendre les lletres del disc nou de Manel. He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams... Que això nens cau, que això nens cau... fent cara de res, fent cara de salt.

Sóc aquí.

* Vaig obrir-lo, el parèntesi dic, perquè em devia convenir, sense intenció ni avís. Voldria no tornar-ho a fer i aprofito per dir: gràcies per passar per aquí!

Sol, i de dol [reprise]

2011-04-06T11:35:00.001+02:00

Avui ha aparegut un camaleó a casa.

Primer he vist una cosa que es remenava pel jardí, entre l’herba i les flors. Una sargantana, jo que penso. Sempre n’hem tingut moltes, al jardí, de sargantanes. Les parets badades que donen a l’hort els deuen ser un cau deliciós, i cada estiu s’han fet un tip de prendre-hi el sol d’una manera tan ostentosa que fa angúnia i tot.

Però no era cap sargantana, allò. No, no: allò era un camaleó, tot empastifat de colors, cridaner tot ell i primitivament fastigós.

Era molt estrany, perquè aquella bèstia no es bellugava amb la parsimònia habitual dels animals de sang freda i cervell primari. No, allò era un belluguí inquietant, una mena de pedra prehistòrica que es remenava amunt i avall del jardí, per tots els racons, sense seguir cap objectiu ni camí. A cada nou topall accelerava la corredissa. Fins que s’ha obert la porta de l’entrada de casa, i n’ha sortit aquella frescoreta tan bona, i l’animal, no sé per què, se n’hi ha anat de pet.

I ja hi hem sigut: la mama que crida, esverada, jo que em contrec, mig amagada. I el camaleó que no para, irradiat de por i d’uns colors que es fan nosa entre ells perquè no es combinen, i que s’emparra per tot arreu on pot, fins i tot pels camals dels nostres pantalons. Veeeecs! Quina esgarrifor!

[...]

Al cap d’una estona, no sé quanta ni com, m’he trobat asseguda al banc del jardí, amb una sensació de primavera fosca, com si aquella escena –i jo al mig, i aquell camaleó també...—fos l’epicentre d’un món de desconcert, d’un paisatge estranyament lluminós als confins de les tenebres del son.

Quan m’he adonat d’això, el camaleó se m’ha fos als dits. Amb un puf que l’ha deixat estabornit, fossilitzat i buit sobre el gris pedram del jardí.

[...]

Avui m’he posat un jersei carabassa i així em sembla que porto una mica de dol per aquell pobre animal.

Fer dissabte

2011-03-30T22:31:00.000+02:00

No m'agrada aquesta actualització de bloc després de callar tants dies, però sento la responsabilitat de fer-ho i, al cap i a la fi, és una cosa que darrerament m'ocupa i em preocupa. Us hi espero!

***********************

Coses que la gent, així en general, fa els dissabtes al matí:

Dormir, mandrejar, netejar casa, endreçar paperassa, sortir a passejar, prendre el sol a la plaça, treure a passejar el gos, el gat o el camaleó, fer encàrrecs pel barri, anar a comprar al mercat, preparar un bon dinar, fer una mica d’aperitiu, mirar per la finestra i pensar que just aquí comença un preciós cap de setmana de primavera.

Però vosaltres, amics, amigues, companys i companyes no sou pas això, gent en general,

sinó persones eixerides, solidàries i molt trempades.

Per això us animo a venir a treure el nas a la plaça de la Mercè de Barcelona, a partir de les 11 del matí per tastar una gustosa selecció de coques casolanes (dolces i salades, que no ens estem de res), mirar o participar a les classes de català al carrer, preparades amb molt entusiasme i voluntat, saludar i animar els companys que, com jo mateixa, ja no treballem al CPNL per raons contractuals que se'ns fan molt difícils d'entendre i sobretot, sobretot:

per ajudar-nos a fer ambientet

i participar sense prejudicis, mandres ni temors en aquestes activitats.

Vindreu una estoneta, eh que sí? La raó s'ho val, la plaça també i diuen que farà tan bon temps!

--------------------------------------

Més info, fotos i manifest (adheriu-vos-hi a la pestanya "Adhesions")

assembleadetreballadorscpnl.wordpress.com

També som al Facebook:

www.facebook.com/AssembleaTreballadorsCPNL

I al Twitter!:

@assetreballcpnl

--------------------------------------

Petons, abraçades i fins dissabte!

Japan in my heart

2011-03-17T01:25:00.000+01:00

Per fer alguna cosa, encara que totalment insuficient, irrellevant i merament simbòlica.

Una noia japonesa que viu a Madrid ha muntat una cosa ben bonica (d'on he tret la idea d'aquest collage). És un bloc on tothom que vulgui pot fer-hi arribar una fotografia amb la grulla d'origami que hagi fet (si no en sabeu hi ha un vídeo on ella mateixa ho explica).

Explica que per aconseguir un desig, en aquest cas la recuperació d'un país sencer, en fan falta mil. Es veu que al Japó se n'acostumen a fer per regalar a les persones que estan malaltes o que s'estan recuperant d'algun daltabaix.

Per si de cas, ja està fet.

...déumeusenyor...

Uf...

2011-03-14T23:46:00.000+01:00

Tot això del Japó és d'impressió.

Divendres al vespre, quan tot just començàvem a saber l'abast de les onades imparables, en parlàvem amb incredulitat, espant i ignorància mentre escoltàvem el debut d'un grup novell en un local del Raval on encara s'hi fumava.

El món és tan estrany...

National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) image released on March 11, 2011
shows model runs from the Center for Tsunami Research

En parlàvem amb incredulitat perquè es veu que la potència del terratrèmol ha estat tan ferotge que l'eix del planeta podria haver quedat modificat (i no tinc ni idea de quines conseqüències deu tenir, això). Ho comentàvem amb espant perquè les imatges que s'han anat veient de l'arribada de tanta aigua recorden a la humanitat que la força de la natura, en casos com aquest, pot ser esfereïdorament devastadora i que no es pot fer absolutament res per fugir-ne.

I ens vam sentir anguniosos, també, per la nostra ignorància: ens hauria agradat saber més bé què és un terratrèmol, com provoca un maremoto i remolins grandiosos al mar i això, al seu torn, es transforma en un tsunami d'aquest abast. També voldria saber més coses d'allò que es va dir, l'any del tsunami d'Indonèsia, que els animals havien percebut les vibracions de la terra abans que els sismògrafs i que havien fugit, instintivament, cap als llocs més elevats de l'illa per salvar-se d'aquella marea desbocada.

N'hi ha una, d'aquestes imatges, que m'ha impactat moltíssim: una carretera travessava una població, amb les seves cases, indústries, cotxes... Les imatges aèries ensenyaven com l'aigua anava menjant-s'ho tot i com un camió i algun altre vehicle circulaven per aquella carretera: el primer avançava endavant; l'altre, va mirar de girar cua. I, a cada cop menys distància, l'aigua que s'hi anava acostant. I aquella gent de dins dels cotxes què devia sentir, em vaig preguntar, què devien viure sinó terror? I al cap de no res: glup. Tot engolit per aquell mar fangós.

I és inevitable pensar per què, malgrat els exitosos avenços de la ciència i la tecnologia, no s'havia previst amb més temps una cosa com aquesta. És clar que no s'hauria pogut prevenir: qui podria aturar els xiscles de dins de la Terra? Però potser sí que s'hauria pogut avisar més gent i amb més temps. Què sé jo.

Com tothom, davant d'aquesta desgràcia, se m'ha fet un nus molt gros al pit i he volgut afluixar-lo una mica, només això.

I ara digueu-me, amics, què podem fer des d'aquí per ajudar a refer tanta desfeta allà?

Qui canta (i no en sap)...

2011-03-11T13:56:00.001+01:00

... fa el ridícul però s'ho passa molt bé.

Quan vaig fer els 25 em vaig dir: "has de fer coses per recordar".

I ahir em vaig deixar portar, voluntàriament i amb moltes ganes, al karaoke.

Sí, sí.

El lloc era prometedor: l'ALMODO Bar. No hi havia ningú més a la sala, per tant, la desinhibició va arribar més aviat del que ens podíem pensar. No ens vam estar de res i el repertori que vam triar és del tot indigne, tal com ha de ser: clàssics inevitables com Un beso y una flor o Eva María se fue, èxits del rock català dels 90 amb Jo vull ser rei i, per fer el ridícul d'una manera oberta i conscient, ens vam atrevir amb la gloriosa My heart will go on. No sé què em feia patir més: si no tenir veu avui (crec que ens tancaven els micros i cantàvem cridant), el maltractament a l'anglès (i a l'oïda del cambrer que aguantava com podia aquell concert privat que li oferíem) o haver-me d'aixecar, indefectiblement, aquest matí per treballar.

Res de tot això va impedir esgargamellar-me amb una lluïda Una rosa es una rosa, remenar-me salerosament amb el Sharandonga i acompanyar tan bé com vaig saber un insuperable Bailar pegados, patètic ball inclòs.

Les meves consumicions: un suc de prèssec i una aigua. I vaig xal·lar com una criatura.

No, afortunadament, no hi ha fotos de l'esdeveniment.

La reflexió ve ara: quins criteris ètics i estètics se segueixen per fer els vídeos de les lletres de les cançons? Hi ha algun reglament intern desconegut i immutable que prohibeixi fer-los menys horrorosos?

Gràcies a la best correcting peopple per aquesta nit!

Mai jart wil gou on!

Molt bon cap de setmana a tothom!

Setmanes blanques

2011-03-07T23:53:00.001+01:00

De vegades el temps és un regal de sol i de cel ample. Ara que en tinc més, faig tot de coses que m'agraden: les darreres tres setmanes han estat tan farcides de coses per viure que, ara mateix, em sap poc greu que no em deixin treballar més a les tardes. Però d'això, si de cas, ja en parlaré una altra hora.

Ara dic, amb la vermellor de la llum blanca del mar a les galtes, que estic contenta de tots els tics i els tacs dels últims minuts passats: he viatjat a Milà, a Edimburg a Garrigàs i a Mataró. He menjat calçots fins que n'he tingut prou i he tastat un atreviment deliciós: hot chocolate amb Baileys! He fet el cim d'una muntanyeta breu amb els bots de l'alegria de les vacances i he passejat vora el mar, amb la força de l'aire salat i la llum de març que tot ho banyava. He conegut persones que m'han fet riure molt, n'he retrobat que feia temps que no veia i he conegut criatures que estrenen vida en aquest món. M'he alegrat per qui ha trobat feina recentment, per qui ha decidit casar-se l'any vinent, per qui va fer anys el dia que se'n celebraven 30 del 23-F, per totes les paraules boniques i curioses que heu volgut compartir aquí. M'he compromès amb la lluita per les millores laborals amb altres companys d'on treballava, me n'he sortit de demanar una rebaixa en el preu del lloguer del pis. He anat al cine, dos vegades en pocs dies, i m'he tornat a dir que hi he d'anar més sovint.

M'ha florit un doll de primavera de ben endins.

Dit i fet

2011-02-16T12:07:00.000+01:00

Ahir l'edició catalana del Periódico va publicar aquesta notícia: "Acaronar" aconsegueix el títol de paraula favorita en català.

Aquest diari va proposar fa unes quantes setmanes un concurs per decidir quines eren les paraules que més agradaven a la gent, i d'entre moltes propostes, les que van passar a la final, a més de la guanyadora (massa melindrosa fins i tot per a mi!), van ser aquestes vint: independència, xiuxiuejar, pau, llibertat, papallona, estimar, mare, garoina, aixopluc, atzucac, enraonar, pessigolles, pampallugues, somiatruites, xerinola, moixaina, tarannà, seny i rauxa.

"Abraçada" també m'agrada

D'ençà que vaig començar a treballar fent correccions, traduccions i inacabables llistes de lèxic he tingut ocasió de descobrir moltes paraules que no sabia, algunes de ben curioses, altres vibrants i també d'ensopides. Com que els límits de la memòria no són infinits, n'acabo oblidant moltes (tot i que m'encantaria rentenir-les per ser una crack de l'Scrabble). La cosa és que, fa uns dies, una de les tasques que em van encomanar era la de classificar en transitius o intransitius uns quants centenars de verbs. I em vaig trobar llegint les definicions d'un parell de verbs ben quotidians: atipar-se i cagar. Sí, sí. Cagar. El que més em va agradar van ser els exemples que l'Enciclopèdia Catalana proposa per a cada verb:

ATIPAR

v 1 tr Donar menjar (a algú) fins a satisfer-li plenament la gana. El restaurant no és cap cosa, però t'atipen.

CAGAR

v 1 1 intr Evacuar el ventre, fer de cos. No suporta cagar fora de casa.

Em van semblar tan representatius, tan il·lustratius! El restaurant no és cap cosa, però t'atipen, diu el primer exemple. En quantes ocasions ho hem pogut dir? I quina veritat més gran: ens encanta endrapar, amb quantitat, força fato per satisfer-nos, per saciar-ho tot. I el de cagar, podria ser més encertat? No! És clar que no ens agrada gens cagar fora de casa! És més, a casa meva hi ha algun cas documentat de persones que poden passar tota una setmana sense anar de ventre quan són fora de casa (com que aquest és un bloc respectuós no es revelarà la identitat de les afectades, no patiu!).

Reprenent el que recollia al principi, trobo que amb el resultat de la tria de les paraules semifinalistes passa una mica el mateix: és una revelació nítida del caràcter d'aquí. Fixeu-vos-hi: la segona parauala és independència. Una voluntat, un dret, un reclam històric, fundat i pertinent. I la segona, xiuxiuejar. Parlar fluixet, sense fer gaire soroll, que no se senti, no fos cas que ens enxampin...

Després de tot això, m'agradaria molt saber si esteu d'acord amb l'elecció de la paraula guanyadora, segons aquest diari. Si us agraden o no les altres propostes i, sobretot, i per pura curiositat i ganes de fer-vos participar, quina és per a cadascú la paraula que més us agrada. Si no us sabeu decidir per una de sola (com em passa a mi) podeu posar-ne més, això rai! Afortunadament tenim paraules per donar i per vendre, i són totes gratis! Podeu escollir-la pel significat, per la musicalitat, per les lletres, pel que us inspira o per la ràbia que us fa.

Començo, va: maduixa, abraonar, cel, safareig, talúries.

Us hi engresqueu?

Muà!

Shhh... SOR-PRE-SA!

2011-02-13T22:00:00.001+01:00

L'1 de febrer la mama en va fer 50. El dissabte d'aquella mateixa setmana, amb molts nervis i organització, vam fer-li una festa sorpresa d'aniversari. Avui, una setmana més tard, amb la satisfacció que donen les coses que surten rodones, em ve de gust posar un mosaic de fotos nostres d'aquell vespre. Ho he disfrutat tot: la preparació, l'emoció, la cara d'espant de la mama quan va arribar l'hora, les rialles dels amics i parents convidats, el menjar, els regals, la gresca de després, totes les fotos que queden d'aquelles hores d'alegria. Per això en vull deixar unes quantes aquí, com si fos un suro, com una medalla per totes les coses bones que van passar.

Per molts anys, mama!

Per si us ve de gust, la Núria va explicar molt bé com va ser la preparació, la festa i la postfesta al seu bloc.

Espatinaga enrampada

2011-02-11T12:58:00.002+01:00

Entre avui i dimarts que ve m'he d'acomiadar d'unes 30 persones. Tinc moltes ganes de tenir uns dies de desconnexió, de pausa. Tinc ganes de fer alguna cosa diferent que repetir la lliçó una i una altra vegada. Tot i que la gent és sorprenent, de vegades carrega haver-hi de tractar, relacionar-t'hi. Aconseguir un equilibri prou agradable per tothom no és senzill: n'hi ha que no ho entenen, que s'excedeixen, que es confonen. D'altres, en canvi, ajuden a fer més fàcil la docència. N'hi ha que s'hi esforcen molt i n'hi ha que passen de tot.

Hi ha els alumnes atrafegats, que sempre arriben tard o que marxen abans d'hora; els complidors, que cada dia fan els deures; els pesats, que no poden callar ni adonar-se per si mateixos que ho han de fer pel bé dels nervis de tothom; els motivats, que volen organitzar sopars i fer coses amb els companys a partir del segon minut; els discrets, que hi són però que no es nota; els que diuen que sí amb el cap i sembla que escolten força; els simpàtics, que fan bromes gracioses; els insuportables, que volen fer gràcia i no en tenen; els enyorats, que sempre diuen "en mi país..."; els que vénen de l'hort i que no en cacen ni una; els espaviladíssims, a qui envejo per ser capaços d'entendre les coses a la primera i de tenir tanta facilitat de llengua; els guapos, que són pocs però que de tant en tant apareixen; els fredolics, que no es treuen la jaqueta mai; els calurosos, que es queden gairebé despullats; els imbècils, que porten gorra dins a classe; les agraïdes, que a final de curs sempre tenen un detallet amb la profe.

De fet, no volia escriure tot això, avui. El que jo volia compartir aquí és el resultat d'una prova que els vaig passar ahir per avaluar què han après aquests darrers mesos (allò de lèxic i gramàtica, expressió escrita, comprensió oral, etc.). Ho comparteixo, em penso que us agradarà.

Escriu el nom de cada dibuix, deia l'enunciat de l'exercici de vocabulari.

I després d'una bufada general, d'aquelles que volen dir, "Merda, això m'ho sabia però no me'n recordo!", els meus estimats i atrevits estudiants es van aventurar a contestar a la brava, seguint aquella recomanació tan funcional del "si sale, vale". I diguem que no va acabar de sortir, no...

Varietats de pastanaga, segons els meus hortolans: pasta negre, pastenague, pastanega, pastegana, espanaga, pestanga, passanaga, espatinaga.

Tipus d'endoll, segons els prometedors lampistes de classe: escarribet, conell, escafalat, chafeur.

Què hi farem! Suposo que no cada dia han de comprar pastanagues ni connectar aparells a l'endoll. I si ho han de fer, veig que tenen prou recursos per inventar-se aquestes paraules i totes les que els facin falta. Per allò devien inventar-se aquell eslògan de "Parla sense vergonya, parla en català!".

Bon cap de setmana, formoses i eixerits!

Galloferos!*

2011-02-04T00:02:00.002+01:00

L'últim anunci d'Estrella Damm és emotiu, inspirador i, alhora, indignant i decebedor. La primera vegada de veure'l, penses: "Guaita el Quim Gutiérrez, que guapot està. I Els Amics de les Arts, que ho fan prou bé per ser cantants". I vas mirant i escoltant què diuen i coi, la veritat és que encèn l'orgull de pàtria singular. Ara bé, només que te'l tornis a mirar una altra vegada (com que el passen tants cops et pots arribar a empatxar), vas fixant-te més en què diuen i mires d'ubicar totes les coses que apareixen com a significatives, com a pilars del país. I aquí arriba l'astorament primer, la indignació després i, a l'últim, la decepció.

Es veu que un noi ha tingut la paciència de fer un mapa de Catalunya amb totes les coses bones que l'anunci diu que tenim, i guaiteu quin desgavell, quin insult:

El mapa de les coses que tenim, segons Estrella Damm

Les preguntes que em faig, són: 1. A qui l'han encomanat, aquest anunci? 2. Com s'han documentat els creatius per decidir què és el més significatiu del nostre país i el que és prescindible?

Au va, no fotem, home! On són els caragols a la llauna, i l'oli d'oliva arbequina, considerat dels més saludables i gustosos del món? I les orelletes, la coca de recapte, els carquinyolis o els torrons d'Agramunt? I la festa dels Moros i Cristians de Lleida, els raiers, els minairons, les pomes i les peres de la plana, el vi del Priorat, o el de Raïmat? Els caliquenyos, Màrius Torres, la Ruta del Císter, Maria-Mercè Marçal, Indíbil i Mandoni, els dinosaures de Guissona, el poblat íber d'Arbeca i jo què sé quantíssimes coses més!

Quina pena més grossa, senyor. I venga a empassar centralisme, som-hi tots a gastar 9 milions d'euros per plantar un aeroport a Alguaire, que si de cas ja anirem perdent temps i quartos amb la catastròfica línia ferroviària o la imprevisible puntualitat de les línies de bus.

N'hi ha que diuen que els de l'anunci han deixat aquest forat a la part esquerra del mapa perquè és la zona on la gent es fot San Miguel, que és la que sempre s'ha gastat per alllà, en comptes de beure les omnipresents Estrelles xaves. Jo això no ho sé (perquè no bec cervesa), però la qüestió és que ja n'hi comença a haver prou d'aquest color: la capital queda lluny de la Plana, però ja comença a ser hora d'entendre que Lleida és molt més que Baqueira-Beret. Encara em rebenta ara pensar que a l'estació de l'AVE la van batejar amb el nom de "Lleida-Pirineus". I resulta que per arribar-hi, als Pirineus dic, hi ha ben bé un parell d'hores de cotxe. Quina enganyifa, mare meva.

Re, que si voleu seguir com va el tema, s'ha obert un grup al Facebook per anar afegint les coses que l'anunci s'ha oblidat. I la veritat és que la gent té molt sentit de l'humor (em penso que si això es comptés com una altra cosa de les que tenim, hauríem de pintar tot el mapa). És clar que és un anunci i que qui paga mana, però si realment l'empresa dels trons té un cert sentit de catalanitat, que miri d'ampliar el concepte, perquè tal com ara el planteja, fa pudor. I molta!

*Una altra de les coses que tenim (i que no es diu): riquesa lingüística. Una persona gallofera és qui diu mentides, enganyifes.

Volia fer un sonet...

2011-01-28T14:21:00.000+01:00

...però costava molt! La veritat: no he sabut fer cabre el padrí, tot el que és, tot el que ens dóna, tant com me l’estimo, en 14 versos ben comptats. Aquí, menys ben presentat que en un sonet afilerat, deixo el cor obert de bat a bat com a regal de néta per al padrí, ara que acaba de fer 79 anys.

Jo tinc un padrí que no porta bastó

li regalem camises i mitjons d’estrena

però no podem fer-lo baixar del tractor

perquè ell és, de lluny, el més gran treballador.

El padrí sovint explica històries

de l’any de la Maria Castanya

de quan anava amb el carro,

i llaurava amb els bous de sol a sol.

Ens recorda un temps sense teles,

de quan el més divertit de l’any era la festa major,

o quan jugava a futbol amb el Borges

i el dia d’aquella terrible inundació.

Ara té un mòbil (ai, senyor!)

que remena com pot,

per insistència nostra,

perquè volem que tingui de tot.

Però al padrí no el veureu jugar a cartes

ni a la petanca, ni al dominó,

“això és per als jubilats!”, us dirà.

A ell, deixeu-lo campar per trossos i contrades

amb la furgoneta bruta, faci fred o calor,

perquè no tem monstres ni fantasmes

només les pedregades i el gebre traïdor.

Per fer-lo content,

deixeu-vos de menges sofisticades,

que com a bon estalviador

no troba res millor

que les llesques de pa sobre la taula

i un setrill generós carregat d’oli

per sucar-hi el dia

i estovar el vi de la cooperativa.

Me l’estimo tant, el meu padrí!

I aquesta seva plena noblesa d’esperit,

tota la bondat que li cap als ulls,

del color de la terra i dels arbres,

verdosos, lluents, amables i serens.

Quan toco la seva pell colrada d’anys,

les mans tan clivellades, tan plenes de vida viscuda,

un tremolí de grandesa m’aclapara

perquè sé que sang seva corre dins meu.

Per molts anys, padrí!

Príncipes do Nada

2011-01-20T13:51:00.000+01:00

N'estic tipa dels galifardeus que m'aturen (m'aturaven, ara els esquivo, la veritat) per fer-me "només una pregunteta". Equipats amb les seves carpetes corporatives assalten el personal a les sortides del metro, a les zones comercials i fins i tot porta a porta (encara funciona, això, al segle XXI?). Penso: els deuen donar algun informe amb un perfil tipus de les persones a qui han d'adreçar la seva impertinència. Per mi que es deuen moure en aquests paràmetres:

- Abordeu persones d'entre 20 i 40 anys.
- Atureu més dones que no pas homes (per allò de la sensibilitat femenina cap a la tragèdia aliena).
- Fixeu l'objectiu en la gent que porti roba còmoda, texans i, sobretot, algun penjoll o complement de tendència indie, hippie o ètnica.
- Descarteu els forasters (sudamericans, orientals o africans; però no els europeus).
- Abans de començar a parlar, establiu contacte visual i feu un cop de cap volent dir "ara et tocaré la pera, però amb aquella alegria".

Després de tants assalts, tinc tres teories: 1. Compleixo totes les categories d'aquest perfil; 2. Dec tenir cara de molt bona persona; 3. O tenir molts quartos. Més aviat em decanto per la primera... A veure, ja sé que la gent bé s'ha de guanyar la vida d'una manera o altra, però... si volen contribuir a fer un món més just, solidari i equilibrat potser caldria replantejar-se la seva manera de treballar.

Guaiteu què fa la Rita: coordina un projecte de Médicos do Mundo a una illa remota, amb totes les dificultats i mancances del món, lluitant contra tabús i misèries, vivint de qualsevol manera, pencant per aconseguir una mica de dignitat en aquell racó deixat de la mà de Déu. I sense emprenyar ningú.

Veure què fan, els mitjans que no tenen i tot el que queda per fer emociona i indigna a parts iguals.

"Colorín colorado"

2011-01-16T19:13:00.014+01:00

Aquest matí de diumenge, fent una bona passejada per aprofitar el sol d'aquest hivern que no ho sembla, ens hem arribat a veure l'exposició "Mariscal a la Pedrera" (s'acaba el dia 30 de gener, l'entrada és lliure).

Que vistós, cridaner i abrumador! L'exposició, que té sis espais, és com una cova de sorpreses, un cau de colors després d'un altre que va animant i encenent des de l'entrada fins a la sortida, sense cap badall pel mig. Tot vibra. Per començar hi ha una cova d'esbossos que fa d'entrada, en blanc i negre, amb dibuixos que diries que estan fets de qualsevol manera (però no, és clar) i que en conjunt ensenyen sense cap vergonya la visió personal que aquest senyor té de la gent,la vida i el món. I tot el que ve a continuació és una festa de confeti.

"Lletres i tipus" és justament això: una exhuberant mostra de lletres i tipografies, totes fetes a mà i que han anat apareixent en cartells, portades de revistes, logotips i, oh gran passió i debilitat meva: bosses de paper de conegudes i no conegudes de marques comercials! Quin bé de Déu allà penjat: com una pluja de cromatismes i pulsions feien un goig que enamoraven. N'hi havia de Camper Kids, H&M o Vinçon, per dir-ne algunes de les més grosses. Sabíeu que el logo del Zoo de Barcelona és d'aquest bon senyor? I també el de Bancaja, Onda Zero i fins i tot el d'un partit polític suec!

Un dels textos que de tant en tant hi havia a la paret (de gent --poseu-hi escriptors, crítics, col·legues o el que sigui) que parlen de l'artista o de l'obra deia que en tota aquella producció tan alegre i vital no hi havia cabuda per a dolents ni monstres ni fantasmes, però que sempre hi ha humor o crítica o impertinència. Ho he vist clar en un cartell dissenyat per a la unitat d'amputats d'un hospital: era el dibuix d'un flamenc. I a la de cures intensives, un niu amb dos pardalets que obrien el bec mentre sa mare els atenia amb molt amor. No era gens ofensiu, al contrari, superada la mirada compassiva de la tragèdia, un esclat tou de vida anima a refer-se. També he vist, enmig de tota aquella olla barrejada, una sensibilitat especial cap al col·lectiu de cecs. De fet, una mica més endavant hem trobat un dibuix en relleu a la paret que es pot tocar i al costat, escrit exclusivament en Braille, un text. Els que no en sabem no podem saber què diu.

Després, passades unes cortines amb retalls de roba estampada, hi ha un recorregut per l'obra més variada, curiosa, estranya, enginyosa del dissenyador: cadires, taburets, butaques, il·lustracions per a un llibre de cuina immens, mòduls per construir columnes... de tot. I allà, l'únic que hi ha dins d'una vitrina en tota l'exposició (i que espanta i empatxa una mica), és una col·lecció de toooooota mena d'objectes on es va estampar el Cobi, la mítica mascota de les Olimpíades de Barcelona'92. "De tot" és, absolutament, "de tot" (i nostàlgia al poder): samarretes, pins, clauers, gelats de Frigo (quan encara tenia aquell logo de toldo de platja), el Cola-Cao en llauna amb el Cobi a la capsa, els cromos i jo què sé quantes coses més. Un excès total que mareja i tot.

Abans de l'última sorpresa, hi ha un espai de ficció molt bonic: una mena de teatrets amb pantalles il·luminades que recullen escenes de la vida tranquil·la, mediterrània i contemplativa d'uns personatges anomenats garriris. S'estan allà, vivint les coses senzilles i bones de la vida: fent un beure en una terrasseta davant del mar, mirant els que miren el cine a la fresca a l'estiu o anant en moto resseguint la costa de pins i de blau. Quan te'ls mires, penses: què s'ha de fer per viure així? I vols ser un dibuix animat i viure tranquil com ells.

I per acabar, un altre túnel, amb un nom mil vegades dit i evocador encara: Nit de lluna plena.

Es podria acabar més bé? Crec que no. Unes teles transparents penjades del sostre fins a terra, un projector que fa llum de lluna artificial, unes casetes de cartró que tot de nens han okupat, un so de nit d'estiu, una vespa, una sensació d'estar bé en aquella mena de conte que s'acaba molt aviat (i que pots immortalitzar amb un clic d'un fotomatón gratuït). Un final divertit, emmascarat i rodó! Aneu-hi si podeu, em penso que us pot ben agradar.

Ja estava d'escriure tot això, però m'he recordat que volia posar un altre tros d'un dels textos perquè m'ha agradat molt, és del Pàmies: "Mentre el disseny elabora una retòrica que imita l’intel·lectualisme tabarra-leninista, Mariscal es desmarca de nou. En comptes de mastegar els adverbis amb mandíbula d’erudit, es limita al seu repertori d’adjectius. Preneu-ne nota: bonic, divertit, chulo i guai. A aquestes altures, el públic ja sap que Mariscal fa el que li rota". Ara sí, ja està :) Aneu-hi, va.

Ser-hi

2011-01-14T12:17:00.006+01:00

Que difícil és ajudar els amics torbats per amors que se'n van. Que bonic és poder-hi ser, sentir-se comptat en aquest desgavell. I no, no hi ha res que arrasi el mal que fa, però algunes coses hi ajuden (fumar no és gens bo, amic). Jo, un dia que ja queda força enllà, vaig vomitar això:

M'apareixes, xop de llum, pels dolls del deliri.

Un nou color neix en l'esgambi de l'espera.

Pum, pum, pum. Martells al cap.

Tinc un morat al seny,

i el cor blindat.

A dins

tu

i

jo

enfora

al cau del temps.

Sóc un planeta. O l'era.

I tu un cometa d'arena. Encara.

No sé com collons esbandir-te l'amor.

bum, bUM, BUM! Atac de cor, i desig pertot.

Ara toca anar-se refent, que els dies són molts i a poc a poc les hores s'aniran tornant amables. Hi torno: quan faci falta ens agradarà ser-hi.

Homenatge a Chillida

2011-01-12T23:29:00.009+01:00

La notícia va sortir ja fa uns quants dies, però com que aquest espai té un ritme una mica aliè a tot plegat, la reprenc ara.

Tanquen el museu d'en Chillida. O més ben dit: ja està tancat.

Qui hi havia estat me n'havia fet molt bona propaganda, i aprofitant l'ocasió que teníem d'anar fins a Bilbao amb un cop d'avió, vam voler fer-hi una visita el dia 29 de desembre, l'últim que va estar obert, 10 anys després d'haver estrenat el projecte.

Quan vam arribar al museu (era l'hora que obrien, a quarts d'onze) vam trobar una cua d'unes ben bé trenta persones davant nostre. Vam pensar: és l'horeta d'obrir i per això ens hi hem trobat gent. Un parell d'hores més tard, quan ja ho vam tenir tot vist, en vam sortir i encara hi havia cua, com a mínim una dotzena de persones s'esperaven per pagar els 8,5€ que valia l'entrada.

Allà que vam ser, ens vam preguntar algunes coses:

- Per què l'han de tancar, aquest museu?

- Quin deu ser, el cost real de la instal·lació?

- Quants empleats són imprescindibles per

mantenir-lo actiu?

Potser les respostes que se'ns van ocórrer són massa evidents, però vull escriure-les perquè a cap de nosaltres ens semblava cap cost desorbitat mantenir allò obert. Tenint en compte que és un camp obert i que les escultures hi són plantades al bell mig (ben bé com un hortet esquitxat d'art i enginy), vam pensar que la feina més grossa devia ser la de mantenir la gespa arranada, les males herbes a ratlla i l'obra exposada (sembrada), vigilada. La qüestió del rovell, la humitat o la degradació dels materials (granits, marbres i metalls) em va semblar que ja havia estat estudiada per l'artista mateix, qui expressament va fer exposar d'aquesta manera tan particular (i agradable) la seva obra. Si els serveis de jardineria pugen massa al cap del mes, unes ovelles pasturant per allí potser serien una alternativa ecològica, pintoresca i escaient.

Sobre la qüestió del personal: vam comptar dues persones venent les entrades, una vigilant al "caserío", l'únic espai tancat del museu, i un senyor de seguretat que ajudava a aparcar bé els cotxes al pàrking. Com que no hi havia bar, tampoc calia cambrers que l'atenguessin. Els records de la botiga els despatxaven les mateixes noies de les entrades. I algun responsable gros suposo que també hi deu ser: un comissari, un gerent o un director (podeu posar-hi una "a" a cada acabament de paraula). Quatre, cinc, sis? Se'm fa estrany pensar que la ca

ixa (sigui qui sigui qui en té la clau) està tan buida que no pot ni mantenir una estructura tan poc extensa. A més, segur que el museu genera activitats que poden aconseguir algun quartet: intercanvis amb altres museus, acollida de trobades i coses d'aquest estil.

Per què el tanquen no ho sabem ni ho entenem. Fa tot l'efecte que és cosa de mals entesos, una mena d'estira i arronsa entre la família i l'administració o, en el pitjor de ls casos, d'abandonament d'un bon projecte. Ens va agradar molt veure-hi tanta gent.

I aquest és el nostre homenatge a Chillida, un moment de felicitat orgànica, amb els peus sobre un retall de gespa esgrogueïda on hi havia jagut una escultura.

Els Reis de l'Orient

2011-01-06T18:11:00.007+01:00

a Fondarella

ens arriben pel carrer Ponent.

Els nostres són uns reis molt ben avinguts:

tots tres van a la mateixa carrossa,

que és un remolc guarnit

de robes vistoses i serrellets lluents.

Sempre miro atentament

les butaques dels Reis:

cada any més fondes, més enclotades...

Potser una mica pel pas del temps,

potser també pels quilos de més dels regents.

I també el tractor que els estira,

amb un tractorista gros, de galta ampla,

que per una estona canvia

el mugir dels vedells

pels xiscles de les criatures

que acompanyen la carrossa

tot fent una festa grossa.

La canalla s'ho va mirant

amb alegria i espant

i els més grans ens entretenim

a saber qui són els que aquest any

fan de patges i de Reis

perquè porten la cara tota pintada

i gairebé no els coneixem.

Els nostres Reis són molt simpàtics,

sobretot el negre,

el pintor de cal Pastoret.

Al cap porta un test del revés

que li fa de barret,

saluda com un gran senyor

i sempre ens fa riure molt a tots.

Aquest any hem estrenat

un jove Rei Herodes

que no tenia ben après el paper.

Va dir quan va haver acabat:

"l'any que ve ho faré més bé!"

I es va fumar un cigarro

per fer-se passar els nervis del debutant.

I després d'això la carrossa continua

fins que troba els angelets

(gelats de fred i d'emoció)

que els anuncien des del balcó

que l'infant és nat

i que vagin tirant

fins que trobin el nadó.

Com cada any,

els Reis han fet parada

a l'Ajuntament i han aprofitat

per fotre canya al personal:

"Sabem que hi ha molts nens que fan bondat,

però n'hi ha d'altres que trenquen els fanals

i que quan juguen a pilota,

molesten la gent gran".

I a tots ens han fet prometre

(davant del senyor alcalde)

que faríem més bondat

i seríem més bones persones

durant tot l'any.

Síííiíí! - vam dir. A veure

si ho sabrem complir...

Quan el neguit d'obrir paquets

ja no es pot fer esperar gaire més

caminem carrer avall

per trobar un gran pessebre

amb gallines, conills, corderets

cases de joguina i cistelles plenes.

I el jovent, quiet i expectant,

tots ben disfressats de pastorets,

van atansant-se al Jesuset

que és un vell nino abrigat

a la falda d'una verge Maria adolescent.

Ei! Que no ens podem oblidar de dir

que a Fondarella també tenim

uns dimonis ben eixerits:

són les fúries de l'infern

que volen aturar el pas dels Reis

i amb unes forques de miniatura,

unes cares vermelles com el foc

i les capes de color de nit

corren i entrepussen

i fan molt bonic.

Després de tot això, després de l'anar i el venir

la sala, per fi, és tota plena de joguines i de paquets

de grans contents i de petits rabents

de rebre, un any més, els Reis Mags de l'Orient.

I aquesta nit,

aquella estrella tan llunyana

brillarà una mica més ufana

amb la llum de l'avi que ja no hi és.

Any nou...

2010-12-27T20:19:00.004+01:00

... vida nova?*

Aquests dies tocaria una foto d'un odiós gatet amb un gorro de pare Noel (per als de més d'aquí podria posar un caganer mediàtic), una llista (com seria de llarga?) de coses bones de l'any que s'acaba, una reflexió dels fets més rellevants del 2010, una foto bastant repugnant d'algú empatxat de menjar i beure, una típica estampa nadalenca amb cases de muntanya nevades i les xemeneies traient fum, un tradicional pessebre o una entrada amb idees d'originals -i prescindibles- regals d'amics invisibles...

Res d'això, avui. Una pintada reveladora a la paret, en blanc i negre i a -3º.**

Molt bon any nou a tots.

*Per si no llegiu bé les lletres de la foto: Go to work/ send your kids to school/ follow fashion/ act normal/ walk on the pavement/ watch T.V./ save for your old age/ obey the law./ Repeat after me: I'm free.

**Em sap greu el costat "yin" d'aquesta entrada, no voldria trencar l'esperit "yang" de ningú, sobretot aquests dies.

Avui he somiat que es cremava Montserrat

2010-12-16T11:12:00.004+01:00

I he patit molt, però no em despertava.

Era una destrucció total. Tota la muntanya s'esquerdava, com si fossin tions al foc, com quan al final encara en queda la forma original però que si els toques una mica es desintegren en un microsegon, es fan pols, desapareixen davant teu. I no s'hi podia fer res perquè no era un foc del que s'apaga amb aigua, era una mena de capa blavosa, com de butà encès, i ningú no s'hi podia atansar: Montserrat era embolcallada d'una fina capa que la consumia, se la carregava, sinistrament. No he somiat amb cap monjo, només amb turistes que s'hi passejaven i quedaven sepultats i es clavaven estelles d'uns cactus estranys a les mans.

He patit molt.

La foto: l'he tret del Google imatges, no sé qui n'és l'autor, però és molt xula.

No tanquis la porta del tot

2010-12-12T22:51:00.004+01:00

que puguin entrar les fades

i fugir els malsons.

Aquest vespre, ració de "Somiatruites", el concert-espectacle d'Albert Pla i Pascal Comelade.

el dolç ressò del dring

la màgia del cantar tou

GENIAL

naturalment

O........N........Í.......R..........I.......C

per riure

veure, sentir, viure

(i la mà al pit, que el cor a r r e n c a el voOOOOOOl)

tot alhora:

brutalitat, descarament i preciositat

S O M N I

amb asteriscs de confeti

amb titelles i disfresses

amb una pistola que enlluerna

amb soroll que rossega

amb pluja de regadora

i un pipí abans d'anar a domir

també català i castellà i anglès

i lúcida bogeria

viiiii-braaaaa-ciiiiii-oooons

de les que fan néixer

memorables

_____E M O C I O N S____

Però a dins no hi cap res més: pulmons i sang i artèries i penes i alegries i problemes....

Calla, potser sí!

Un somriure encara hi cabria

i un batec molt fort

que es queda a dins

i-no-se'n-va

"no sé com dir-ho"

i la guitarra ajuda a escupir-ho tot

veritat i mentida i somni i realitat i ficció

un cactus impertinent

i un clau amb l'Antònia Font

a dalt d'un avió

monosíl·labs encadenats

que ja no recordaré

demà

...

demà ho faré,

sí,

demà

...

unes antenes de formiga que fan llum

un nadó a platea que somiqueja

(i perquè és patufet no ho sap, però també fa acords)

l'epicentre de la felicitat a les fosques

i una sentor d'univers

(que gran que és, i tu tan petit)

a la pell i al melic

preciosa, volcànica, transparent

_______b o n a ______ n i t_______

Plorar per una magdalena

2010-12-02T11:28:00.007+01:00

A primer de carrera vaig fer una assignatura sobre història de les grans religions. Hi havia la part de les religions occidentals i la de les orientals. El professor de les occidentals era un gran teòleg, un senyor gran que havia dedicat la vida a l'estudi de la Bíblia i que manifestava una empatia més aviat escassa amb la clientela que tenia davant.

El que més vívidament recordo d'aquella assignatura és una anècdota que va atrevir-se a explicar un dia. Ens va dir que com que avui tots som uns ignorants pel que fa a religió (ell es referia sobretot a la cristiana, però vaja, ho podríem ben dir de tota la resta) comentava que en moltes ocasions, quan s'utilitza alguna expressió o refrany en què hi apareix algun element religiós, ja no sabem a què fa referència. Ens va dir que un matí, mentre esmorzava a la cafeteria, havia estat escoltant una conversa entre dos noies que tenia a la vora: l'una devia haver tingut algun disgust molt gros i l'altra mirava de consolar-la. L'amiga que oferia consol a la disgustada es veu que, amb tota la bona fe del món, va dir: "No et servirà de res plorar com una magdalena!". Diguem que per context i situació, la frase era perfectament vàlida. Llàstima del gest que la noia va fer per emfasistzar la sentència: amb la mà va fer com si suqués una magdalena a la llet.

Em sembla que aquell any aquell bon home va decidir jubilar-se.

A petició popular, deixo aquí una recepta fàcil i encertadíssima per preparar unes esponjoses, tendres i boníssimes magdalenes. Encara que no n'hàgiu fet mai, no patiu. Si seguiu totes les passes no podeu fallar de cap manera: jo que no sóc gaire de cuinar, a la primera em van quedar impecables. Ja veureu que no tardareu a repetir!

Ingredients

- Ous (2 de mitjans o 3 de petits)
- 175 grams de sucre
- 1/2 got de llet (sencera o semidesnatada)
- Un got i 1/2 d'oli (d'oliva suau o de girasol)
- 210 grams de farina
- Un sobre de llevat (o una miqueta menys)
- Un pessic de sal

Ingredients opcionals
- Ratlladura de llimona o taronja
- Bocinets de xocolata
- Bocinets de poma
- Canyella

Preparació

1. Batem els ous fins que estiguin escumosos i hi afegim el sucre. Jo ho faig a mà, però també es pot fer amb la batedora elèctrica.

2. Hi afegim la llet i l'oli (que anirem incorporant a poc a poc amb forma de rajolí).

3. A part, en un bol fondo, barregem la farina amb el llevat i la sal.

4. Incorporem la farina a la barreja de l'ou i el sucre. Anem removent, no ha de quedar cap grumoll. La pasta ha de ser molt cremosa, més aviat espessa que clara, però que regalima de la forquilla. Podeu tastar-la, ja comença a ser molt bona!

5. Si ens agrada, podem aromatitzar la pasta amb canyella, vainilla, ratlladura de taronja o llimona, bocinets de xocolata o poma. Hi ha moltes combinacions!

6. Aquest és el punt clau perquè quedin súperesponjoses: la pasta ha de reposar, com a mínim, una hora a la nevera. Les vegades que les he fet he deixat la pasta preparada el dia abans i les he deixat reposar tota la nit. L'espera val la pena!

Cocció
7. Escalfem el forn a 190º (després, quan hi poseu les magdalenes, abaixarem una mica la temperatura).
8. Repartim la pasta a les paperines, les omplirem unes tres quartes parts.
9. Ho posem al forn durant uns 12-15 minuts a 180º (o fins que veieu que ja tenen un color dauradet per sobre).

Presentació
No us hi mateu: volaran!

Recomanació
Podeu utilitzar les clàssiques paperines de magdalena, però atenció: si no hi poseu un mur de contenció us quedarà una magdalena gegant, perquè sobreeixiran i la pasta s'esbarriarà per tota la safata! El truc és posar-les a dins de flameres o bé fer-ho en motllos de silicona reutilitzables, que són més consistents i, a més, els podrem aprofitar moltes més vegades.

Bon profit!

Imatge: He posat aquesta perquè no tinc cap foto de les magdalenes que vaig ferjo : no vaig tenir temps!

La divina comèdia

2010-11-25T13:05:00.007+01:00

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

Agost de 2009: Comença una nova manera de viure. Lloguem casa nostra en una bonica avinguda de Barcelona. Estem molt contents i il·lusionats.

Novembre de 2009: Sol·licitem l'ajut per a la Renda Bàsica d’Emancipament a l’Oficina d’Habitatge de l’Eixample de Barcelona. Tenim eperança.

Gener de 2010: Rebem una carta d’Adigsa notificant que la sol·licitud ha estat acceptada. Pensem: "caram, va prou bé tot això!" (Ai, santa innocència...)

INFERNO

Abril de 2010: No hem rebut cap nova notificació des de la comunicació del gener. Ens adrecem a l’Oficina d’Habitatge de l’Eixample de Barcelona i allà comproven el nostre expedient. Ens diuen que tenim una incidència amb l’Agència Tributària i que hem d’anar a alguna de les seves oficines per resoldre-ho. Ens preocupem.

Maig de 2010: Consultem en una oficina de l’Agència Tributària estatal quina és la incidència. Després de revisar-ho, constaten que no n’hi ha cap i que no saben què pot ser. Ens diuen que potser es tracta de l’Agència Tributària catalana, i que hi anem a veure si allà ens poden dir què és. D'acord. Allà ens diuen que cal que sol·licitem un Certificat positiu d’estar al corrent de deutes tributaris, és a dir, un certificat que garanteixi que no som morosos i que tot està al corrent. Comencem a tenir la mosca al nas.

Finals de maig de 2010: Uns dies després l'anem a recollir i enviem el coi de paper directament al Ministerio de Vivienda de Madrid, per correu certificat. Ens anem emprenyant i desanimant a parts iguals.

Juny de 2010: Rebem una carta del Ministerio de Vivienda que informa, una altra vegada, de la incidència amb l’Agència Tributària. De què van? Diu que cal resoldre-la per poder percebre l’ajuda. Explícitament demana que ens adrecem a l’Agència Tributària per resoldre-ho. Com? La cançó que ens acompanya aquests dies és "Què (cony) volen aquesta gent?".

1 de juliol de 2010: Ens presentem per segon cop a l’Agència Tributària i allí constaten, un cop més, que no hi ha cap deute pendent. Ens diuen que aquest ajut és del Ministerio de Vivienda i que l’Agència Tributària no hi té res a veure. Com a darrera solució, ens demanen que omplim el formulari 010 per obtenir un certificat d’estar al corrent de deutes una altra vegada, aquest cop de l'estatal).

2 de juliol de 2010: Sol·licitem aquest darrer certificat per enviar-lo al Ministerio de Vivienda sense saber, de cap de les maneres, què més podem fer per demostrar que no hi ha cap incidència per solucionar amb l’Agència Tributària o, si és que existís (cosa que no ens ha sabut dir ningú fins ara) quina és per poder-la solucionar. L'enfadament dóna pas a la desesperació total.

PURGATORIO

Mitjans de juliol de 2010: Recorrem a un amic gestor, no sabem cap on anar sense ajuda professional. Després de fer tot d'indagacions, descobreix que hi ha un pagament pendent de la declaració de renda del 2008! De veritat que era tan difícil, veure això? Si volem rebre l'ajuda, hem de pagar la quantitat de 300€. Ens sentim completament enganyats i decebuts. Però paguem.

Setembre de 2010: Revisem per internet l'estat de la nostra sol·licitud i... Oh! ACCEPTADA i sense cap incidència! Truquem per saber quan començarem a rebre els imports endarrerits. Compten que cap a l'octubre, després del pont del Pilar. Recuperem l'esperança i pensem que, finalment, potser serà possible obtenir l'ajut.

Octubre de 2001: De les mensualitats endarrerides no n'hem sentit a dir ni gall ni gallina. A què esperen, què passa ara? Torna la desconfiaça i l'avorriment total.

PARADISO

20 d'octubre de 2010 (Santa Irene): Finalment el Ministerio de Vivienda ordena el pagament dels imports pendents.

8 de novembre de 2010 (el meu aniversari!): Fan l'ingrés de les mensualitats endarrerides.

24 de novembre de 2010 (l'aniversari del Carles!): Finalment, ens n'assabentem. Ens sentim guanyadors, victoriosos, triomfals! La primera cosa que hem dit és que aquest divendres anirem a sopar a un bon restaurant!

* Les il·lustracions que acompanyen el text són de l'edició de La Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló (Ed. Cercle de Lectors, 2002).

Divendres

2010-11-19T13:02:00.005+01:00

Degotall de textos per corregir.
Arxiu d'entrades per revisar que no s'acaben mai.
Preparar una activitat fastigosa per fer quedar bé l'Ajuntament.
Investigar mons indòmits per saber quina és la millor manera de facturar les correccions perquè els homes del sac no s'ho emportin tot.

Gris al cel.

M'he comprat un bollycao per empassar-m'ho tot més bé.

Divendres, per fi!

Not an ordinary day

2010-11-10T14:10:00.010+01:00

[O com fer 25 anys un dilluns feiner qualsevol]

Matí
Em llevo més d'hora per posar al forn les magdalentes que he pensat que portaré als profes a la tarda per berenar i celebrar l'aniversari. He trobat una recepta fantàstica i ben fàcil que les deixa esponjoses, tendres i molt bones. No en tinc cap foto, però quan en torni a fer en posaré alguna, amb la recepta i tot per si algú s'anima a fer-ne.

Quan arriba l'hora de fitxar, activo el botonet de "pilot automàtic" que m'ha sortit després de més de dos mesos de treballar com una robot fent fitxes de lèxic. Sembla que avui la feina passa més bé, rebo les primeres felicitacions i el matí va lliscant. M'apunto algunes paraules que m'apareixen, m'agraden i que no coneixia: bigalot, badomeria, cruany, dordulla i cruixidell (és català, sí sí...). A veure si me'n recordo a la propera partida d'Scrabble...

Migdia
Em poso bonica i em pentino bé per fer un dinar especial (a casa, que és on s'hi està més bé). La sorpresa arriba a l'hora de les postres: tinc el regal que volia! Un tiramisú deliciós, preparat especialment per a l'ocasió i (atenció perquè això no passarà més) beneït pel Papa! El cuiner de referència el va preparar mentre se sentia la missa de diumenge per tot el barri. A cop d'àngelus anava muntant les clares a punt de neu, i unes llatinades més tard ja posava la xocolata ratllada. Com deia aquell, en dos paraules: in-creïble!

A més, aquest tiramisú no anava sol, tenia una molt bona companyia: una orquídea blanca, imponent i delicada. És preciosa!

Tarda
Carrego la bossa amb el llibre, l'estoig i les magdalenetes i em planto, puntual, a la feina. Dic que és el meu aniversari i em feliciten (hi ha poca gent, ja m'està bé). Tothom diu que el berenar és tan bo i que on les he comprat. Que les he fet jo, dic! (I estic contenta perquè sé que m'han quedat molt bé.) Vaig fent les meves coses: preparant la classe, endreçant papers, corregint redaccions, i no fer res durant una estona, també...

Vespre
Arriba l'hora de classe. Els faig entrar a l'aula, els noto una mica inquiets, alguna cosa passa. Van entrant, comentem com ha anat el cap de setmana, intento començar el discurs d'avui. I... mooooltes felicitaaats! (Això ho heu de llegir amb totes les pronúncies possibles: muites, multas, montes, etc.) Se'm presenten amb un pastís que té una espelma clavada al mig i tot de càmeres surten precipitadament de butxaques, bosses i motxilles. S'han posat d'acord per fer una sorpresa (que no ho era del tot, perquè dies abans m'havien demanat permís!) i m'ha fet il·lusió. Em regalen, també, un parell de jerseis (que segurament i per no variar el costum, canviaré). Hem berenat i quan hem acabat, apa som-hi que no ha estat res.

Nit
Després de tot, després d'avui, després de fets i gents, torno a caseta. Estic acostipada (i n'estaré tota la setmana sencera). Obro l'ordinador i em trobo un últim regalet del dia, una ratolina bonica m'envia el vídeo d'una cançó preciosa que no coneixia i que m'ha agradat molt i molt. La compartiré aquí (feu clic per escoltar-la).

Contesto les felicitacions del Facebook, que són unes quantes, i també les de la bústia de correu. D'amics d'aquí i d'allà, de coneguts i saludats. I poc més: una micona de sofà, de manta i cap a dormir.

I això, tu. Que ja en són 25 i que per molts anys.

Habemus papam

2010-11-02T12:01:00.005+01:00

Aquesta visita papal a Barcelona ja fa dies que ens va deixant fets ben insòlits. En un país en què el calendari laboral té marcats com a intocables els festius oficials, va ser sorprenent veure (i sentir!) com un esquadró d'operaris, maquinària i grues començaven a preparar en diumenge i també per Tots Sants la zona per on haurà de passar demà sa santedat.

Durant tota la setmana han estat ben visibles les ganes de quedar bé d'aquesta ciutat (però no patiu, sobretot, que això no ens ha de costar ni un cèntim, eh!): s'han repintat tots els bancs de l'avinguda, s'han instal·lat desenes de pantalles gegants per oferir les imatges de la missa al carrer i fa feredat veure totes les cadires que hi arriben a haver parades a baix. Això sí, de banderetes, ben poques. N'hi ha alguna de catalana que encara penja del dia de la manifestació de l'estiu, algunes del Vaticà --poques-- i no gaires més de les que tenen el lema "Jo no t'espero". La qüestió sonora també ha estat protagonista durant tots aquests dies: hem sentit, pel cap baix, unes quinze vegades una versió sacra d'Imagine. Pi-pi-pi-pi-piiiiiiiiiiiii! I una escala que anava d'un to ben greu a un agut que feia molta nosa a l'oïda (allò que es clava al cap), per anar preparant tota la megafonia.

Aquest matí ha arribat l'hora de l'assaig: una veu organitzativa anava dient, pas a pas, com aniria la cosa: la disposició dels convidats, l'ordre dels parlaments, la cadència de l'acte, vaja. Fins i tot hem sentit llegir el primer paràgraf del discurs del cardenal Sistach.

Tota la santa setmana hem menjat Papa amb patates. Però no pas demà: ara que és a punt d'arribar, jo foto el camp, que aquí potser no em deixarien entrar a casa i la mama m'ha dit que demà farà fricandó. Jo sí que tindré un diumenge rodó!

Adéu-siau i gràcies!*

2010-10-28T12:56:00.006+02:00

No ho voldria haver d'escriure, però cal.

Ahir, dia internacional del corrector, se'n va anar un gran lingüista, filòleg, articulista i senyor de lletres.

Per ser sincera, em cal reconèixer que vaig descobrir tard la importància d'en Solà. La dedicació a la llengua en general i a la correcció en particular va començar fa tot just tres anys. Al cap de pocs dies de començar el postgrau ja es va fer evident que era una figura imprescindible i, més tard, quan vaig passar d'estar asseguda a la fila del fons a ser davant de tot i de tothom, a la sala de professors hi havia una gran admiració per aquest acadèmic. De fet, a l'equip de professors n'hi havia un que invariablement fotocopiava per a tots l'article dels dijous de l'Avui. El deixava allà, sobre la taula comuna, per qui se'l volgués mirar. La proposta tenia èxit: l'endemà no quedava cap fotocòpia disponible (em consta que n'hi ha que les col·leccionaven). A tots ens agradava fer-ne una lectura i, si s'esqueia, comentar la jugada. Llegir aquells articles sempre era engrescador, instructiu, entretingut i enriquidor.

Per una lògica empresarial força difícil d'interpretar, aquell equip de professors s'ha desintegrat totalment: trasllats i migracions a principis de curs van posar punt i final a aquell ambientet (en el qual m'hi vaig afegir tardanament). Això sí, diria que tot sovint uns i altres hem anat seguint el costum de mirar-nos els articles del professor. Almenys fins la setmana passada, quan l'Avui publicava el seu últim article en què repassava com havien estat aquests anys d'articulista i s'acomiadava dels lectors. Deia "Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil".

Bé, ja sabem que país nostre és un país malalt de llengua: ens delim per analitzar-la, remenar-la, girar-la del dret i del revés, maleir els barbarismes, defendre els esbalaïts pronoms, denunciar tot assalt polític (d'aquí o d'allà) que representi una presa de pèl que acaba malferint allò que sentim tan propi. I d'aquí deu venir aquest afany, del sentir. I sort n'hi ha que aquest sentir, per poc que agradi de vegades, és compartit per una comunitat, és viscut cada dia, que és així com van creixent les coses.

Ara trobo commovedor (i alleugeridor) comprovar com aquesta vegada polítics, acadèmics i persones de tota classe comparteixen un sentiment unànime: la pèrdua de Joan Solà és la pèrdua d'un home entregat amb dedicació i convicció completa a la nostra llengua i al país.

Salut al català, l'enhorabona endarrerida als correctors i un record afectuós per a Joan Solà, al cel sia.

*Títol de l'últim article de Joan Solà publicat el 21 d'octubre de 2010 al diari Avui.

10/10/2010

2010-10-10T19:00:00.008+02:00

Xip-xap, xip-xap!
Quines botes d'aigua més boniques he estrenat!

Tolls irresistibles pels racons,
voreres guarnides d'ocres i marrons.
Arracades arbòries esbarriades
a munts, a muntanyes i pomets,
que si es mullen no fan crec-crec.

Avui es desperten els paraigües
i les sabates s'empastifen de fang.
Ja són aquí els dies de xim-xim i de fresquet,
i sí, n'hi ha que estem contents!

Farem passejades sense pressa,
a veure si pleguem algun caragolet.
Llàstima que de bolets no en sé,
ni dels bons ni dels dolents.
Això sí, aviat tindrem castanyes,
i també dolços panellets!

Avui sí, definitivament.
Els minuts madurs
encatifen de tardor el camí
cap als mesos de refugi casolà
de son solar
de vespres de color de vi.

Tardor dormilega i refrescant,
m'omples els diumenges d'octubre d'encant.

índies i texans

2010-10-05T21:11:00.011+02:00

Es nota que és principis de mes. Ahir, a l'òptica on em vaig anar a fer una revisió de la vista estava ple que no hi cabia ningú més. Avui, un dimarts d'octubre sense pena ni glòria, a les botigues de Glòries hi havia ambientet (sortosament, no com el dels caps de setmana).

Fa poc vaig llegir que la majoria de les adolescents d'avui s'estima més gastar-se la paga en una peça de roba assequible que no pas en dolços i llaminadures. Qui en parlava recordava amb la nostàlgia pròpia de qui ja és molt lluny de la jovenesa que els seus millors records anaven acompanyats de regalèssia, crispetes, algun tall de gelat o una mirinda. Aquesta mateixa persona apuntava, molt encertadament, que tot allò en què ell s'havia gastat la paga avui s'havia tornat un caprici gairebé de luxe (penso, sobretot, en el desorbitat preu de les crispetes al cinema, o dels refrescos en qualsevol bar) i que, per això mateix, a les noies del segle XXI els és més atractiu comprar-se una samarreta barata que no pas unes llaminadures cares. Parlava de les "llaminadures tèxtils" i de com els joves, però també els adults, ens cansem cada vegada més aviat de les coses que, d'altra banda, de seguida es gasten, es trenquen o, senzillament, passen de moda.

Em va semblar una molt bona reflexió, feta per algú que està atent a les últimes tendències socials i per això m'agradaria recordar (sense haver de recórrer al SantGoogle, em fa mandra, és fa tard...) qui ho va escriure o dir.

És que avui he anat a la cerca i captura d'uns pantalons per engegar el curs amb una peça de roba nova, que sempre fa il·lusió. La idea la tenia ben clara: negres (però no texans ni d'estil cambrer), rectes (ni amplots, ni de pitillo, ni dels que arriben als genolls), senzills (sense lluentons, ni estrips, ni aplicacions de res) i, si podia ser, econòmics. Res de més fàcil, aparentment. Ja... Me n'he emprovat ben bé una quinzena, i cap no s'ajustava a la idea (i de vegades a la talla) que jo tenia. Com pot ser que cada vegada sigui més difícil trobar coses tan senzilles? Qui ens volen fer ser?

M'he dit: aquí, un últim intent i prou (ja tenia mal de cap i tot i havia decidit desisitir, almenys per avui, després de tants fracassos). I... txatxan! L'última era la bona, per fi! I bé, ara que he tornat a casa amb la satisfacció del caçador que finalment ha atrapat la presa, deixo un poema que sempre m'ha semblat un gran retrat del gènere femení en plena cacera. Es titula "Grans magatzems" (suposo que avui en diríem centre comercial) i el deixo aquí perquè el disfruteu i el recordeu quan, inevitablement, hagueu d'anar a comprar.

Grans magatzems

Veig uns grans magatzems. T'agraden. M'atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me'n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m'oprimeixen.

T'he perdut. L'he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L'enfolleix remenar munts de sostenidors.
S'ha pintat a la mà colors, com els salvatges.

I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me'n vas. Adust, jo em faig l'ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.

Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica...
T'enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t'enduen estàtica.

Narcís Comadira, Les ciutats, 1976.

El timbre vermell

2010-09-30T11:34:00.003+02:00

Un ós amb careta de camioner puja a l'entresòl tercera.

Agafo l'ascensor i un senyor carregat amb la bugada neta puja amb mi fins al terrat. Fa mesos el vent li va robar unes estovalles negres. Assumeix el risc que alguna cosa semblant li torni a passar, perquè encara hi va.

Baixant, una senyora amb cap de lloro no para de xerrar. Ella, quan té son, diu que "passa figues" (potser les va comptant com si fossin corderets). Explica (vomita) que té una germana no sé on, i que li ha passat això, i que la vida allò altre. No pot parar, el breu trajecte és un xàfec de xerrameca.

De l'entresòl tercera en baixa una princesa morena amb els talons de les sabates fets malbé. Em saluda i no somriu.

M’agraden les galeries que veig pels carrers, els colors dels vidres i la sentor del sol dins d'una capseta suspesa quan a fora no n’hi ha per tothom. Avui em fa plorar, i no entenc per què, la cançó «Roma», dels Manel.

Mai ningú no agafa l'ascensor per pujar a l'entresòl tercera. El timbre d'aquest pis és com una berruga lluenta que es va esborrant i algú sempre s'encarrega de refer amb pintaungles vermell.

L’entresòl tercera és un niu de dones desfetes que acullen a estones animals de carrer.

Tastaolletes, perepunyetes, cagadubtes...

2010-09-21T11:36:00.006+02:00

... i una mica somiatruites.

És que aquest setembre ha anat passant com l'aigua fresca: lliscant, suau i reconfortant. Que bé.

Aquest últim cap de setmana, mirant de satisfer curiositats, he estat alumna del Taller d'iniciació al doblatge en català de l'ECAD (Escola Catalana de Doblatge). Ja em va semblar ben sorprenent (en positiu, eh) que un àmbit tan desconegut (i invisibilitzat) com aquest tingués fins i tot una escola que regula la formació dels professionals que s'hi volen dedicar. Em vaig animar i així, una mica sense pensar, m'hi vaig apuntar.

M'ho vaig passar molt i molt bé. Les classes van ser totalment pràctiques: ja ens teniu a sis persones tancades durant 8 hores (que van semblar una estoneta de tan de pressa com van passar!) en una sala de gravació, amb un tècnic de so, una pantalla professional i un faristol amb dos antenetes: un senyor micròfon i un llumet que il·luminava els textos que havíem de dir.

Va ser tan divertit com complicat, però. Ritme, sincronia, interpretació... tot això i força més fa falta per fer un bon doblatge. Vam fer un tastet de narració documental, veus d'ambient en una escena d'un restaurant, la veu de dibuixos animats (em va tocar un personatge setciències, repel·lentet i estudiós que vaig clavar, haha!) i, finalment, doblatge cinematogràfic. Us imagineu la Michelle Pfeiffer parlant com jo? Mare meva, era tan estrany! Però sí, senyores i senyors, la Pfeiffer va parlar, durant una estoneta, en català nord-occidental. Quina pressió, quins nervis, quines emocions més estranyes!

I aquí arriba el tema, és clar. Això que ve a continuació és l'opinió que he fet arribar a l'ECAD després d'haver fet aquest taller i després d'haver assistit, ahir, a la presentació del curs a l'IEC.

---

En la introducció del primer dia al món del doblatge, el professor Cesar Andreu ens va presentar les regles d’or per arribar a ser un bon doblador en català, això és, capacitat interpretativa, ritme, sincronia i bona dicció del català.

Com a parlant de la varietat nord-occidental (i correctora professional), vaig voler preguntar si el fet de parlar una varietat geogràfica no oriental (potser hauria de dir, fins i tot, no central) podia arribar a ser un inconvenient a l’hora d’emprendre una carrera professional en el món del doblatge. Dit d’una altra manera, vaig voler saber si parlar qualsevol altre dialecte que no sigui el central tanca les portes d’un àmbit laboral que, a priori, ja em semblava prou restringit.

La resposta va ser que cadascú pot parlar com vulgui però que davant del micròfon tothom ha de parlar estàndard. Bé, sí, és clar. No és això el que preguntava, però. Vaig mirar d’ampliar una mica l’exemple, sense reduir-ho als parlars occidentals. Vaig exposar que jo puc parlar un català estàndard ben correcte, i sóc parlant nord-occidental (noteu que utilitzo una i i no pas un però –o pr’o?). De la mateixa manera que pot arribar a fer-ho una persona valenciana, una rossellonesa o una menorquina. I estirant una mica més d’aquest fil vaig plantejar, molt superficialment, la qüestió de l’estàndard oral com a «supradialecte» entesa tal com apareix a la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana de l’IEC.

En aquest punt vaig entendre que les nostres idees d’estàndard oral de la llengua catalana eren molt divergents. Vaig saber que ja era hora de posar punt i final a aquest tema perquè els companys ja començaven a inquietar-se i, de fet, no hauríem arribat a cap acord. Per deixar-me més tranquil·la, el professor va voler posar un exemple d’una persona que ha assolit l’èxit professional a TV3 i que no és parlant d’una varietat oriental. I aquí va aparèixer la Mari Pau Huguet.

No puc estar gens d’acord amb aquest exemple i tampoc no puc entendre com un professor de doblatge creu que aquesta presentadora compleix correctament els paràmetres de l’estàndard oral. Recullo, literalment, un dels punts de la introducció de la Proposta: “El locutor ha de ser conseqüent i actuar d’acord amb la seva pròpia competència lingüística; això vol dir que no ha de barrejar, per exemple, trets fonètics i morfològics propis dels parlars occidentals amb d’altres propis dels orientals”. Recordo perfectament quan la Mari Pau Huguet presentava els programes de sobretaula saludava dient «bóna tarde». Hi ha algun ús més promiscu que aquest? Em sap greu, l’exemple no em serveix. I menys encara quan actualment hi ha professionals de la informació parlants de dialectes no orientals perfectament capaços d’utilitzar un molt bon estàndard oral en les seves intervencions.

Vaig deixar passar aquesta qüestió perquè vaig entendre que no era la parcel·la d’ensenyament a què es dedicava el professor de qui parlo i que, si m’animava a fer el curs anual, ja tindria temps de parlar-ne més detalladament amb els professors de lingüística.

Ahir vaig voler anar a treure el cap a la presentació del curs a l’IEC. Tot la mar de bé, fins que una afirmació del professor David Arnau va deixar-me estabornida: «Quan parlem estàndard no s’hi pot notar cap tret de cap dialecte; no podem utilitzar el lleidatà per al doblatge». Ara sí que ja estava ben perduda.

Entenc perfectament que TV3 (la principal font de demanda de professionals del doblatge en català) i altres empreses satèl·lits vulguin que els doblatges es facin en un català estàndard central. Els motius que intueixo (però que no sé del cert) segur que són múltiples. Els que se m’han acudit més ràpidament són aquests: perquè des dels inicis del doblatge el català central és el que més s’ha utilitzat, perquè utilitzar parlars d’altres dialectes implicaria un allunyament o rebuig dels espectadors (ara ja tothom s’hi ha acostumat), perquè els parlars no centrals tenen càrregues que depassen les qüestions lingüístiques o perquè, senzillament, TV3 peca de centralista.

El que em sap molt greu és que ahir un filòleg, traductor i lingüista tingués tan poc en compte un dels aspectes fonamentals de la proposta de l’estàndard oral: «Els catalanoparlants hem d’acostumar-nos a admetre que no tots els locutors professionals emprin una llengua idèntica en tots els trets fònics. De fet, sempre hem considerat admissibles un gran nombre de variants». I més encara: «la varietat funcional de l’estàndard que necessitem no pot entrar en conflicte amb cap de les manifestacions que la variació geolingüística enriquidora ha produït».

Avanço una mica més, que ja m’allargo. Un dels exemples proposats per la professora Iolanda Ledesma, quan comentava que un bon corrector i ajustador ha d’estar ben atent a l’oralitat, evidenciava una contradicció espatarrant respecte el que abans havia comentat l’altre professor. La directora de l’escola deia: tothom sap que cal escriure safareig, però a ningú se li escapa que diem saf’reig. Jo diria que això és un tret dialectal com una casa. I ben bé que s’utilitza quan es parla estàndard en registres informals (tot i que la proposta ho classifiqui com un tret no recomanable)!

I ja acabo. Sóc completament conscient que si mai em vull dedicar professionalment a la narració documental o al doblatge en català hauré de fer com qui es posa una camisa i una corbata per anar a l’oficina, és a dir, m’hauré de posar el vestit del català estàndard central per satisfer la demanda de les entitats i empreses que ofereixen feina en aquest àmbit. Què hi farem, ara com ara això és així, m’agradi més o menys. Ara bé, el que voldria és que des dels centres d’ensenyament d’aquesta professió (agents compromesos amb la llengua catalana) es procurés tenir una visió una mica més encertada d’allò que s’entén per estàndard oral del català. D’aquesta manera es contribuiria a evitar la terrible confusió català estàndard oral = dialecte central normatiu que, d’altra banda i com puc comprovar tot sovint, s’està instal·lant irremissiblement entre la comunitat de catalanoparlants.

---

Ara com ara no em plantejo una formació més llarga en aquest àmbit (les mancances interpretatives es fan més que evidents) però no tanco la porta de la narració documental o la locució publicitària, que també pot ser xulo.

Com les garses (ladies only)

2010-08-27T22:10:00.030+02:00

M'agraden les coses que fan bonic, suaus, lluentes, agradables de veure, de tenir a la vora, o posades a damunt, o per casa, o en algun calaixet amagades, o ben visibles per encantar-m'hi amb els colors, o el que sigui que m'hagi cridat l'atenció i agradat. Com que fa tanta calor, com que no se m'acut res millor i com que no vull tenir aquest raconet de qualsevol manera, posaré tres cosetes que he trobat en alguna ocasió durant aquest últim any (aquí, allà, més enllà) i que m'han agradat perquè m'han fet sentir que contemplava alguna cosa bonica. Bonica i prou.

Vestidets amb dibuixets

Els estampats, colors i dissenys dels vestits i samarretes d'Anatopik són una bella meravella. En vaig veure un parell en un aparador de Tarragona. Estaven tan ben col·locats, aquells vestits, tan ben combinats amb altres peces, feien tan bonic. Tot i que no és roba infantil, els dissenys són il·lustracions que de vegades recorden els contes d'infantesa i que d'altres vegades són un estampat, senzillament, ben trobat.

Sovint, quan miro l'aparador d'alguna botiga encantadora, penso en la pobra Colometa, quieta i serena, davant de l'aparador dels hules i les nines ben a prop de la Plaça del Diamant. És llàstima que aquesta casa de roba sigui francesa i que, de moment, només hi hagi un únic punt de venda a prop: el de la botiga de Tarragona!

Colònies retro per col·leccionar

La planta baixa del Corte Inglés és altament perjudicial per qui té el sentit de l'olfacte una mica (no cal gaire, tampoc) agut. És insoportable: perfums, colònies, cosmètics i cremes que et deixen estabornit. Pot ser que, d'una en una, les fragàncies i olors que s'hi venen siguin agradables, però barrejades de qualsevol manera en un embafador poti-poti fan més aviat nosa i ho empudeguen tot. Tot i així, la lluentor dels potets, els colors, la presentació, les cartolines de les capses, l'encant de tot el que és nou em crida de tant en tant. I així va venir el descobriment: les colònies de Crescent Row i els cosmètics (que es diuen Benefit) que hi van de conjunt són peces ben bé per col·leccionar. Cada ampolleta té el nom de noia diferent (Lee-Lee, Rita, Sofia, Eva...) a qui, és clar, la marca ha volgut atribuir unes característiques que defineixen la manera de ser i l'estil de qui se la posa (es pot fer un test, molt cutre però entretingut, per saber quina és la que fa més per cadascú). Van fer una primera edició i com que ha tingut èxit es veu que ara ja hi ha una segona edició enllestida. La web és ben divertida, amb un estil una mica retro i alhora molt juvenil. Em sembla que em quedo amb la Sofia, tot i que la Carmella també em fa el pes. I la Rita. Bueno i l'Eva garden també. Totes, m'agraden gairebé totes!

Sabates de la terra del vi

I ben mudades i perfumades, ara només cal posar-nos unes bones sabates per sortir al carrer i fer una bona passejada, o la volta al món si convé! No ho hauria dit mai que a La Rioja els colors del vi es poguessin portar als peus: granats, violats, terres... La marca Neosens fa unes col·leccions de sabates que fan goig de veure, encara que no siguin de les que es poden posar cada dia. N'hi ha que, parlant clar, no les veig del tot pràctiques per estar-se plantat o caminant gaires hores, però d'altres es veuen ben còmodes i amb un estil que no es troba tan fàcilment.

Està bé, fins aquí. Potser ja n'hi ha prou de cosetes i diria que aquest és un bon moment per prometre que entrades com aquesta quedaran reservades per situacions com la dels darrers dies: massa calor i molt poques ganes de fer/pensar/dir res. Però jo ja he avisat al títol...

Bon cap de setmana!

Tanco els ulls/ Obro els ulls

2010-08-18T13:51:00.006+02:00

[amb permís de Roger Mas]

Tanco els ulls

i tot de sols orbiten al meu voltant

se'm sumen voluntats

i una bala de vida

m'estova, violenta, l'edat.

Cuques de llum

m'enrampen els dies

i crido, nova i valenta,

cap a la immensitat.

Obro els ulls

i llampega el mareig de la indecisió

el temps es rovella

i una closca va creixent

inevitable, dura i transparent.

D'on ha de bufar el vent fèrtil que m'ensopegarà la pell?

[Foto: guarnit de la plaça Rovira i Trias de la Vila de Gràcia, agost de 2010]

Bestiari il·lustrat

2010-08-07T21:40:00.003+02:00

Avui una mica d'entreteniment animal.

No he tingut mai gaire tracte directe amb el regne animal, sobretot amb el no domesticat, però sí que m'agrada molt encantar-me amb els reportatges que fan sobre bestioles llunyanes, estranyes, curioses, exòtiques.

L'ocell lira és el cosí segon (i lleig) del paó real. Té una cua molt menys vistosa (cromàticament parlant) però també curiosa: té forma de lira, i d'aquí ve el nom de la bestiola. Utilitza les plomes de la cua per festejar la femella, les belluga i fa que balla. Ara bé, la seva arma de seducció més imponent no és pas aquesta cua, sinó una increïble i perfeccionada tècnica d'imitació de sons: l'ocell lira és capaç d'imitar el cant de 20 ocells diferents (que, pobres bèsties, se senten confoses pels sons que l'ocell lira emet i no entenen com un exemplar de la seva espècie ha pogut mutar en un animalot gros que manté el seu mateix cant). Però el més rellevant i curiós del cas és que, a més d'imitar sons d'animals, l'ocell lira es dedica també a reproduir tot de sons del seu entorn, tant si són produïts per persones com per màquines!

No us dic res més perquè us sorprengui tant com a mi. Us deixo el vídeo (és de la BBC, un reportatge del senyor David Attenborough, que fa anys que s'hi dedica).

Idò?
Quants sons no animals heu pogut distingir?
Increïble, eh?

I encara un altre vídeo (estic provant les possibilitats del bloc, ja ho veieu...).

Sempre s'ha dit que els gats van a la seva, que són ferèstecs i no només amb les persones, sinó també entre ells mateixos. Depèn de quins, és clar, però podríem dir que els de carrer (que és el cas que ens ocupa) s'han guanyat a pols aquesta fama. El vídeo que poso ara és per fer caure aquesta idea, per veure com n'és de sàvia la naturalesa i de com els instints animals es manten intactes després de tants anys d'evolució.

Avís: aquest vídeo pot ferir la sensibilitat de segons qui. Però val la pena.

Bon acabament de setmana!

Per les rutes amigues

2010-08-07T20:43:00.007+02:00

D'ençà que va començar l'estiu que se'ns han instal·lat unes hostes totes fosques i menudes a la cuina.

Formiguez

Quan vaig veure la primera que corria sobre el marbre em vaig esverar: no pot ser, aquí no! Com arriben les formigues a un setè pis? S'alien amb les aranyes per enfilar-se per les parets? I... com funciona, el seu sistema? La primera que arriba es converteix en la reina i comença a escopir larves que li faran de serventes mentre ella, pionera i amb tots els drets, farà i disposarà com una bona mestressa?

Bé, vaig respirar fondo i em vaig dir: us trobaré el cau i crearé una estratègia d'aniquilament que us arrasarà sense possibilitat de supervivència.

Ha!

Ara, ben bé a mig estiu, més acostumada a la fauna que pobla aquesta estació i amb un sentit menys agressiu cap a la vida dels insectes, puc afirmar que les temptatives de destrucció massiva (poques i maldestres, tot s'ha de dir) han estat més aviat poc exitoses. Total, que més d'un dia m'he quedat encantada observant els moviments de les meves petites formigues (sí, a la tele no fan res de bo i al carrer, massa calor). Miro com recullen les llavors de meló que ens han quedat de dinar, com una, més espavilada, s'avança per obrir pas, com les altres s'organitzen per transportar la càrrega, com superen els obstacles que van trobant pel camí cap a l'entrada del cau: abruptes muntanyes amb forma d'escorredor de plats, profundíssimes valls d'acer de l'aigüera, grans travesses des dels fogons a casa seva.

L'última gesta va ser furtar un breu encenall de pernil salat (company invariable del meló d'abans), ja una mica sec, però igualment gustós, paladejable. Les vaig deixar fent, i fins força més tard no vaig tornar a veure com anava la seva empresa. No hi va haver manera, pobres. Es veu que devia ser massa la càrrega per tan poca fermesa de potetes i, suposo que amb un acusat sentit de frustració i petitesa, aquell bocinet de salaó va quedar abandonat.

[ Plat amb formigues, S. Dalí]

No he arribat al punt d'ajudar-les, sobretot perquè veig que totes soles se saben espavilar: les formigues de la meva cuina passaran l'hivern servint-se de carabassó, albergínia, pebrot, meló, tomates o pomes amb denominació d'origen dels horts de Fondarella i Garrigàs. Segur que així se sentiran, elles també, més a prop de l'hàbitat natural de tota forma de vida: terra, aire i aigua.

Oportunitats

2010-08-03T23:43:00.008+02:00

"L'èxit és aquell vell trio: habilitat, oportunitat i valentia", va dir un senyor que devia tenir de tot.

Avui, oportunitats

Apareixen, maregen, enlluernen, paralitzen, no arriben a l'hora, (o poden arribar alhora), passen de llarg, tarden, s'escapen, creen expectativa, transtornen, fan por, també fan gràcia, són grans, potser petites, es baden a les mans, se les emporten els dies, engullen, hidraten, es busquen, de vegades es deixen trobar, escalfen i esclafen, belluguen actituds, remouen quotidianitats, fan olor de nou, de verd, pesen, expandeixen, es fan velles, rasquen, esgoten, criden fort, s'amaguen, boten, muten, desapareixen...

I amb tot, com sempre, anar fent (que qui dia passa, any empeny).

(la foto: Ventilador, treball del curs d'artteràpia)

Ús i abús

2010-07-25T23:44:00.012+02:00

Trobo que sóc ben afortunada de poder viure on visc. Quan en tinc prou de pis i poques ganes de complicar-me la vida se'm plantegen dos opcions: pujar al terrat (que ofereix una panoràmica genial de la ciutat) o baixar a l'avinguda a passejar, a comprar-me un gelat o a seure en algun dels molts bancs que poblen aquest bocí de ciutat des del Sant Pau fins a la Sagrada Família. Estic contenta de viure on visc, sí: en un retall d'Eixample ben cuidat, més tranquil, amb aparadors que em reclamen molt sovint, amb bones pastisseries, força supermercats, i un bon passeig per caminar amb tranquilitat. Tot això m'agrada. El però ve ara: el que no m'agrada tant és veure com tota aquesta zona s'aprofita (i molt excessivament) del nom que tants turistes atreu: el del mestre Antoni Gaudí.

Sense bellugar-me gaire d'aquest entorn compto a grapats els comerços i establiments que n'han pres el nom per batejar-se. I n'hi ha per triar i remenar: gelateries (és clar), bars, un locutori, una clínica dental i una òptica, un magatzem de lampisteria, una xarcuteria (cal dir que és dels més originals amb el rètol:"Per Gaudir"), un sabater, un saló de jocs, una botiga especialitzada en filatèlia i moneda, una empresa de reforma de cuines i banys i tantes altres. Em pregunto si no val més la pena posar un nom que indiqui més el servei que ofereixen aquests establiments, fins i tot per no crear confusió. Si em plantés al mig de l'avinguda demanant per la botiga Gaudí (sense especificar-ne el servei) me'n podrien assenyalar ben bé quinze. Ara com ara, el nom de Gaudí està sobreexplotat i em pregunto si l' Ajuntament regula d'alguna manera aquest fenomen.

I ja que hi som, aprofito aquesta entrada per donar notícia d'un esdeveniment que ja té data i hora confirmada: el Papa Benet XVI consagrarà el Temple Expiatori de la Sagrada Família com a basílica (amb la presència de tot el sèquit eclesiàstic pertinent i els reis d'España) el diumenge 7 de novembre a les 10.00 del matí. De seguida he pensat que potser ens haurem de plantejar allò que fa la gent de llogar els balcons (encara que el terrat sigui comunitari); però de seguida me n'he desdit perquè el primer que cal fer és esperar que al novembre encara tinguem el temple dempeus.

Heu tingut ocasió de veure la immensitat del forat obert a l'encreuament dels carrers Padilla i Mallorca?

Esfereïdor.

Va, canalla!

2010-07-21T11:32:00.009+02:00

Fa alguns estius vaig treballar en una escola d'estiu fent passar el matí a canalla d'entre 3 i 12 anys. Cada dia havíem d'aguantar-nos com podíem la calor, la mandra i l'estiu roent. Ens entreteníem amb ceres, activitats al pati, exercicis per repassar les coses que havien après durant el curs i una mica de piscina de tant en tant. Eren criatures i algunes de les seves actituds i comentaris eren del tot comprensibles, de fet, n'hi havia que em feien petar de riure. Com un dia que vam repassar amb els més grans els tipus de reproducció dels animals. La meva intenció era clarament didàctica, però no vaig tenir prou en compte que a classe tenia canalla de moltes edats barrejades i que els no tan grans també ho podien sentir. Total, que vam anar posant exemples d'animals: gallines, lleons, balenes.... I se'm va acudir preguntar si sabien quina característica distingia els caragols d'altres animals. Abans que cap dels grans pogués recuperar de la memòria la paraula "hermafrodita", una de les petites va saltar i va dir: són "travestis"!

Em vaig quedar de pedra, primer. I després, és clar, tot va ser feina a aguantar-me el riure: mentalment vaig imaginar-me un caragol amb un boà de plomes roses embolicada per aquell coll de mol·lusc i que tota una estela de purpurina brillant era el seu rastre bavós. Quan em vaig poder controlar, vaig decidir que tots, grans i petits, faríem un dibuix del nostre animal preferit, fos quin fos el seu mètode de reproducció.

Des de llavors, les coses han anat canviant i ara, en comptes d'entretenir la canalla, em dedico a orquestrar una classe de català bàsic per un grup d'adults que, presumiblement, han decidit apuntar-s'hi per aprendre alguna cosa. Per mi que l'estiu ens aboca a un estat d'estovament permanent que, a voltes, s'incendia amb els més primaris instints animals.

Per fer-vos-en una idea, escric (amb una mica d'amaniment) algunes de les situacions que he viscut fent de "profe substituta" durant un parell de dies. Ja em van avisar que era un grup difícil, però jo no sabia que exactament què era el que entenia per "difícil" la persona que el portava. Només algunes mostres:

Situació 1:

En un exercici de presentació personal en petits grups, dos persones fan veure que ja es coneixen d'abans i es presenten a la resta. Mentre aquest grup "interpreta" la seva situació, un altre alumne, des de la seva cadira, exclama:

- Uuuuhhh... Són "nòvios"... sssmmmmmuuuuu (volia reproduir el so d'un petó matusser, d'aquella manera com ho fan els petits).

Situació 2:

Una alumna entra i surt de classe de manera repetida (i tota la punyetera estona està pendent del mòbil, obrint-lo i tancant-loc, com un tic). Em diu que va al lavabo, i una de les vegades que surt, amb la corrent, la porta es tanca de cop. Un, en sentir el soroll, diu:

-Ui, se estaba cagando encima!

Situació 3:

Mirem de treballar les parts del cos en català. Quan arribem a la paraula "cul" tot són hi-his i hu-hus. Els plantejo una activitat més dinàmica: ens posem tots en cercle, una persona té una pilota que ha de passar a algú del cercle i dir una part del cos en català. La persona que rep la pilota se l'ha de tocar, si l'encerta, pot continuar amb el joc i passar la pilota a algú altre i, si no, queda eliminada. Bé, no diríeu pas quines van ser les primeres paraules que van sortir, no? Evidentment: coll (que confonien amb cul), pit, cuixa, etc. I la piloteta sempre anava a petar a les parts més sensibles tant de nois com de noies.

Davant d'aquest panorama se'm plantegen algunes qüestions: què considerem que és, un adult? Com pot ser que no ens poguem comportar durant unes poques estones quan compartim temps i espai amb altres persones?

I la més gran de totes: Per què l'evolució natural, tan sàvia ella, no suprimeix d'una vegada per totes aquests exemplars impertinents de l'espècie?

Fruiteta fresqueta, sisplau!

2010-07-09T22:31:00.004+02:00

[D'esquerra a dreta i de dalt a baix]

Móra, jaca, mangostao, papaia, malagueta, maracujà, cacau, pinya (ananàs), mandioca, banana ouro, cabaça, gingebre, cacau (gran), carambola i cafè.

Olors i gustos de tots colors!

*Collage de fruites d'aquell racó de món.

Pipocas*

2010-07-07T21:10:00.006+02:00

En aquest forn d'estiu, tots som crispetes a punt d'esclatar.

Què ho deu fer que, encara que amb les mateixes condicions d'entorn,

unes es quedin tancadetes i les altres,

amb un desbocat desassossec de rebentar-se,

explotin de seguida?

Jo m'estimo les que es cremen abans de néixer, tan mudes, pobretes.

¡Pim - PuM - PAm!

Tot de panís vibrant m'espetega al davant.

*Així en diuen els portuguesos. Em va enamorar. Tot i que en aquella fireta el que jo volia era una maçã do amor (una poma de caramel), aquell meu tiquet de crispetes finalment va ser bescanviat per una cervesa. I així, alegrement, va desaparèixer una mica de màgia. Però no passa res.

jUriOL

2010-07-02T21:26:00.006+02:00

Patric-patrac
L'estiu ens ha esbotzat la porta del terrat

Brrrruum
Una moto ens despentina
i ens vesteix de fum

Zzzzaaas
Agafa'm del braç
abans no ens engoleixi la ciutat

Obrigada, Sâo Tomé

2010-06-27T20:45:00.017+02:00

Hem tornat d'un viatge d'impressió, d'un lloc que es farà recordar, d'uns dies viscuts d'una manera que no coneixíem. Aquí davall queden endreçades i recollides, ja des de casa, algunes de les coses fetes, vistes i viscudes a Sâo Tomé la darrera setmana.

Modus vivendi

-Adaptar-se a l'horari d'un país situat a la línia de l'Equador: aixecar-se a les 7 del matí, amb els cants esquerdats dels galls, i anar a dormir a les onze de la nit, amb una foscor que espanta.

-Tastar cada dia fruites i peixos nous i diferents.

-Conduir sense atabalar-se de perdre punts però parant molta atenció de no esclafar cap gallina, goso porc a la carretera perquè s'ha de pagar al propietari.

-Sobreviure al ritme del léve-léve (lent, encantat) de l'illa.

-Utilitzar una mototaxi (sense casc, és clar) per menys d'1€ el trajecte.

- Descobrir que les cases no tenen vidres a les finestres, només persianes i mosquiteres.

- Acostumar-se als constants talls d'aigua i de llum.

Flora, fauna, mar, cel i muntanya

-Ser picat a discreció per alguna puça de sorra, mosquit o vés a saber què.

-Trobar tresors preciosos a la platja (i vinga petxines i caragols i corall i sorres de colors) i també a l'interior: quantes flors, quantes plantes i olors!

-Veure com el cel es tapa i tenir la impressió que algú, des de dalt del cel, el trenca a bocinets amb un cop de martell.

-Assistir, inesperadament, a l’espectacle de l'aparellament de dos salamandres a la platja.

- Banyar-se en platges de sorra blanca, torrada, negra... I res més que aigua, sorra, cel i verdor.

Fets i gent

-Aprendre a comunicar-se en portuguès i adquirir paraules que són regals: engraçado, buraco, souzinha, leque, fruta pâo, carambola...
-Ser, literalment, milionari (1 € = 24.500 dobras).

-Punxar la roda del jeep i haver-la de canviar per la de recanvi que és 10 vegades pitjor.

-Buscar, perdre's i trobar-se per carreteres plenes de forats i bonys sense cap senyal, indicació ni semàfor --excepte, en alguna ocasió, un tronc de palmera que indica el mal estat del següent tram de carretera.

-Comprovar les variades funcions de la fulla de bananera i reconèixer les diferents varietats de bananes i cocos.

- Fugir gairebé corrents del desconegut, impressionant, i vivíssim mercat de la ciutat.

(A la foto, d'esquerra a dreta, el Samuel, la Nei, l'Augostinha i l'Abril.)

Sentir, pensar, impressionar-se

-Sentir-se més blanc que mai i, sobretot, experimentar una mena de racisme invertit (de vegades sufocant) que et recorda a cada moment que ets diferent de la resta.

-Tenir la sensació constant de saber que els petits contratemps que han anat passant haurien pogut ser molt pitjors.

-Constatar amb el cor encongit l'estat d'abandonament i destrucció de la riquesa arquitectònica i d’infraestructures de l'època colonial.

-Preocupar-se per la vergonyosa manca de mitjans i recursos de què disposen les institucions i organitzacions que treballen per tirar endavant els projectes de desenvolupament a tot el país.

- No saber mai per on sortiria algú, per molt allunyat o solitari que semblés el lloc.

-Desconcertar-se per la presència d'unes grandioses instal·lacions d'una estació de ràdio americana enmig del no-res.

-Ser feliç per haver reprès durant uns dies l'amistat d'una persona estimada que sempre és tan i tan lluny

- Viure durant uns dies amb molt menys, i sentir-se bé

- Anar-se'n amb una sensació esgarrifosa quan, inevitablement, es pensa "quina sort d'haver nascut a casa i no aquí..."

I de moment, això. Ja posaré alguna foto més quan hagi triat les millors d'entre les moltes desenes que hem fet.

Ens veurem aviat, amics, que volem reviure tot això explicant-vos-ho bé.

Ciaoué!

Chuva

2010-06-09T13:45:00.007+02:00

Saps allò que passa quan un llibre et devora? Allò que te'l fa consumir sense aturador, allò que t'empeny al desenllaç amb una voracitat que no es pot frenar? Doncs això.

Sousa Tavares, Miguel. El gobernador, Ediciones Salamandra, 2005. Traducción de Hermo Rueda, Dante. [Títol original portuguès: Equador]

M'agrada, m'agrada molt que una novel·la feta a la manera clàssica m'hagi abocat a una lectura àvida com aquesta. Em constata que les coses fetes a la manera de sempre no han de ser rebutjades sistemàticament. El que més impressiona d'aquesta lectura: la implacable solidesa narrativa, la presentació de cada personatge protagonista, l'encert d'haver-hi posat les dosis justes i exactes de passió, de política, d'aventura, de dissertacions i d'acció amb un rigor històric que dóna bo.

El gobernador és la història de Luis Bernardo Valença, un home modern (en el sentit estricte del terme) que viu còmodament a Lisboa a cavall del segle XIX i XX; participa en les terúlies dels cafès de la capital, té una posició social respectable i es mostra interessat per política internacional, negocis, literatura i música, dones, gastronomia i sexe a parts iguals. Les seves conviccions sobre la llibertat dels homes (en aquell moment ja s'havia abolit, almenys sobre el paper, l'esclavitud a les colònies d'ultramar de l'imperi portuguès) es presenten fermes i impermeables: rebutja el treball esclau i proposa un canvi en la gestió i l'administració de les plantacions de les colònies portugueses seguint la idea, tan moderna i europea, que la metròpoli ha de ser un agent civilitzador sobre les comunitats colonitzades.

Ben clar ho diu: Luis Bernardo defendía un colonialismo moderno, de raíz mercantil, centrado en la explotación efectiva de aquello que Portugal pudise llevar a cabo, por medio de empresas con vocación para trabajar en África, gestionadas con espíritu proesional y "actitud civilizadora". No se podía seguir dejándolo todo "en manos de los que, no siendo nadie aquí, se comportan allá como caciques, peores que los nativos, no como europeos, salidos de la civilización del progreso, al servicio de su país.

Moltes coses han de canviar la vida de Luís Bernardo des que de manera inesperada el rei li proposa, personalment, fer-se càrrec de la governació de les illes de Sâo Tomé i Príncipe, dos illots perduts enmig de l'Atlàntic, a prop de la costa de Guinea Equatorial amb una de les produccions més altes --i excel·lents en qualitat-- de cafè i cacau. (Le explicaron que aquello no era exactamente África, sino más bien un pedazo de luna caído al mar.) I a partir d'aquí, ja no escric res més concret, perquè cal començar i acabar sol, seguint el curs que marca cada pàgina, sense saltar-ne cap.

Com que avui plou (i sembla que no hagi de parar fins d'aquí a molta estona) posaré aquí, i perquè serveixi de tastet, un pessic de les primeres impressions de Luís Bernardo ja arribat a
l'illa de Sâo Tomé.

Sonó un trueno a lo lejos, en la montaña, y la atmósfera cargada de humedad parecía a punto de explotar. Se detuvo en medio del jardín a contemplar la escena, pero no tardó en sentir el ataque de los mosquitos en el cuello, la cara, los brazos y las manos. Dio media vuelta para entrar en casa, pero antes de que llegara a la puerta se abrió una trampilla gigante en el cielo, justo encima de su cabeza, y de pronto sintió como si se hubiera roto un dique. Una lluvia de gotas gordas como uvas descargó en cascada silenciado cualquier otro sonido y borrando los últimos restos de un sol que ya moría en el horizonte. (...) fue como si de repente toda forma de vida se hubiera interrumpido bajo aquel diluvio. Luis Bernardo nunca había visto llover así, nunca había imaginado que la lluvia pudiera llegar a ser, más que un elemento de la ropia naturaleza, el aplastamiento de toda la naturaleza. (...) Calado hasta los huesos, entró en casa. [La foto és de www.panoramio.com/photos/original/6181385.jpg]

Ara m'adono que, un cop acabat el llibre, la frase que apareix abans que tot comenci funciona com a perfecta sinopsi de tota la història.

Equador: Línea que divide la tierra en hemisferio norte y sur. Línea simbólica de demarcación, de frontera entre dos mundos. Possible contracción de la expresión “es con el dolor” (“e-cum-a-dor”, en portugués antiguo).

Doncs això.

Els castellers del barri

2010-06-07T00:01:00.008+02:00

Dimarts passat, amb el grup de català i aprofitant la iniciativa dels tallers que ha proposa la CCCC (Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya) vaig participar en un assaig dels Castellers de la Sagrada Famíla. Primer ens van ensenyar unes imatges que posaven la pell de gallina amb alguns dels castells (propis i també d'altres colles) més impressionants, després ens van donar dades d'actuacions i castells aixecats durant l'any (uns 16.000!) i, per acabar la part teòrica, ens van introduir en aquest nostrat i intransferible vocabulari de pilars, enxanetes, poms i canalla.

Mentre ens il·lustraven amb tot això, al local d'assaig s'hi van anar atansant els membres de la colla: joves i madurs, nens i hòmens, nenes i noies, d'aquí i d'allà, animats i amb ganes d'ensenyar-nos de què anava de veritat tot allò. Ens van deixar participar en la construcció d'alguns castells col·locant-nos adequadament per fer pinya i sumar-nos a l'esforç comú per aconseguir, entre tots, aixecar del no-res un castell de persones. Ens van dir, mig de broma mig de veritat, que en aquesta activitat és l'únic lloc on un treballador pot trepitjar, literalment, el cap del seu patró.

A tots els de classe els va encantar, van aprendre i es van sentir bé per poder sentir-se inclosos, sense cap pàtina del propagandisme polític d'integració, en un grup de gent d'aquí que, dos cops per setmana, comparteix temps i espai per mantenir viva i vibrant una manifestació cultural de casa prou recent.

Si algú s'hi anima, sapigueu que tenen les portes obertes a tothom que s'hi vulgui sumar. Jo vaig pujar -amb penes i treballs- al primer pis i, tot i que sé que les qüestions d'exercici físic no són precisament el meu punt fort, em va agradar. Sobretot, sobretot, l'oportunitat de trobar dins d'aquest quadrant de ciutat un grup de persones que vetllen per construir, a través dels castells, una identitat de barri, una personalitat col·lectiva en un espai urbà on --per a mi-- conèixer i establir connexions amb els altres no és una cosa fàcil.

I que les consignes del món casteller ens acompanyin...

...força, valor, equilibri i seny.

Manual d’instruccions*

2010-06-01T00:23:00.007+02:00

Enhorabona!

Teniu a les mans un producte d’alta qualitat i en podeu fer l’ús que us convingui. Ha estat dissenyat per un expert equip d’enginyers que ha treballat amb la més avançada tecnologia sense renunciar a la saviesa dels mestres artesans per satisfer les més exigents expectatives en el camp de les relacions afectives.

Presentació del producte

És un producte de fabricació limitada, d’alta gamma, denominació d’origen de l’Alt Empordà, terra de vinyes, oliveres i tocats per la tramuntana.

Malgrat la forta constitució de les peces que el formen, el conjunt és un instrument fràgil i vulnerable que s’espatlla fàcilment. Per aquest motiu us recomanem que en tingueu molta cura.

Característiques físiques

Alçada: ni massa alt ni massa baix, perquè ens entenguem.

Amplada: depèn dels brunyols, les cerveses i la pràctica de l’esport.

Pes: fa temps que va superar els setanta quilos.

Aquesta peça es compon de quatre extremitats: dues superiors –amb una capacitat de càrrega mitjana– i dues més d’inferiors, de les quals se serveix per mantenir-se dret. Les extremitats inferiors han de fer una perpendicular amb el punt de suport (que normalment serà el terra).

Notareu que de dilluns a divendres acostuma a posar-se dret més d’hora que no pas els dissabtes, diumenges i festius, dies en què no heu d’intentar activar-lo abans de les onze del matí ja que els seus mecanismes interns no ho permeten (per saber més coses sobre el seu funcionament, vegeu l’apartat «Manipulació i instruccions d’ús»).

Avís: el producte que teniu a les mans té una limitada capacitat d’emmagatzematge d’informació fonamental com ara dates d’aniversaris i dies assenyalats. Si us sembla que això és un greu inconvenient podeu adquirir qualsevol agenda*, apuntar-li-ho tot i esperar que, de tant en tant, se la miri**.

* Tots els complements s’han de comprar per separat.

** Aquesta funció no té garantia.

Manipulació i instruccions d’ús

La manipulació és senzilla. És necessari alimentar-lo quatre cops al dia (esmorzar, dinar, berenar i sopar). Menja de tot i és recomanable administrar-li una dieta variada i saludable. Malgrat tot, una dieta massa estricta pot resultar perjudicial i per això se li ha de permetre el consum moderat de cervesa i kebabs.

El material es pot netejar amb sabó i aigua (ni massa freda –que es glaça–, ni massa calenta –que s’escalda–). No pot anar a l’assecadora.

No funciona amb piles. La bateria se li gasta ràpidament i només és recarregable amb petons, abraçades i rialles. En cas que alguna de les extremitats s’encalli, és convenient reactivar-la amb fregues per estimular la zona afectada.

Recomanacions

És un producte de fabricació limitada i no té peces de recanvi. Cal, doncs, extremar les precaucions per mantenir-lo sencer (si us plau).

Solució de problemes (per si no heu fet cas del punt anterior)

Si, malgrat les precaucions, alguna de les peces té un funcionament anormal –es queixa massa, se sent cansat o no para prou atenció– podeu enviar la peça al servei tècnic de casa seva.

Reciclatge

No llanceu aquest instrument al contenidor del rebuig. No és tòxic, però té alguns components addictius i cal fer-ne una recollida selectiva i dipositar-lo als contenidors especials. L’haureu de dur a la deixalleria o bé quedar-vos-el a casa fins que us en canseu. Però això, en principi, no ha de passar.

Garantia

La garantia és de 5 mesos amb caràcter retroactiu (em sap greu, heu fet tard). No s’admeten devolucions.

* [Text fet a 4 mans fa un parell de mesos. Proposar-ho de broma, pensar-lo rient, escriure'l divertint-nos i acabar-ho contents va ser tot un regalet d''abril. I tant bé que ens anirien, de vegades, unes instruccions per entendre com funcionen segons què (i qui!)! Molt bona setmana]

No n'hi ha hagut prou (LOST)

2010-05-24T19:11:00.009+02:00

Per qui passi per aquí: compte, que aquesta entrada va de la sèrie LOST i se'n diuen coses de l'últim capítol (no vul aixafar els últims capítols a ningú!). Fet l'avís, em toca confessar: sí, avui m'he aixecat a les 06.30 per veure l'emissió de l'últim capítol de la sèrie. N'hi ha que ho fan per veure la Fórmula 1 i d'altres es gasten disbarats en entrades de futbol. Ras i curt: tothom pot invertir el seu temps d'oci com li plagui però sense empudegar els altres, si us plau.

I aprofito aquest espai (després d'aquest paràgraf aniré al rovell del tema) per denunciar que aquests darrers mesos he sentit més que mai la insuportable omnipresència del futbol, cosa que m'ha arribat a molestar força. Segurament és perquè m'agrada la sèrie (i a qui no li agradi pot estar completament en desacord amb mi, és clar), però no tinc la mateixa sensació amb el fenòmen LOST: si algú no sap de què va, no se'n parla més i s'enceta una altra conversa. El futbol, en canvi, ho empastifa tot.

Avanço, va. Avui tot en va ple: l'emissió que ha fet Cuatro ha tingut algunes errades amb la sincronització dels subtítols, tot i que el més greu ha estat una retallada de sis minuts. En fi, ara ja està. Però també s'ha de dir que això de no emetre publicitat entre la primera i la segona part del capítol ha estat molt bé. De fet, això sumat a la retallada d'aquests pocs minuts ha fet que el capítol final de la sèrie hagi arribat al punt final aquí abans que als EUA!

Ho vull dir: he vist la sèrie amb deliri. Les tres primeres temporades són terriblement addictives. La descoberta de la vida de cada personatge, les reaccions que tenen en situacions límit, el valor de l'ajuda, el naixement d'amistats i, és clar, els foscos misteris que amaga l'illa fan que sigui el moment en què sembla que tot té una raó de ser, poderosíssima, inimaginable encara. La quarta temporada és la més crua, esfereïdora, bèl·lica, armada i curta. La cinquena ens acosta descaradament a la ciència-ficció amb els salts temporals i els flash-forwards i la sisena, que havia de ser un celebrat desenllaç, ha estat la més fantasiosa i descordada de totes.

Una de les coses que més ha valgut la pena és que el desenvolupament de la sèrie exigeix l'atenció total de l'espectador, cosa que empeny a continuar tant sí com no. Diguem-ne que la sèrie ha tractat els seguidors com a personetes capaces de pensar i no només d'empassar-se tot allò que vagi venint. De fet, la crítica a algunes trames sospitosament embolicades o que no venien a tomb han estat una constant en l'actitud dels qui ho hem anat seguint.

Em quedo amb aquestes escenes memorables: la presentació de Desmond, l'home de l'escotilla (és correcte en català, no patiu si ho heu de dir), la bondat de Hurley quan reparteix el menjar a tot el campament, l'emoció de la baixada dels nois per la vall amb una rovellada furgoneta de la iniciativa Dharma, el maquiavelisme de Ben Linus, l'esfereïdora mort de la seva "filla" i el genial desordre de les investigacions de Daniel Faraday.

Tinc moltes preguntes que potser algú em pot ajudar a aclarir una mica. Quatre ulls (i sis i vuit i dotze...) hi veuen més que no pas dos. Ho apunto en una llista:

- Com és que no hi havia tots els estrellats a la reunió final? Hi he trobat a faltar el Michael, el Walter, l'Ana Lucia i mr. Eko, per exemple. No són tan rellevants com la Shannon i son germà, o la Libby?
- No se'n sap res més, de l'enorme estàtua de l'illa que tant ens va inquietar quan la vam descobrir?
- Què cony és la seqüència de números que s'ha anat repetint i repetint i repetint?
- Per què en Miles ha aguantat fins al final?
- I el Charles Widmore, què? Finat de mala manera, no se n'ha dit ni gall ni gallina.
- Com és que no ens han explicat absolutament res de la vida de la Iliana?
- Què volien representar la colla del temple apareguda al principi de la sisena temporada?
- Per què es podia moure l'illa? Què és exactament la llum?
- No pot ser que el Jack ho hagi somiat tot, no?

Aquesta matinada hi ha hagut molts petons però poques explicacions. I que consti que els petons m'entusiasmen, però avui no n'hi havia prou.

Tot i que ja ho he vist utilitzat per algun altre blocaire, acabaré amb aquesta frase presa de la colla dels Amics de les Arts: "Quan la gent mira Perdidos ja no pot pensar en res més". Una cosa o altra trobarem per fer, espero.

=D

2010-05-21T00:26:00.011+02:00

Ja se sap que hi ha setmanes bones, regulars, tremendes, plenes, llargues, blanques, fantàstiques i estranyes.

També se sap, però, que la primavera ho gira tot de revés i té el poder de fer que, en pocs dies, es visqui de tot i molt.

Divendres 14 de maig: M'assabento de l'existència del I Concurs de Poesia per SMS que organitza la Time Out. El que més m'agrada és que el lliurament de premis serà a la plaça del Rei de Barcelona i que el grup labatzuca* hi actuarà.

Dissabte 15 de maig: Jugant jugant, envio un parell de sms per fer passar la tarda (i evitar durant una estona una correcció pendent i urgent).

Dilluns 17 de maig: Sortint de classe, trucades perdudes i un missatge que deia que havia quedat finalista. Roig a les galtes i rialla al pit.

Dimecres 19 de maig: La Nàdia, la fada dels favors, va a l'acte per mi. Surto de classe corrents, per mirar d'arribar-hi --encara que sé que, segurament, serà a misses dites-- i sí, hi arribo quan tot just anuncien el primer premi. Quina sensació més estranya i meravellosa: des del final de la plaça plena de gent veig com la Nàdia puja a recollir el premi, sento com el Josep Pedrals el diu i com reacciona la gent que tinc a la vora. Ser espectador-protagonista és una sensació realment extraordinària.

Dijous 20 de maig: Avui, al web de la revista organitzadora s'hi han publicat les poesies guanyadores i la foto dels premiats. Quina il·lusió fa tot això, família :)

La primavera sempre me'n té alguna de guardada. I m'agrada!

* labatzuca. Si no els heu vist/sentit/viscut mai, no us ho penseu gaire. La veu del Xavi Grimau dient -que diu ell- Bartra i els sons de la tropa ampliant-ne la intensitat són grandiosment recomanables.

Bertsolaris

2010-05-16T22:15:00.010+02:00

Aquests dies se celebra Barcelona poesia 2010, una inciativa que acabo de descobrir --ja fa deu anys que rutlla!-- i que, certament, té un programa d'actes, activitats i actuacions ben variat. Aquest cap de setmana força ben aprofitat n'he vist un parell: una pretesament moderna performance al pati del Palau de la Virreina i l'actuació (es podria ben dir exhibició) dels bertsolaris al pati del Museu Marès.

De la primera no em ve de gust dir-ne res perquè el que prometia el programa va quedar-se en poc poquet. Sobre la segona, en canvi, tinc moltes ganes de parlar-ne.

Hi ha llocs que semblen fets a mida per fer-hi actes petits, aparentment poc rellevants, tocats per l'encanteri de les coses nascudes en minúscula. Però és una enganyifa: quan públic i artistes s'hi senten bé, acullen tot allò que s'hi esdevé amb una força que empeny a la satisfacció col·lectiva. Em sembla que avui, al preciós pati de tarongers del Museu Marés, ha passat ben bé això.

M'entusiasma haver decidit inesperadament arribar-me fins al centre per treure el nas a l'actuació d'aquesta tarda. Diria que és de les coses que més m'han sorprès darrerament. Una noia jove, la Maialen Lujanbio, amb una veu que multiplicava tons a cada estrofa (una hora sortia fosca, l'altra suau, després pelàgica) i un noi, Unai Agirre, també jove (però no tant com ella) embastaven versos d'impecables rimes i belles sonoritats. No hi entenia un borrall, perquè era en èuscar, sort de la traducció (a càrrec d'Estibaliz Lizaso) al final de cada intervenció. La mestressa de la cerimònia era una altra noia, Ainhoa Aranburu, que proposava els temes per a les improvisacions als bertsolaris i introduïa el centenaret de persones que hi havia al món, història i encant d'aquest art tan popular, arrelat i sorprenentment viu (i desconegut per a mi).

Versos suggerents, d'altres marcadament reivindicatius, han recollit i tractat qüestions ben diverses: l'amor (és clar!), els conflictes religiosos, actes quotidians o els ponts que abracen la Catalunya mediterrània amb les cantàbriques i atlàntiques verdors basques.

Escric, aquí, el que portava el llibret Barcelona Poesia:
El bertsolarisme, vet aquí una de les tradicions poètiques més sostingudes i seguides al País Basc. L’art dels bertsolaris, que en èuscar vol dir «faedors de versos», ens obre al món de la improvisació més genuïna i emblemàtica de la saviesa literària i oral d’Euskal Herria. Cada quatre anys se celebra el concorregut i aplaudit Campionat Nacional de Bertsolaris, i en l’edició del 2009, per primera vegada, una dona, Maialen Lujanbio, n’ha estat guanyadora. Ella, juntament amb Unai Agirre (finalista al Campionat de Bertsolaris de Guipúscoa, 2007), ens acostaran als fonaments de la consciència d’un poble, d’una cultura i d’una llengua. Estibaliz Lizaso farà, des de l’escenari mateix, la traducció directament al català del cants que improvisaran els bertsolaris.

Dels pocs versos que he pogut retenir més o menys intactes fins a casa, em quedo amb aquests:
Sobre la seducció: Les persones, al contrari que les flors, quan es despullen floreixen.
Sobre el xador: El problema no és pas fora del cap, sinó a dins.

Això sí, llàstima que de fons, intermitents primer i eixordadors després, els clàxons i crits dels aficionats del Barça que voltaven carrers celebrant la tan (des)esperada victòria han empudegat les actuacions.

Al maig cada dia un raig

2010-05-15T23:39:00.003+02:00

La ciutat que visc
viu vora meu.

La ciutat em viu,
mentre recorro carrers.

La majoria de coses d'aquesta setmana han estat menors, la resta, minoritàries, però gairebé totes de gust.

He recorregut la Diagonal a peu i quasi de cap a cap --des de Zona Universitària fins al carrer Marina-- abans no li esventrin l'asfalt. Què li faran, rambla o boulevard?

He conegut una vintena de noves persones, d'aquí, d'allà i de més enllà. Per circumstàncies diverses, totes fan estada a Barcelona. Les que més, des de fa cinc anys i els que menys no fa ni dos mesos. Són tots uns valents.

M'he recordat dels Beatles, he somiat dos coses lletges, he tallat cabells i -col·lateralment- els dits, he rigut sentint dir a una senyora del gimnàs que volia aprendre a fer ecografies senzilles (coreografies, és clar), i la tarda de divendres, i ja finada la setmana, he trobat --casualitat?-- pel carrer dos persones: coneguda l'una, estimada i benvolgudíssima l'altra. M'aficiono al te roig.

M'he assabentat, contenta i emocionada, que labatzuca s'encarregarà d'una part de la cloenda de la setmana de la poesia a Barcelona.

M'he mullat els peus amb l'aigua de maig.

Reconstruir

2010-05-09T20:44:00.006+02:00

Força per ganes, una mica per avorriment, un bastant per massa diumenges desganats.

Els que el vau veure nèixer ja sabeu que aquest bloc es va inaugurar per celebrar i noticiar l'aventura dublinesa de l'estiu del 2008. Des de llavors aquest raconet havia quedat inactiu i abandonat. Utilitzo "abandonat" tot i que la idea de l'abandó és de les que em resulta més insuportable. No m'enredo ara, que ja hi haurà temps per fer-ho bé quan calgui o en tingui ganes.

No sabria dir exactament quin és el revulsiu que, finalment, m'ha empès a decidir que sí, que puc recuperar aquest espai (encara no tinc el permís de la Nàdia per fer-hi reformes, teníem la propietat a mitges i val més aclarir bé aquests assumptes). Els del principi deuen ser els principals --de motius--, però també hi podria afegir la voluntat de plantar en algun lloc algunes coses que em pertanyin, sentides, viscudes o pensades i deixar-les a disposició de qui hi vulgui treure el nas. Em sorprenc escrivint aquesta última frase, però estalviar-me de dir-ho seria començar sense honestedat i, tant per tant, val més començar amb bon peu.

Diria que aquesta entrada és per creure'm que hi estic decidida (totes les decisions em pesen tant!) i que ho tiro endavant.

A (re)veure, doncs.

Això s'acaba

2008-08-28T15:29:00.004+02:00

Això s'acaba. Hem estat bé, així de bé. Three days left. Diumenge tornem. Petons a tots.

One month, one pint

2008-08-21T01:05:00.004+02:00

Per als incrèduls. Per als que van riure quan em vaig demanar un Frigo Pie en comptes d'un cubata. Per als que ens han volgut veure beure. Per als que mai no ho han aconseguit. Per als que sí. Per als que ens han demanat que ens en fotéssim una a la seva salut. Per als que ens vulguin bé. Per als que ens vulguin millor. Per a tots.

Per a tothom.

Sláinte!

Plou

2008-08-10T01:09:00.003+02:00

Que anem a menjar peix per sopar amb una colla d'italians al port. Plou una mica.

Que anem al Phoenix park a fer un walk and talk. Plou força més aviat molt.

Que anem a veure el far de la badia de Dublín. Allò del diluvi va ser una broma.

Plou. És un fet. Ens mullem, i no de mullar de dir mira, una gota al nas! No. Mullar de sentir l'aigua als ossos. Nice wet, que diuen aquí. De nice, res de res. Que fa fred, collon!

Plou, i la Nàdia ha pogut estrenar el paraigües com a tal. És a dir, no com a arma de defensa nocturna per als roncs invasius del tio gordo de la llitera del costat, sinó com a estri útil (ehem...) per a què hom es resguardi de la pluja.

Plou, i la Irene (que ja no té paraigües perquè s'ha desmanegat completament -vegeu fotografia adjunta) ha sigut valenta i s'ha demanat un Baileys coffee en un pub. I resulta que va i no en tenen. O no en feien, que no ho vaig entendre, tu.

Com que plourà més, i molt, tindrem temps de desmanegar tants paraigües com facin falta i de demanar (a veure si amb més èxit) algun lloc on em vulguin fer el que el cos em demana. Cafè i crema de whiskey. Marededéusinyor, m'ho diuen i no m'ho crec.

Una abraçada des de les humitats dublineses cap a les seques catalunyes.

Enjoy in green

2008-08-05T04:21:00.012+02:00

Phoenix Park, Kilkenny Castle, St Stephen's Green... Talk, think, live, laught in green.

17 "notas de aviso"

2008-07-31T16:21:00.004+02:00

Anònima - Èlia: ja t'ha arribat l'hora bona, la de les vacances! Ratolina, que passis un molt bon estiu per la vila de Roses, a veure si el mar suavitza aquest humor corrossiu que se t'encomana.

Ari: la niña del abrigo rojo que vi desde el autobús. Quan torni aquesta vegada també hi seràs?

Àurea: constant, fidel, eficient. Sempre hi ets. T'espero. Veurem moltes coses. Viurem moltes coses.

Carles: 11, 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1...!

Cice: com va la bufanda nova? Quan vegis el teu nebodet, sisplau i pel bé de tots, grava'l!

Dufis: em va fer molta il·lusió trobar paraules vostres. Wiw, han anat bé els campaments? Segur que sí!

Ernest: no t'he de dir res.

Joan Carles: no m'has dit de quina línia vols el souvenir que em vas encomanar: Guinness o Irish style? De gaèlic, per aquí, en sentim ben poc. El que més: espanyol i italià.

Josep: ens llegeixes? Ens penses? Com estàs? On ets? Fins quan?

Mama (de la Nàdia): per què tinc mamitis?

Mames: sou vosaltres, no, les que heu votat si mengem bé, a l'última enquesta? No patiu, dones! Que altra cosa no, però menjar...

Norma: cuando llegue septiembre veremos las fotos. Viva el viaje a Polonia!!!

Pau: motoritzat i desvagat, esperem que passis unes vacances astupendoses.

Sara: mil enhorabones per la decisió. Anirà molt bé, segur. Seguríssim. Estic molt contenta per vosaltres. Això vol dir que ens espera un soparet a la tornada, oi?

Sergi: quina gràcia que ens llegeixis, no m'ho pensava pas. Gràcies per comentar-nos coses.

Tatot: mecagondena nosé comconyufots queaquí noisurt re teu.

Xavi: aquí tens més "chicha". Estàs a punt per la tornada a can Periódico? Visca Beijing!

A tots els que ens llegiu i que no ens ho feu notar, un petó ben fort.

A tots els que ens llegiu i escriviu, una abraçada ben forta, amb olor de chocolate muffin.

Ernest, mira la foto va...

Céad míle fáilte (benvinguts mil vegades)

2008-07-31T14:44:00.015+02:00

Després d'una setmana d'inactivitat bloggera, tornem "a les andades" per presentar-vos casa nostra (almenys durant un mes). Si hi volguéssiu venir, no us costaria reconèixer-la un cop haguéssiu aconseguit arribar al barri (que això, si no se sap, sí que costa una mica), perquè la porta és... de color groc! Vivim amb tres personetes més: una parella de polonesos (de la Polònia de veritat, s'entén) que ens ofereixen unes meravelloses vetllades vespertines gràcies al canal TVP, on no paren d'emetre pel·lícules de xinos que parlen en anglès i doblades al polonès. És una cosa terrible de veure, s'ujuru. A banda d'això, s'ha de dir que són la gent més polida, neta, i discreta del món. L'altre inquilí no es queda curt, tampoc. Difereix bastant, pel que fa al tema de la neteja, dels dos companys anteriors. És irlandès, i dels de veritat, a més. Va tornar dimarts del que ell en va anomenar un "crazy weekend", i va exposar públicament que diumenge s'havia despertat (no acabava de recordar on) amb 24 tiquets de whisky a la butxaca de la farra de la nit anterior. Però és bona persona, ves... I altcomunsantpau.

En fi, ho deixem aquí, per ara. I ja ho sabeu, si hi voleu venir...

... Oh benvinguts, passeu passeu,
casa nostra és casa vostra,
si és que hi ha cases d'algú...

Aquest és el carrer: Reuben Avenue, 49, Dublin 8.

The yellow door house!

The bathroom.

The kitchen.

Nàdia in our bedroom.

The living room.

(Mentre acabo d'escriure i l'arròs va bullint a la cuina, la Nàdia ha engegat la tele i ara mateix, amics, mirem Friends en polonès.)

First week in Dublin

2008-07-23T21:54:00.011+02:00

Esclats de primavera entre el gris del cel i de la ciutat.

Els geranis i les flors són pertot.

No hi ha bancs per seure enlloc.

Perquè plou bona part de l'any i no hi podrien seure?

Els semàfors s'estan més estona en àmbar que en verd.

Absència absoluta de cartells que indiquen els noms dels carrers.

(Sense explicació.)

Discreta presència de pluja estival.

(Només un xim-xim els dos primers dies.)

Cultura gratuïta: galeries i jardins.

(I el transport, si tens galtes, també.)

Ho hem preguntat per qui ens ho demanava: una Guinness, 5 €.

No. Encara no l'hem tastat. Tot arribarà, no patiu.

No hi ha cap rellotge que vagi a l'hora. Mai.

La gent camina tranquil·la. Sempre.

Les gavines ens fan molta por.

Ja n'hi ha prou d'hostel.

Demà estrenem casa.

Primera setmana.

Una abraçada.

I un petó.

Muà!

Preguntant s'arriba a Roma

2008-07-23T18:15:00.004+02:00

Gran frase. Una gran veritat.

És obligat dir que els conductors d'autobus, la gent del carrer i tots els individus que ens han ajudat a trobar el camí cap a les cases que hem vist han estat molt amables, molt.

Una altra frase, gran, molt gran: qui no corre vola, i qui no espigola. Useasé, espavilar-se, perquè si no fas tard. També molt certa.

Des que existeix aquest blog, des que hi escric, penso que els que més ens coneixeu sabeu qui escriu què.

Una de les millors coses de quan et pixes de riure és quan no recordes de què rius.

Sunday evening

2008-07-20T22:12:00.010+02:00

La Nàdia em rossega: que vol olives, diu. Que se'n va a buscar-les, exclama (les tenim a la nevera). Però no. No se n'hi va, perquè la tinc distreta, aquí a la voreta, amb sabatilles/espardenyes d'estar per casa (grises i de topos de colorets) a la recepció de l'hostal. I que té ganes de posar-se els pantalons d'estar per casa, també, que els texans que porta li apreten. Total, que avui és diumenge i que ens hem passat el vespre putinejant amb el Picasa, i hem fet aquestes cosetes (diguem que la Nàdia ha anat opinant mentres jo he anat putinejant) i ara les pengem per compartir-les. Estem bé. Ja ho veieu. I riem. Molt, a més. Petons!

Miracles

2008-07-18T18:41:00.002+02:00

Quan la Irene em va ensenyar el nom d'aquest blog em va fer molta gràcia, però vaig haver de preguntar el motiu. Em va dir que ens passarien miracles, i jo no m'ho vaig creure del tot. També va dir que jo ho dic, això de vida i milagros. I bé, la Irene tenia raó, i el segon dia ja en vam tenir dos, de miracles.

El primer: el conductor d'autobús (normalment són bordes) es va aixecar expressament per venir-nos a dir si li havíem dit que havíem de baixar en aquella parada. Va parar l'autobús per nosaltres i ens va venir a avisar, per salvar-nos, perquè no arribéssim fins no se sap on, perquè poguéssim trobar la que potser serà la nostra casa a Dublin.

El segon (potser és petit, però ahir també ho vam considerar miracle): als autobusos només es pot pagar amb monedes. Cada viatge són 1,5 €. La Irene no en portava. I jo portava exactament 6 € (per als 4 viatges que vam haver de fer).

Avui també n'han passat, que és que la Irene ha trobat uns pantalons perfectes que buscava de fa molt de temps (tenen una història al darrere, evidentment), i que jo he trobat una jaqueta perfecta.

Photos coming soon.

Segon dia

2008-07-17T19:19:00.003+02:00

Els ganivets no tallen. El sol està amagat. Les nenes riuen.

Avui hem continuat veient la city, i encara ens queda. La Irene vol trobar casa. A la Nàdia li sembla com si no s'hagués d'estar aquí gaires dies.

He tornat a tenir a la boca galetes d'aquí. Que bé. En portaré. I quan em compri la primera muffin ja no podré parar.

Hi ha un hoste nou a l'habitació. A veure si li dic alguna cosa, perquè és molt mono.

Una dona ens ha preguntat què parlàvem. Ha dit Catalunya, Barcelona, Galícia, A Coruña, País Basc i Bilbao, cosa que vol dir que coneix tot el que això representa. No li hem dit res, i just després la Irene ha dit que li hauríem d'haver dit alguna cosa, que hauríem d'haver aprofitat i parlar amb ella. Ho hem deixat passar. Vergonya, inexperiència... A veure si a la propera ho aprofitem.

La Irene fa la siesta. La Nàdia pensa.

Petons a tots els que ens llegiu. Fins ara.

Uau!!!

2008-07-15T14:59:00.003+02:00

Heu vist el dibuixet que ha fet l'Irene (no feu neutres, plis) d'ella i jo? Però com ho pot fer tan bé? No pot estar millor, a que no? Som nosaltres "a saco".

Aix...

2008-07-15T14:36:00.004+02:00

Fantàstic, meravellós, genial. Em supera, clar, com tot. Aquestes coses modernes, per una iaia com jo, són massa modernes.

La proximitat de l'avió s'acosta, i el meu interior ho nota des de diumenge. Ja és inevitable, ja no hi ha marxa enrere. Sembla que me'n penedeixi, i és tot el contrari. Però és que l'avió em caga molt!!!

Encara em queden coses per fer, però les faré totes, com sempre, i encara em sobrarà temps. Estic nerviosa, histèrica i de tot.

Ja és demà, per fi. Que bé.

Família, amics, forasters que passeu per aquí...

2008-07-13T22:43:00.002+02:00

Decidit.

Ens n'anem a passar l'estiu a l'estranger. Per allò d'aprendre l'anglès. Per allò de canviar d'aires (de pluges, potser). Per allò de fer-ho ara, ara que és un bon moment per a fer-ho. Que si sí, que si no, que si ai, que si ui, que si ja en parlarem.

Que ja hi som, ves. Que qui ho havia de dir, tu. Que quina il·lusió. Que quin respecte, també.

Darrer cap de setmana abans de marxar. A casa. Pluja, molta pluja. Llampecs. I verd, molt, també. Panís, alfals (aufals, in fact), deu pometes té el pomer, caragols a la llauna i nectarines dolces.

Pluja i verd. Al Pla.

Aigua a la green Erin. Ben aviat.

Vulgueu-nos sort, amics.